24.10.09

De casa bona

Que ben arregladetes ens van posar les mares, no? Com si fóssim de casa bona. És que vam anar a Barcelona, a la Comunió de la Mariadelsàngels de ca la tieta Angeleta de l'Agrària. I van fer el convit en un restaurant. És que els parents de Barcelona anven més folgants que els del poble. Tot era com a més avançat i mudat a Barcelona. De totes maneres, els del poble, cada setmana els enviàvem un paner de verdura i fruita del temps amb el recader. Cinc o sis anys devia tenir jo aquí. Aquell estiu, un mes m'hi vaig estar a la capital, a ca la padrineta, poc abans de morir la padrina. La mare em va venir a veure a mig mes. Just baixar del tren, m'abraça i, emocionada, em diu: "Que no m'enyores?" I jo, freda, li dic: "No".

Encara ara me'n recordo i em sap greu, però... jo hi estava bé a Barcelona. Ja ho tenia clar que la mare m'estimava i que no la perdria.

19.10.09

Set, catorze, vint-i-u

La padrineta quan va fer la primera comunió. Pots comptar que, pel que expliquen tots els germans, de fer festa, ni parlar-ne. Molta gana, després de la guerra.

M'ha fet riure, avui, la padrineta. I ens convenia a totes dues. No sé ben bé què li he explicat jo; però la cosa anava d'estalviar; ah, sí! Resulta que a casa tinc uns convidats que són vegetarians i li ho relatava. I ella va i em diu: "Mira, tot això que t'estalvies, nena. Set, catorze, vint-i-u!"
-Sí, dona, -li responc- però a què ve a tomb això del "Set, catorze, vint-i-u"?
Mentrestant, jo vinga a furgar per dins el cap expressions, frases fetes, sentits figurats que puguessin tenir relació amb les dues coses.
- No t'ho he explicat mai?
- No.
- Mira, quan la canalla van fer la comunió vam fer festa i vau venir tots a Barcelona. I el tiet i jo vinga a fer comptes per poder pagar el dinar que vam fer al restaurant. 35 pessetes per cobert ens va costar. Una calerada, llavors. La mare també va voler convidar els "Panxetes", el matrimoni i el fill capellà, que no eren família però que ens hi relacionàvem molt. Pocs dies abans del dia de la comunió truquen a ca la Mariàngela, la veïna que com tu ja saps tenia telèfon i naltros hi anàvem a trucar. Era la Dulores "Panxeta" que trucava per dir que no podien venir. Quin disgust! -jo que li dic a la Mariàngela. I ella, sense pensar-s'ho ni una mica, em respon: "Mira, Teresa, desenganya't, tres menys: set, catorze, vint-i-u!". I a partir d'aquell dia, és una expressió que fem servir sempre en ocasions semblants. No t'ho havia explicat mai?
- No, padrineta.
Ens hem fet un tip de riure. Ens ha estat un bàlsam!

6.10.09

Desenganya't

Anar a barcelona, pels que som de poble, és cansat. Acabes la jornada baldada, cruixida. Vols matar tot el que és gras en una tarda i, quan passes dels cinquanta, ja et comencen a fer mal els peus, els genolls... El cap va per un cantó i el cos per un altre.

Arribada a la Diagonal a les dues del migdia, més o menys. Jo em pensava que era aprop de la Rambla Catalunya, però camina que caminaràs i no arribava. Rambla Catalunya avall i jo que creia que era com el carrer major del poble i vinga travessar carrers i la Plaça de Catalunya que no la veia enlloc.
Ràpid, perquè apretava, aturada tècnica a la plaça Catalunya (coses de l'edat) que m'ha costat vint cèntims. Sense seure, he antat fent temps fins a les tres amb una calor angoixant, mirant botigues, posant-me perfums en una perfumeria d'aquelles que semblen un poble sencer... Trobo la Nuri, que havíem quedat al Zurich, i... això sí! una horeta per dinar un menú per allí apropet i xerra que xerraràs. Després de dinar, torna a caminar Rambla avall fins a l'alçada del Liceu on havia de visitar un amic a les oficines on treballa. Mitja horeta de res, per dir quatre coses, ara bé... un plaer guaitar al balcó i veure la Rambla i el Liceu davant dels ulls. El meu amic treballa en un lloc privilegiat.
Rambla amunt una altra vegada per trobar-me amb la ninona de casa a la Plaça Universitat. Allí sí, ha valgut la pena mirar l'aparador d'una botiga de roba interior d'aquelles d'ans: calçotets complerts, calces sòbries, blanques... samarretes imperi, pijames folgantons i endreçadets... m'ha recordat una botiga de Roma on venien roba per a monges i capellans, tota mena de roba, de dins a fora; em va fer il·lusió veure-ho, tota la vida pensant en què deuen portar aquesta gent sota els hàbits! Els peus començaven a fer figa... la calor, les sabates de taló...
Cap a la Rambla de Catalunya fins a l'alçada del carrer València per comprar llençols que li feien falta a la xiqueta. ¿No els podíem comprar a ca la Salomé, al poble, que també en té i estan bé? doncs no! Després cap al Corte Inglés a buscar-ne d'altres. Sort que hi ha hagut parada tècnica per fer el talladet en una bona pastisseria. Els peus ja defallien.
Ja eren prop de les vuit i la meva ànima només demanava un seient al tren i la dormideta fins a Reus.
Ara, quan escric això, ja em fa mal el genoll, que no me n'havia fet mai! quines coses té l'edat, no?