22.12.09

L’hoste de Nadal (fragment)

“Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.
Davant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.
La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.
-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retrorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.
Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.
S’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, inconmovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.
La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

JOAN PUIG I FERRETER
L’hoste de Nadal (fragment)
–Història amb aire de balada-

16.12.09

EL NOM

Una princesa de nom Clementina
Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu

I sempre es va dir igual, no es va fer cap embolic amb el nom com jo m'he fet.

13.12.09

El matrimoni Curie


Els divendres a la tarda, els mestres de l'escola de primària del meu poble, l'ex-escola de ma filla, van a prendre cafè tots junts. Alguna tarda m'hi apunto; una amiga meva hi treballa. Ahir em van convidar a assistir a una conferència; la impartia un inspector del Departament d'Educació, famós al nostre territori per innovador, provocador i alliçonador, a qui jo tenia ganes de conèixer i sentir perquè és de la meva edat i conegut de joventut d'amigues meves (m'estalvio l'opinió que en tenen).
La conferència era "Fer escola al segle XXI". La cosa anava del terme modern de les "competències bàsiques". Va complir les expectatives: innovador, provocador, excèntric, ben organitzat en la forma (Power Point, punter electrònic, comandament a distància...) però justet en l'ús del llenguatge; recurs fàcil de l'acudidet per mantenir l'atenció... i, sobretot: POLÍTICAMENT CORRECTE. Pujarà aquest xicot. Al Departament li interessa. És al lloc adequat en el moment adequat.

Ara bé... en un moment donat, va posar com a exemple del treball amb "competències bàsiques" els Premis Nobel. Surten a la pantalla una imatge del matrimoni Curie i una altra de l'Obama; i ell explicava com a partir d'aquí es podia dedicar un dia sencer treballant competències bàsiques. Molt bé! ALLIÇONADOR! Però... "El matrimoni Curie, que els van donar el premi Nobel pel descobriment de la penicilina"; aquí ja no em va fer passar bou per bèstia grossa; ningú no va dir res. No sé si algú més se'n va adonar.

Per molt que aquella escola del pissarrí de la que ell se'n fotia fos una escola de qualitat pèssima, dubto que sortís cap inspector sense saber quins premis Nobel van obtenir el matrimoni Curie.
(Em quedarà sempre el dubte de si ho va fer per provocar.)

11.12.09

El carrer on jo m'estic


El carrer on jo m'estic és el que a mi més m'agrada;
caminant amb els ulls clucs, coneixeria les cases;
només de sentir el soroll, el soroll de parar taula.
Les cases del meu carrer són les més assolellades.

Aquesta poesia és de les de tradició oral, del meu record; del padrí Andreu a la mare i de la mare a mi. Jo he hestat una mica deixada en això, sigui perquè no vivim en cap carrer, sigui perquè la filla no és d'aprendre's cantarelles de memòria i a mi no m'han tornat al cap fins ara... sigui pel que sigui, ho deixo aquí de record.

El meu carrer, el carrer Gentil i Vellet, era exactament així. I que ho veia clar, jo! Era el carrer més bonic del poble. Ja tombava, ja, de petita per tots els altres carrers per veure com eren; però cap altre, com el meu. Per ordre, seguia el de mes cosines, el carrer de Castella, una mica més costerut però tan clar i assolellat com el meu. Per exemple, el que m'agradava menys era el carrer dels Ollers, al capdavall del poble, a l'altra banda del carrer Major. El trobava fosc, enfonsat, humit... Segur que si un dia ens trobem amb la Maneleta, que hi vivia, hi haurà diversitat de parers; vaja, que no hi haurà acord possible.

Aclariment: Jo diria que aquesta poesia era al primer llibre de text que va tenir la mare a col·legi, cap allà a l'any trenta-cinc o trenta-sis.