19.9.08

Estic cruixida!

Tots som conscients que d'uns anys cap aquí, d'ençà que ens ha agafat la fal·lera  d'estar en forma i anar al gimnàs, ha aparegut una nova paraula: les "agujetas", que traduïm al català, sense encomanar-nos ni a Déu ni a Santa Maria, com a agulletes.

Del meu record (vaja, des de sempre), en un moment o altre, la gent s'ha cansat o ha fet un esforç desmesurat. Abans de tot això de l'estar en forma, l'expressió adequada era: estic baldat, estic cruixit, tinc un cruiximent d'ossos que em fa mal tot... les agulles per res no hi entraven en acció, ni cap altre substantiu substitut; era un estat del cos, no una cosa aliena que et venia després del cansament. 


Així doncs, seguint amb el que s'ha dit sempre, a mi em sembla que ni agulletes ni cruiximents; les expressions que ja té la llengua per a expressar quelcom que no és nou; que ja fa anys que ens cansem!

11.9.08

Ja m'ho diu la Laura

La cosa ha arribat massa lluny, ja m'ho diu la Laura: "Curosa, ves fent bromes i un dia tindràs algun embolic amb això dels noms, cada dia en tens un de nou"; però jo li responc que no és veritat, que la cosa ha anat així i m'hi he trobat embolicada amb el pas dels anys. 

Tot començà cap allà a primers d'any del 1931. El padrí Andreu era a l'hospital, li havien tallat un dit. Allí hi havia monges paüles fent d'infermeres i el padrí, que era molt xerrador, hi va anar fent amistat i els anava explicant la vida. Els va explicar que la seva dona estava embarassada i que estaven molt preocupats, perquè ja havia tingut sis parts i no els havia viscut cap fill. Una de les monges, sensibititzada per les explicacions del padrí, li va dir que si neixia una nena li posessin Milagrosa (les monges eren castellanes, la majoria) i viuria. Va néixer la mare i li van posar Maria Milagrosa. He de dir que el padrí no creia en res, però la mare diu que potser ho va fer simplement per superstició, no fos cas! Com que vivien a Reus, quan la mare era petitona, de tant en tant anaven a veure la monja de la feliç idea a l'hospital. Explica la mare que un dia la monja va dir:
- ¡Qué niña más bonita! A lo mejor será monja, como sor Catalina.
I el padrí respongué:
- Hermana, que sea artista, pero monja no! 
Era així, l'home.

La mare sempre l'ha portat bé el nom, sigui perquè no n'hi havia cap més al poble i feia gràcia, sigui perquè és de mena diferent a mi, o perquè eren altres dies.

Al cap dels anys arriba el meu naixement, la primera filla i la primera neta (de part de la mare). El pare i la mare no van pintar res a l'hora de triar el nom (la mare hauria volgut que em digués Maria Teresa, els noms de les dues àvies). Com acostumava a passar, hi va haver raons familiars. Els de cal pare no deien res, només miraven de posar pau. El padrí Andreu que ja veieu que li agradava donar la nota, volia que em digués Rosa com sa mare. La seva dona, la padrina Maria, ni en volia sentir parlar de sa sogra que tan malament les hi havia fetes passar. Amb tot això, la padrina feia pocs mesos que s'havia ferit i estava justeta. La meva padrina de fonts, la germana del pare, va posar pau: "Mireu, Maria com l'àvia i Milagrosa com sa mare i s'ha acabat!". I així fou.

La nena, la Milagrosa... cuidada i mimada pels cinc de casa: el pare, la mare, el padrí Andreu i la padrina Maria i el tiet Andreu, que fins que vaig tenir vint anys va viure a casa.

Com que vaig anar a col·legi al poble amb les monges paüles i només érem la mare i jo al poble amb el nom... i jo era bona nena i creia, les monges em portaven com una floreta; no me'n puc queixar. A la classe hi havia moltes xiquetes que em deien Mila, i encara m'ho segueixen dient quan me les trobo de tant en tant.

De petita era molt tímida i tenia complexe de nom estrany. Anava amb la mare a comprar a Reus i per les botigues:
- Quina nena més maca! Com et dius?
Ja hi som! Jo vermella com un tomacot i amb una veu que no se'm sentia:
- Milagrosa!
- Ah! Maria Rosa? Qué bonic!
- No, Milagrosa -aixecava una mica més la veu.
- Quin nom més estrany, no l'havia sentit mai, etc, etc.
I au, l'escena l'he repetida moltes vegades en ma vida.

Arriba la meva adolescència i coincideix amb els primers indicis de normalització lingüística al país. Apareix un noi del poble, saberut i set ciències, una miqueta més gran que jo, que em diu que el meu nom és en castellà i que m'hauria de fer dir Miraculosa, que és català. Jo, enlluernada per aquell xiquet, que ara és el meu marit, començo a signar i posar pertot Miraculosa. A la monja no li va fer gaire gràcia: "Muy catalanista eso... la política...!" i jo, a la meva. 
Ja a l'Institut de Reus, tothom qui em va conèixer de nou em deia Miraculosa.

Abreujant en la narració dels fets; arriba el moment en que va ser possible canviar-se el nom i jo, cap al jutjat amb el llibre de família i ja vaig tenir tots els documents en català: Maria Miraculosa. Torna a aparèixer en escena aquell xicot saberut i em diu que és massa llarg això de Miraculosa, que ho hem d'escurçar i que en català els noms s'abreugen pel darrere: "Culosa", però això és lleig, se n'adona ell mateix i, a l'instant em diu que en endavant em dirà Curosa; i així fins avui. Tothom que m'ha conegut junt amb ell, que és molta gent, em diu Curosa. De fet, pitjor és quan als ordinadors no els cap el nom i reps una carta : MARIA MIRACULO.

Ara bé...  Me n'he anat cansant perquè... en català és fàcil de dir i agradable a l'oïda tant Miraculosa com Curosa; però hi ha castellanoparlants que no ho pronuncien de cap manera, com molts alumnes que he tingut al llarg dels anys. N'hi ha que diuen Mariculosa, fins al punt que el cambrer del bar on anava a fer el tallat abans d'entrar a treballar, un dia sento que diu: "Què posarem avui, Mari?". "Vols-t'hi jugar que sóc jo? Hauré de prendre un determini perquè als alumnes també veig que els costa i a mi no m'agrada com em criden". 
D'altra banda, uns amics austríacs, sentint com m'anomenava el meu home van entendre que em deia Rosa i encara avui creuen que aquest és el meu nom i no els ho he desmentit. 

I vaig prendre el determini de tornar als orígens i fer-me dir Mila pels que coneixia de nou, que veig que sona bé en tots els idiomes i aquí som.

He de dir que jo no tinc cap problema, responc a tot. A casa hi havia una expressió que deia:
"Mentre no em diguis pedaç!" 
I una altra:
"Tots els noms són sants o bons pels que estan en gràcia de Déu"

5.9.08

NOU PUNT DE VISTA

(El carrer Major no l'havíem vist mai fins ara d'aquí estant.)
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

30.8.08

caçar mosques

Las moscas tienen un plan  (O, ELS DIARIS A L'ESTIU)

(És recomanable seguir el link per veure la complexitat de la cosa)

Un método para cazarlas
La investigación aporta nuevos datos que dejan entrever que las moscas poseen un sistema nervioso complejo. Y deja en la literatura científica nociones mucho menos profundas: un método infalible para cazarlas. El secreto está en la anticipación. Las moscas son listas, pero también predecibles, según han demostrado estos estudios. Por eso es mejor no apuntar al sitio exacto en el que se encuentra la mosca. «Es mejor ir un poco más hacia donde se cree que va a saltar cuando vea venir el cazamoscas», recomienda Dickinson.

Tinc un marit que és un gran caçador de mosques. Fixa't tu, que si en tens una que et ronda pel damunt, el crides, t'immobilitzes a fi i efecte que la mosca no marxi, ell estudia la mosca tal i com ho fan els científics, ataca i zas! li queda la mosca dins el puny.
Això són anys d'observació, des de la més tendra infantesa, als pupitres de l'escola i als estius al menjador de casa. A hores d'ara està en plena forma i no se n'hi escapa cap.
Quan el vaig conèixer, una de les coses que m'explicava llavors ja era la tècnica de caçar mosques, com observar-les i avançar-se al seu moviment. Ves, i ara surten científics que, gastant una calerada, han arribat a la mateixa conclusió. El meu home, quan ho ha llegit, s'ha disgustat una miqueta, pensant que si li ho haguessin preguntat a ell, quants diners haurien estalviat i hauria pogur sortir el seu nom al diari. I és que aquest home meu sempre s'avança als esdeveniments, i això no li resulta. Però caçar mosques com ell, ningú!

26.8.08

el compte enrere


Ja s'acaba el SUMMER TIME, a les tardes comencen a baixar núvols grisos de la muntanya i cau alguna gotellada al vespre... a veure si avui encara podem anar a prendre una estoneta la fresca al Plus!

Summertime,
And the livin' is easy
Fish are jumpin'
And the cotton is high

Your daddy's rich
And your mamma's good lookin'
So hush little baby
Don't you cry

One of these mornings
You're going to rise up singing
Then you'll spread your wings
And you'll take to the sky

But till that morning
There's a'nothing can harm you
With daddy and mamma standing by

Summertime,
And the livin' is easy
Fish are jumpin'
And the cotton is high

Your daddy's rich
And your mamma's good lookin'
So hush little baby
Don't you cry

15.8.08

Una nit d'estiu


Nits d'estiu que només he vist al cinema. Ambient relaxat, música suau, il.luminació tènue, la lluna que vigila i els estels que l'acompanyen; els arbres que guarden de la humitat de la nit, gent... poca, la necessària, desconeguts...
No ho sé si m'hauria agradat portar un vestit d'aquests. Vaja, no. Qui em coneix sap que mai no hauria pogut disfressar-me de tal manera. Però, en el fons del meu pensament sempre hi quedarà allò que va dir la guineu quan no les podia haver: "Són verdes".

25.7.08

vas campaniforme

Primera, única i darrera incursió al món de la ceràmica, ja deu fer vint anys. S'ha de provar tot; i tenia el cuquet, mai sigui de tocar el fang, perquè al "col·legit" de quan jo era petita, de fer fang ni se'n sentia parlar; només féiem pastetes al carrer quan plovia. I, amb la tècnica del xurro, vaig anar amassant. Vaig fer la base i... ara què? Doncs un vas campaniforme, com en les primeres manifestacions ceràmiques de la història, no pretenia arribar a més. I la decoració amb incisions, i perquè no tenia una petxina a mà. He de dir però, que el contacte de les mans amb el fang dóna una sensació molt agradable: finor i frescor. No hi he tornat, la meva característica no és la constància.
I li he fet la fotografia perquè no es malmeti del tot. Per por de què no s'escardés, no el vaig portar a coure i ara ja li ha caigut un trosset.

18.7.08

el meu perfil


L'he agafada del Ramon Aladern. Va fer la caminada nocturna La Selva-Prades fa pocs dies. El Ramon n'és un enamorat d'aquestes muntanyes, o a mi m'ho sembla, encara que el conegui poc però en tinc molt bones referències, no, Elena? Ha sapigut captar la claror al capvespre; però també ha vist bé el perfil de les muntanyes, allò que els selvatans portem gravat al cap des de petits: el cingle de la Mussara, el turonet de l'Albiol i davant, a les muntanyes primeres, les més baixes, encara s'hi pot veure el perfil de l'Ermita de Sant Pere. 
Aquesta fotografia il·lustraria qualsevol text d'Els tres Al·lucinats, de Joan Puig i Ferreter, quan van els amics cap al mas del Joan Antoni o el final fatídic tombant per les muntanyes...

"Quan el sol daurà els turons més alts, ja havien deixat a l'esquerra la fondalada remorosa d'aigües, i enfilaven un caminet boscós que els portaria a serpejar per l'emmurallat de la serralada."

"Vilaret sentí que el cos fregava les branques d'uns matolls a mig aire de l'espadat. Després un soroll sord, tou, com si hagués caigut damunt d'un llit d'herbes."

La fotografia està presa d'aquí estant:

"Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble de ..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys."

Aquest fragment és d'El cercle màgic, per a mi la novel·la més entranyable de Puig i Ferreter.

Bon estiu als que passeu per aquí!

28.6.08

jodesh!

Per què Jodesh? Perquè sona agradable a les meves orelles. És com una paraulota suau, contradicció en sí mateixa (oxímoron), però és així, m'agrada. I també pels múltiples significats que suggereix en castellà. Tot plegat, que li trobo la seva gràcia. 
Jodesh vol dir lluna nova en hebreu. I aquest bloc és per a mi com viure a la lluna, una lluna nova. Deu ser cosa dels del meu poble. A casa, tot sovint recordem el text del convilatà Joan Puig i Ferreter en el que descriu com som: 
"La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A part del món. No està vinculada a res. Lluny del regionalisme de Cambó, lluny de l'Estatut de Macià, més prop de Madrid que no pas de Barcelona, més prop de la lluna que no pas de Madrid, i per tal com la lluna és molt distant, difícil d'haver, no cal preocupar-se'n, no ofereix problemes, deixa tranquil·les les coses, les confon bellament i fa somiar els somiadors. .../... I, tanmateix, els moixerins són homes, subjectes, per tant, a les passions, a les idees, als sentiments, a les ambicions, als somnis, forces humanes que, quan no lleven fruits magnífics, en lleven de mesquins; florida de l'ànima que, si no arriba a granar, d'una manera o altra s'haurà de podrir."
La farsa i la Quimera, 1936
I a més a més, tal com veig les coses darrerament, la lluna és un bon lloc per estar-s'hi.

26.6.08

tarraco


L'amiga Tarraco em va enviar una llista d'acudits bonics, amb gràcia, alguns, sense ser grollers, però  amb aquella punta de verd que els fa picantons i somrius.

Ara bé, jo em quedo amb aquests dos, tinc un especial sentit de l'humor. Cada vedada que me'ls explico em poso a riure sola:
- Mareeee, els veïns del cinquè són pobres?
- No, per què?
- És que el Manelet s'ha empassat un duro i estan tots preocupats.

___________

Entra un andalús a la farmàcia del poble i diu:
- Vivaporú!
- Viva!

24.6.08

jodesh, la història

Pobrissó! un amic es creia que l'havia baixat de l'internet, amb la feinada que ens va donar a casa l'estiu passat! I, ara que me n'he desempellegat, és a dir, he deixat de fer-lo servir com la manera d'amagar-me a la xarxa, he decidit explicar la història per passar una miqueta l'estona, "per pentinar el gat", com aquell qui no té feina.
Hi havia una vegada... una nit de principis d'estiu de l'any passat. El gos no parava de burdar insistentment i naltros sense poder dormir. Amb això, el meu home (que això és feina d'homes) s'aixeca i se'n va cap al carrer a veure què passa i troba el gos intentant mossegar una bola de punxes. Se n'adona que és un eriçó, es posa els guants de jardiner i el deix al garatge de casa i... a dormir que demà serà un altre dia. L'endemà, jo, esgarrifada, sense entrar al garatge, que a mi les bèsties en viu no em fan gaire gràcia; i el meu home que volia que mirés i admirés l'eriçó, que ni ell ni jo no n'havíem vist mai cap al natural. I sí, a mirar-lo i a fer-li fotos; feia gràcia. I, au, l'eriçó cap al garatge. Es va amagar en algún racó i dies i dies sense veure'l, només vèiem els cagallons i en sentíem l'olor. I jo, a callar, que no se'ls pot fer mal als animalons... Finalment el vam trobar (el va trobar) i el va posar en una mena de cistell tapat dins de casa, damunt de la màquina de rentar. A mitjanit, cau el cistell i... l'eriçó tombant tota la nit enmig de la roba bruta i la neta... ja us ho podeu imaginar. El meu home, que va veure la magnitud de la tragèdia, va prendre la decisió d'anar-lo a deixar a prop de la bassa del poble. Ja ens veus tots dos amb el cistellet i el cotxe vermell cap a deixar anar l'eriçó. Semblarà una exageració però no ho és, la història es va repetir quatre vegades, ja pensàvem que se'ns havia instal·lat una colònia d'eriçons al tros. Ara bé, les altres vegades, no vam fer tant el préssec... l'eriçó a la nit en una gabieta i l'endemà cap a un tros a prop de la bassa a deixar-lo anar. Encara hi ha dies que pensem en què deuen fer tota la família d'eriçons per allà a la Font de Mansion.

La història semblava acabada, ja només quedava la foto, (vaja, les fotos, que en vam fer moltes) i era bonica de veritat. Durant l'estiu, amb l'amic que encapçala el relat, vam començar, també per anar pentinant el gat, un projecte surrealista de llibre i el vaig fer servir.
El pròleg del projecte de llibre resa així:
"Y por qué el erizo? porque es la última adquisición de la casa editorial, hecha por el dueño y por la que no habrá que pagar derechos de autor.
Y por qué no una abeja? porque nosotros, como en "Le chien Andalou": no hay ningún erizo ni es un proyecto."
Després, cap allà al novembre em va agafar el cuquet del bloc i vaig agafar l'eriçó, el vaig anomenar Jodesh i em vaig llençar a l'aventura. Vaig veure que un blocaire amic tenia una mascota al bloc i me'n vaig buscar una per a mi, amb la sort de trobar un eriçó que vaig anomenar també Jodesh i vaig pintar de color blau jodesh. Aquest té moltes qualitats, si l'inquietes, es fa una bola i si cliques on hi diu "more", li dones una maduixeta per menjar.


I... us el deixo aquí com a regal, que ara ja em dic Mila; Mila Miró, encara que no per tothom, que la cosa la tinc complicada i dóna per una entrada un altre dia. 

9.6.08

Jack Vettriano

Ve-t'ho a saber què buscava a la xarxa... sí, buscava imatges d'interiors, perquè a mi m'agraden els interiors; no és que no trobi bonics els paisatges i la natura; però, realment, el que em captiva són els plans  de detall i els interiors; i és que em motiven a imaginar què hi ha més enllà del que veuen els meus ulls. Doncs, res... això que deia, que vaig trobar Vettriano i em va atraure i aquí us en deixo una mostra i un link per veure'n més.

29.5.08

trucada


Ha trucat i m'ha dit que pensava en fer-ho. Això deu voler dir que no ho farà. Hem parlat una hora, de com se sent, de la manera com veu la vida i els que l'envolten... i no pot seguir i segueix aferrant-se a allò que li fa més mal, que li destrossa les neurones. I la comunicació amb la gent li és cada vegada més difícil i no es mou de casa. Fa difícil la vida als que conviuen amb ell i no és la seva intenció; però no pot ser franc i demanar que se'n vol sortir al preu que sigui. Jo he mirat de dir-li com el veig, sense embuts. No sé si li he fet més mal que bé. L'experiència en casos d'aquests és dura, no saps què dir i tot el que diguis et semblarà després que ha estat motiu per accelerar el desenllaç final. Ja en tinc experiència i el dol és molt fort, però... deu ser que l'equivocaré mil vegades i no n'aprenc. Abans sabia callar i de cada dia vaig xerrant més i em sembla que hi perdo bous i esquelles. El silenci és una virtut; saber callar al moment. Saber-se'n estar.
el silenci no et trairà

28.5.08

lliri

ELLA
2
1 Jo sóc un narcís de la plana de Saron,
un lliri de les valls.
ELL
2 Com un lliri entre els cards
és la meva estimada entre les donzelles.

Càntic dels càntics

25.5.08

l'escala de valors

Quan em vaig començar a veure les orelles, anava a reunions i conferències de les que es portaven aquells dies. Als vespres, pels pobles, s'organitzaven tota mena de festivals per anar posant-nos al dia del que hauria de ser un país amb democràcia. Doncs sí... jo hi anava i sentia parlar gent que em semblava que en sabia molt, que deien paraules noves per a mi i conceptes encara més nous. Total, que jo diria que entenia ben poca cosa; però m'hi fixava. Un dels conceptes que em portava més de cap era "l'escala de valors". Jo, sense saber a què es referien però sense gosar preguntar, així estava educada, a no preguntar. Jo ja veia que devia ser important, que sense allò no podies passar, tal com deien els de la taula i els que portaven la veu cantant. Després, m'imaginava com devia ser la meva escala de valors... i res, al meu cap només hi apareixia això:
Anava passant el temps i de tant en tant em venia al cap la cosa de l'escala i..., enxancarrada i buida, sense res al capdamunt; que representa que allí hi anava el valor més important. No es que em fes perdre la son, però em mig entristia estar tan buida de valors. Però jo, callada i a escoltar!
Va anar marxant la icona del meu cap i van venir altres maldecaps: acabar d'estudiar, el festeig, buscar feina, treballar, estudiar més, casar-me, tenir la filla, els pares que es fan grans, les malalties, les alegries, els amics que van i que venen, les desavenences familiars... els que ens deixen i els que neixen,  nous horitzons, la filla que ja és gran...
Han passat anys i anys i torna el concepte al cap. Ara resulta que l'escala ja no està buida. Hi ha un pujar i baixar continu de valors que fa feredat; ara resulta que se m'apareix així:


I el pitjor, sense res al capdamunt. Que no, que no n'hi ha cap de valor que encimbelli l'escala, que tots compten per anar vivint i els vas trampejant com pots i ara t'avens més amb un i ara amb un altre. No veig que hi hagi res fixe. El dia en que tot es fixi...

"Aquell que a cap moment li digué atura't
sino al mateix que li dugué la mort"
../...

4.5.08

maneres d'aprendre



Com un safir entre els sembrats,
gentil creix el blauet.
Gronxat pel ventijol manyac,
s'amaga entre l'herbei.
Trobà entre les espigues d'or
sojorn tranquil i quiet.
Més els infants amb els seus jocs
no el deixen viure a pler.

Set, a tot estirar vuit anys tenia quan vaig aprendre de memòria aquesta cançó. És de suposar que les paraules marcades amb blau, o no en sabia el significat, o no formaven part del meu vocabulari habitual. Sense encomanar-me a sant google, avui, per primera vegada l'he escrita. Durant anys havia estat dintre meu, l'havia anada cantant, sigui en veu alta o per mi; i el significat de les paraules s'havia anat aclarint. El que era una tira fònica sense significat, amb els anys s'ha anat separant amb paraules amb significat.

21.4.08

la revolució de l'oxigen


A l'atmosfera primigènia ho hi havia oxigen. Hi havia la majoria de gasos de l'actual però sense oxigen. Els primers éssers vius que habitaven la Terra vivien en aquesta atmosfera i creixien gràcies a una reacció química que consisteix, més o menys, en agafar aigua, sals minerals i diòxid de carboni i, gràcies a la llum del sol, obtenir-ne matèria orgànica, desprenent grans quantitats d'oxigen. L'oxigen és un gas corrosiu; crema. La quantitat d'oxigen a l'atmòsfera va anar creixent i va anar cremant tot el que trobava. Només van poder sobreviure a tal revolució aquells éssers que van ser capaços d'adaptar-se a l'oxigen i d'aprofitar-lo per a respirar, o sigui, per cremar la matèria orgànica que els ajuda a viure i a créixer. I encara respirem!
(No sé què deu ser que sempre he trobat més interessant la Revolució de l'oxigen que la Revolució Industrial.)

14.4.08

hijo de la luna


tonto el que no entienda
cuenta una leyenda
que una hembra gitana
conjuró a la luna hasta el amanecer
llorando pedía
al llegar el día
desposar un calé
tendrás a tu hombre piel morena
desde el cielo habló la luna llena
pero a cambio quiero
el hijo primero
que le engendres a él
que quien su hijo inmola
para no estar sola
poco le iba a querer

luna quieres ser madre
y no encuentras querer
que te haga mujer
dime luna de plata
qué pretendes hacer
con un niño de piel
hijo de la luna


de padre canela nacio un niño
blanco como el lomo de un armiño
con los ojos grises
en vez de aceituna
niño albino de luna
maldita su estampa
este hijo es de un payo
y yo no me lo callo

[estribillo]

gitano al creerse deshonrado
se fue a su mujer cuchillo en mano
¿de quien es el hijo?
me has engaño fijo
y de muerte la hirió
luego se hizo al monte
con el niño en brazos
y allí le abandonó

[estribillo]

y en las noches que haya luna llena
será porque el niño esté de buenas
y si el niño llora
menguará la luna
para hacerle una cuna
y si el niño llora
menguará la luna
para hacerle una cuna




4.4.08

quand vous serez... (carpe diem)

Sonnet pour Hélène -Ronsard-

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise aupres du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:
"Ronsard me celebrait du temps que j'étais belle".

Lors, vous n'aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de Ronsard ne s'aille réveillant,
Bénissant vostre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre et fantôme sans os:
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos:
Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain:
Cueillez dès d'aujourd'hui les roses de la vie.

Mai no m'hauria pensat que em tornaria al cap aquest poema après quan devia tenir 15 anys en un llibre d'aquells de "Langue et Civilisation Française". 
__________________
I la cançó d'aquí sota també l'he rescatada de l'època. Anys i anys cantant-la i dient ve-t'ho a saber què. (I com que diuen que no plou...)

29.3.08

paraules per a la ninona de casa

Don't forget it!



No sé decirte nada más, pero tú debes comprender que yo aún estoy en el camino...