La cosa ha arribat massa lluny, ja m'ho diu la Laura: "Curosa, ves fent bromes i un dia tindràs algun embolic amb això dels noms, cada dia en tens un de nou"; però jo li responc que no és veritat, que la cosa ha anat així i m'hi he trobat embolicada amb el pas dels anys.
Tot començà cap allà a primers d'any del 1931. El padrí Andreu era a l'hospital, li havien tallat un dit. Allí hi havia monges paüles fent d'infermeres i el padrí, que era molt xerrador, hi va anar fent amistat i els anava explicant la vida. Els va explicar que la seva dona estava embarassada i que estaven molt preocupats, perquè ja havia tingut sis parts i no els havia viscut cap fill. Una de les monges, sensibititzada per les explicacions del padrí, li va dir que si neixia una nena li posessin Milagrosa (les monges eren castellanes, la majoria) i viuria. Va néixer la mare i li van posar Maria Milagrosa. He de dir que el padrí no creia en res, però la mare diu que potser ho va fer simplement per superstició, no fos cas! Com que vivien a Reus, quan la mare era petitona, de tant en tant anaven a veure la monja de la feliç idea a l'hospital. Explica la mare que un dia la monja va dir:
- ¡Qué niña más bonita! A lo mejor será monja, como sor Catalina.
I el padrí respongué:
- Hermana, que sea artista, pero monja no!
Era així, l'home.
La mare sempre l'ha portat bé el nom, sigui perquè no n'hi havia cap més al poble i feia gràcia, sigui perquè és de mena diferent a mi, o perquè eren altres dies.
Al cap dels anys arriba el meu naixement, la primera filla i la primera neta (de part de la mare). El pare i la mare no van pintar res a l'hora de triar el nom (la mare hauria volgut que em digués Maria Teresa, els noms de les dues àvies). Com acostumava a passar, hi va haver raons familiars. Els de cal pare no deien res, només miraven de posar pau. El padrí Andreu que ja veieu que li agradava donar la nota, volia que em digués Rosa com sa mare. La seva dona, la padrina Maria, ni en volia sentir parlar de sa sogra que tan malament les hi havia fetes passar. Amb tot això, la padrina feia pocs mesos que s'havia ferit i estava justeta. La meva padrina de fonts, la germana del pare, va posar pau: "Mireu, Maria com l'àvia i Milagrosa com sa mare i s'ha acabat!". I així fou.
La nena, la Milagrosa... cuidada i mimada pels cinc de casa: el pare, la mare, el padrí Andreu i la padrina Maria i el tiet Andreu, que fins que vaig tenir vint anys va viure a casa.
Com que vaig anar a col·legi al poble amb les monges paüles i només érem la mare i jo al poble amb el nom... i jo era bona nena i creia, les monges em portaven com una floreta; no me'n puc queixar. A la classe hi havia moltes xiquetes que em deien Mila, i encara m'ho segueixen dient quan me les trobo de tant en tant.
De petita era molt tímida i tenia complexe de nom estrany. Anava amb la mare a comprar a Reus i per les botigues:
- Quina nena més maca! Com et dius?
Ja hi som! Jo vermella com un tomacot i amb una veu que no se'm sentia:
- Milagrosa!
- Ah! Maria Rosa? Qué bonic!
- No, Milagrosa -aixecava una mica més la veu.
- Quin nom més estrany, no l'havia sentit mai, etc, etc.
I au, l'escena l'he repetida moltes vegades en ma vida.
Arriba la meva adolescència i coincideix amb els primers indicis de normalització lingüística al país. Apareix un noi del poble, saberut i set ciències, una miqueta més gran que jo, que em diu que el meu nom és en castellà i que m'hauria de fer dir Miraculosa, que és català. Jo, enlluernada per aquell xiquet, que ara és el meu marit, començo a signar i posar pertot Miraculosa. A la monja no li va fer gaire gràcia: "Muy catalanista eso... la política...!" i jo, a la meva.
Ja a l'Institut de Reus, tothom qui em va conèixer de nou em deia Miraculosa.
Abreujant en la narració dels fets; arriba el moment en que va ser possible canviar-se el nom i jo, cap al jutjat amb el llibre de família i ja vaig tenir tots els documents en català: Maria Miraculosa. Torna a aparèixer en escena aquell xicot saberut i em diu que és massa llarg això de Miraculosa, que ho hem d'escurçar i que en català els noms s'abreugen pel darrere: "Culosa", però això és lleig, se n'adona ell mateix i, a l'instant em diu que en endavant em dirà Curosa; i així fins avui. Tothom que m'ha conegut junt amb ell, que és molta gent, em diu Curosa. De fet, pitjor és quan als ordinadors no els cap el nom i reps una carta : MARIA MIRACULO.
Ara bé... Me n'he anat cansant perquè... en català és fàcil de dir i agradable a l'oïda tant Miraculosa com Curosa; però hi ha castellanoparlants que no ho pronuncien de cap manera, com molts alumnes que he tingut al llarg dels anys. N'hi ha que diuen Mariculosa, fins al punt que el cambrer del bar on anava a fer el tallat abans d'entrar a treballar, un dia sento que diu: "Què posarem avui, Mari?". "Vols-t'hi jugar que sóc jo? Hauré de prendre un determini perquè als alumnes també veig que els costa i a mi no m'agrada com em criden".
D'altra banda, uns amics austríacs, sentint com m'anomenava el meu home van entendre que em deia Rosa i encara avui creuen que aquest és el meu nom i no els ho he desmentit.
I vaig prendre el determini de tornar als orígens i fer-me dir Mila pels que coneixia de nou, que veig que sona bé en tots els idiomes i aquí som.
He de dir que jo no tinc cap problema, responc a tot. A casa hi havia una expressió que deia:
"Mentre no em diguis pedaç!"
I una altra:
"Tots els noms són sants o bons pels que estan en gràcia de Déu"
