Aquesta poesia és de les de tradició oral, del meu record; del padrí Andreu a la mare i de la mare a mi. Jo he hestat una mica deixada en això, sigui perquè no vivim en cap carrer, sigui perquè la filla no és d'aprendre's cantarelles de memòria i a mi no m'han tornat al cap fins ara... sigui pel que sigui, ho deixo aquí de record.
El meu carrer, el carrer Gentil i Vellet, era exactament així. I que ho veia clar, jo! Era el carrer més bonic del poble. Ja tombava, ja, de petita per tots els altres carrers per veure com eren; però cap altre, com el meu. Per ordre, seguia el de mes cosines, el carrer de Castella, una mica més costerut però tan clar i assolellat com el meu. Per exemple, el que m'agradava menys era el carrer dels Ollers, al capdavall del poble, a l'altra banda del carrer Major. El trobava fosc, enfonsat, humit... Segur que si un dia ens trobem amb la Maneleta, que hi vivia, hi haurà diversitat de parers; vaja, que no hi haurà acord possible.
Aclariment: Jo diria que aquesta poesia era al primer llibre de text que va tenir la mare a col·legi, cap allà a l'any trenta-cinc o trenta-sis.
