El mas de Moixó

La vaig trobar a cal tiet Josep remenant fotografies el dia de la mort de la tieta. El pare és el més petit de tots. Fixa't, el padrí amb barba d'una setmana, almenys; anava al poble el dissabte i passava per cal barber. La padrineta, la germana gran del pare, diuen que és igual que jo i que així com em vaig fent gran de cada vegada m'hi assemblo més. Eren masovers i mitgers al mas de Moixó. Deu ser l'any 1933, abans de la Llei de contractes de conreu, perquè els van fer marxar del mas abans de la collita. Diu el pare que la fotografia els la devia fer el Pep Anton Moixó, son germà de l'amo, que treballava a Tarragona. La trobo entranyable. I ara que els pares ja són vells i atropelladets, tinc com una mena d'obssessió en fixar la memòria, sobretot per a la meva filla i els més joves de la família.

cementiris

Els de casa, de fa temps, tenim la dèria de visitar els cementiris dels llocs on anem. Són llocs plàcids. Alguns els visitem perquè hi ha algú enterrat a qui volem recordar; d'altres perquè són indrets bonics, agradables, asossegats i que inviten al recolliment i a la tranquil·litat.

Jo diria que això ens ve de l'època en què visitàvem sovint el cementiri del poble, per veure'n les obres d'ampliació, els nous ajardinaments... una estela funerària que hi havien trobat... Era un lloc més del poble que millorava i, de mica en mica, esdevenia un indret còmode i serè per a passejar-hi. I així, quan vèiem els cementiris d'altres pobles, anàvem comparant. El del poble del costat, per exemple, és tan diferent del nostre! Aquell el definiria com un cementiri urbà, sense jardins, tot són nínxols i tombes, no hi ha espai buit. El nostre és agradable, hi ha arbres, flors, espais sense res, passejos, escales... llocs pel sol i per l'ombra; clar, ben pintat i endreçat.

N'hem vistos de tota mena. El cementiri de Deià, a Mallorca; el de Santa Eulària, a Eivissa; el d'Arenys, que dóna al mar; per anomenar els de casa nostra; són dels que més bon record en tinc: parlar fluixet, passejar, mirar, pensar i esperar que comenci a fer-se fosc per assaborir la bonança i la calma.

Aquí deixo dues fotografies diferents, les dues d'especial encant per a mi.

Entranyable record en tinc d'un de Safed. Un dia a la nit. Als cementiris jueus no hi ha flors per als morts, se'ls deix una pedra damunt la tomba. 

Cementiri de Santa Eulària, al Puig de Missa,  a Eivissa

Cementiri de Safed, a Israel

La padrina Dulores

Una besàvia de part del pare. La iaia de Vilanova, li dèiem els besnets, perquè del nostre record sempre havia viscut a Vilanova i la Geltrú amb la seva filla petita. Tres filles, va tenir amb el seu home, el Marmitó, l'Anton Giralt. Ella, la Dulores Estrada, era molt tremenda. Va posar les seves filles a servir als nou anys l'una i als dotze les altres; mentrestant, ella anava a fer de mare amb les colles de joves del poble quan sortien al defora o anaven a balls i festes; cosa que, de grans, sempre li retreien les filles: "No ens va fer de mare a naltros i anava a fer de mare pel poble". Amb la padrina Teresa, la filla gran, no es van avenir mai, i de grans, sempre que es trobaven es discutien:

- Mare, podríeu ajudar-me a pelar pataques!

- Se'm faran malbé les mans per fer punta!

Un dia que hi havia forasters a casa:

- Mare, que no ensenyeu les puntes tan ben fetes que féu? Dieu-los que no peleu pataques perquè no se us estropellin les mans.

I ara tot això m'ho expliquen el pare, la mare i la Padrineta, i a mi m'agrada escoltar històries; de fet, a ells sempre els ha agradat explicar-ne de la família, només que ara n'hi ha alguna de nova i moltes de repetides. També van repetint com anaven les relacions amb els gendres de la iaia. No s'avenia amb cap.

La iaia quan estava al poble vivia amb la filla soltera, i el padrí Josep els havia d'anar a treure la comuna. Doncs elles, que anaven restretes, hi tiraven aigua, de manera que la feina del padrí feia de mal fer i es veu que cagava hòsties cada vegada que hi havia d'anar.

L'altre gendre, el Paquitu de l'electra, el de Vilanova, acostumava a ser fora per temporades. Qan arribava i es posava a l'habitació amb la seva dona, ella s'estava asseguda davant de la porta per escoltar. Els renecs de dins diu que se sentien per tota l'escala.

La padrina va morir als 62 anys, jo en tenia 7; la iaia de Vilanova es veu que no se'n va fer gaire d'enterrar la filla, sentia a dir jo per casa. Ella va arribar als 90 passats; sabia viure, diuen.