De casa bona

Que ben arregladetes ens van posar les mares, no? Com si fóssim de casa bona. És que vam anar a Barcelona, a la Comunió de la Mariadelsàngels de ca la tieta Angeleta de l'Agrària. I van fer el convit en un restaurant. És que els parents de Barcelona anven més folgants que els del poble. Tot era com a més avançat i mudat a Barcelona. De totes maneres, els del poble, cada setmana els enviàvem un paner de verdura i fruita del temps amb el recader. Cinc o sis anys devia tenir jo aquí. Aquell estiu, un mes m'hi vaig estar a la capital, a ca la padrineta, poc abans de morir la padrina. La mare em va venir a veure a mig mes. Just baixar del tren, m'abraça i, emocionada, em diu: "Que no m'enyores?" I jo, freda, li dic: "No".

Encara ara me'n recordo i em sap greu, però... jo hi estava bé a Barcelona. Ja ho tenia clar que la mare m'estimava i que no la perdria.

Set, catorze, vint-i-u

La padrineta quan va fer la primera comunió. Pots comptar que, pel que expliquen tots els germans, de fer festa, ni parlar-ne. Molta gana, després de la guerra.

M'ha fet riure, avui, la padrineta. I ens convenia a totes dues. No sé ben bé què li he explicat jo; però la cosa anava d'estalviar; ah, sí! Resulta que a casa tinc uns convidats que són vegetarians i li ho relatava. I ella va i em diu: "Mira, tot això que t'estalvies, nena. Set, catorze, vint-i-u!"

-Sí, dona, -li responc- però a què ve a tomb això del "Set, catorze, vint-i-u"?

Mentrestant, jo vinga a furgar per dins el cap expressions, frases fetes, sentits figurats que puguessin tenir relació amb les dues coses.

- No t'ho he explicat mai?

- No.

- Mira, quan la canalla van fer la comunió vam fer festa i vau venir tots a Barcelona. I el tiet i jo vinga a fer comptes per poder pagar el dinar que vam fer al restaurant. 35 pessetes per cobert ens va costar. Una calerada, llavors. La mare també va voler convidar els "Panxetes", el matrimoni i el fill capellà, que no eren família però que ens hi relacionàvem molt. Pocs dies abans del dia de la comunió truquen a ca la Mariàngela, la veïna que com tu ja saps tenia telèfon i naltros hi anàvem a trucar. Era la Dulores "Panxeta" que trucava per dir que no podien venir. Quin disgust! -jo que li dic a la Mariàngela. I ella, sense pensar-s'ho ni una mica, em respon: "Mira, Teresa, desenganya't, tres menys: set, catorze, vint-i-u!". I a partir d'aquell dia, és una expressió que fem servir sempre en ocasions semblants. No t'ho havia explicat mai?

- No, padrineta.

Ens hem fet un tip de riure. Ens ha estat un bàlsam!

Desenganya't

Anar a barcelona, pels que som de poble, és cansat. Acabes la jornada baldada, cruixida. Vols matar tot el que és gras en una tarda i, quan passes dels cinquanta, ja et comencen a fer mal els peus, els genolls... El cap va per un cantó i el cos per un altre.

Arribada a la Diagonal a les dues del migdia, més o menys. Jo em pensava que era aprop de la Rambla Catalunya, però camina que caminaràs i no arribava. Rambla Catalunya avall i jo que creia que era com el carrer major del poble i vinga travessar carrers i la Plaça de Catalunya que no la veia enlloc.

Ràpid, perquè apretava, aturada tècnica a la plaça Catalunya (coses de l'edat) que m'ha costat vint cèntims. Sense seure, he antat fent temps fins a les tres amb una calor angoixant, mirant botigues, posant-me perfums en una perfumeria d'aquelles que semblen un poble sencer... Trobo la Nuri, que havíem quedat al Zurich, i... això sí! una horeta per dinar un menú per allí apropet i xerra que xerraràs. Després de dinar, torna a caminar Rambla avall fins a l'alçada del Liceu on havia de visitar un amic a les oficines on treballa. Mitja horeta de res, per dir quatre coses, ara bé... un plaer guaitar al balcó i veure la Rambla i el Liceu davant dels ulls. El meu amic treballa en un lloc privilegiat.

Rambla amunt una altra vegada per trobar-me amb la ninona de casa a la Plaça Universitat. Allí sí, ha valgut la pena mirar l'aparador d'una botiga de roba interior d'aquelles d'ans: calçotets complerts, calces sòbries, blanques... samarretes imperi, pijames folgantons i endreçadets... m'ha recordat una botiga de Roma on venien roba per a monges i capellans, tota mena de roba, de dins a fora; em va fer il·lusió veure-ho, tota la vida pensant en què deuen portar aquesta gent sota els hàbits! Els peus començaven a fer figa... la calor, les sabates de taló...

Cap a la Rambla de Catalunya fins a l'alçada del carrer València per comprar llençols que li feien falta a la xiqueta. ¿No els podíem comprar a ca la Salomé, al poble, que també en té i estan bé? doncs no! Després cap al Corte Inglés a buscar-ne d'altres. Sort que hi ha hagut parada tècnica per fer el talladet en una bona pastisseria. Els peus ja defallien.

Ja eren prop de les vuit i la meva ànima només demanava un seient al tren i la dormideta fins a Reus.

Ara, quan escric això, ja em fa mal el genoll, que no me n'havia fet mai! quines coses té l'edat, no?

El rector

M'ho va recitar una alumna, l'Amèlia. Són aquelles coses de la litaratura popular de tradició oral que si no s'escriuen es perden:

El rector

Mentre collia l’últim brancó,

de la rosada surt un rector,

roig com un bitxo, gros com un porc,

Al veure amb ella, salta del ruc.

- Sobre tes culpes tiraré un vel

i quan et moris niràs al cel,

Prò sense cap més remissió,

m’has de fer una abraçada

i un gros petó.

- Jo d’abraçades prou n’hi faria

i de petons, deu mil també,

però el meu pare que mai fa tard,

si ens hi atrapa, Déu nos en guard.

Pugi a l’arbre, senyor rector,

que veurà el pare si ve o si no.

Si fent estelles el veu distret,

compti des d’ara que això està fet.

Puja a l’arbre el rector feixuc.

I ella d’un brinco n’és dalt del ruc.

I es queda el pobre senyor rector,

sense abraçada, ruc ni petó.

SÉ

Sé com somrius, com sents;
sé el que has de dir-me
després de cada cosa.
Et sé. T'he vist tantes vegades!
I encara més vegades,
que en guardar-te
jugo a multiplicar la imatge teva.
Has perdut el secret. No et queda
ni el més subtil rastre d'enigma.

Misèrrim l'amor nostre?
No has d'inquietar-te.

Com un aquàrium
de parets transparents
que es confonen amb l'aire,
així tenim tu i jo
el nostre món claríssim.
Servant alegrement en la pupil·la
la imatge l'un de l'altre,
enduts pel mateix ritme,
hem destruït el temps,
hem oblidat els límits.

Xavier Amorós, 1958

Poemes inèdits

Escriure

D'ell he après a llegir, en vaig aprendre entre els trenta i els quaranta. Les converses amb el Xavier Amorós m'agradaven perquè podia dir realment el que pensava sobre temes de la vida i de l'ànima humana, sense complexes; sense complexe d'inculta i poc "llegida". Sempre m'ha escoltat i m'ha fet sentir que no eren rucades el que expressava. Jo he procurat escoltar-lo a ell, collir del seu saber. Recordo una a una les converses mantingudes al llarg dels anys.

Els darrers mesos, tombant per l'hospital, l'he retrobat; tornem a conversar, i ell se'n fa creus de com m'han influït les seves ensenyances.

Un dia, fa anys, em va dir: "Això que m'expliques, escriu-ho!" He trigat anys a decidir-me. Aquest blog i d'altres m'han servit per perdre la por, i, discretament, ho vaig fent.

Anys i anys ensenyant com s'escriu! i jo, ni una ratlla! quina mestra era, que no havia provat de fer allò que demanava que fessin els meus alumnes! Llegir i llegir per saber com es fa per escriure, saber-ne la teoria, explicar-la, corregir escrits... i mai no aplicar-ho a un mateix, ratlla l'absurd. I ho dic per molts mestres. Demanem que els nostres alumnes facin "redaccions" i nosaltres no hem escrit mai una ratlla. Com quan la monja ens demanava la "redacción" de consuetud sobre La primavera o una descripció de Mi madre; mai no ens va explicar com ho havíem de fer, ho féiem i prou! El trist, en el meu cas, era que sempre obtenia la mateixa qualificació: Regular; una R vermella i grossa al capdavall de l'escrit. I jo, conformada; la monja ja havia dictat sentència: "No sirves para la literatura, lo tuyo son las matemáticas.", i com que a casa ens prohibia llegir res més que els llibres de text i jo era una nena, i més tard una adolescent, que creia i feia bondat, em va arribar tard el cuc de la lectura i de la literatura; més tard encara, la gosadia d'escriure quatre ratlles com les que aquí acabo. Salut hi hagi!

"[...] la realitat amb què opera Xavier Amorós no és la realitat mateixa, sinó un món poètic paral·lel a la realitat, però que s'hi reflecteix contínuament. I és que Xavier Amorós ha construït en aquest univers poètic un reflex de la realitat mateixa. Aquest és un joc que només els veritables poetes saben jugar. I, com va dir Rilke, no hi ha dos-cents poetes."

Xavier Amorós Corbella; tria i estudi dels "Poemes inèdits de Xavier Amorós 1940-1959" - Arola Editors

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
.
Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Joan Maragall

A la platja a l'estiu

S'acosten les vacances i enyoro la platja de Palmahim. Entre setmana, a l'estiu, és quasibé una platja deserta. Els caps de setmana diu que s'omple de gent. És la platja d'un kibutz i s'ha de pagar per anar-hi; però val la pena passar-hi el matí. A mi em sembla una platja diferent, em recorda l'escena de la pel·lícula

"Cast a Giant Shadow" que passa en aquest lloc. Una història semblant a la del camp de detenció d'Atlit: "Arriba un barco de deportats d'Europa i les tropes britàniques ja els esperen. Centenars de jueus residents a la vora surten a barrejar-se amb ells, obligant les tropes britàniques a retirar-se."

CAMP DE DETENCIÓ D'ATLIT: 

A uns 2 km al sud de Haifa, tocant a la platja, es troba el camp de detenció d'Atlit, construit pels britànics l'any 1938 durant el seu mandat a Palestina. Va servir com a camp de detenció i presó pels immigrants il·legals -Maapilim-, molts d'ells supervivents dels camps de la mort. Al camp, membres de la resistència armada van organitzar diverses fugues; la més important, la de l'octubre de 1945, quan membres del Palmah es van infiltrar com a professors d'hebreu, van desarmar els guàrdies i van lliberar 208 presoners que van ser portats a diversos kibutz de la vora. Allí, van ser sitiats pels britànics i, milers de residents jueus de Haifa, desarmats, van sortir a barrejar-se amb ells, obligant així les tropes britàniques a retirar-se.

Actualment, una part del camp està restaurada reproduint el seu aspecte original i es pot visitar, a la vegada que serveix a les escoles com a camp d'aprenentatge de la història d'Israel.

Lo pi de Formentor

(Si fós vora el mar, il·lustraria ben bé el poema de Miquel Costa i Llobera; però és a casa.)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

Arcàdia

Et in Arcadia ego. La meva versió; la que ajuda a suportar el pes del viure i del patiment. La que dóna pau i soledat quan és necessària. La que bull d'activitat i d'alegria quan cal. La que queda en l'enyor quan no hi ets. La que encisa en tot moment de l'any. L'alliberant presó.

Bolero para Gil de Biedma

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de éstos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.

José Agustín Goytisolo

A través del espejo

"In memoriam Gabriel Ferrater"



Como enanos y monos en la orla

de una tapicería en la que tú campabas

borracho, persiguiendo jovencitas...



O como fieles, asistentes

-mientras nos encantabas-

al santo sacrificio de la fama

de tu exceso de ser inteligente,

éramos todos para ti. Trabajos 

de seducción perdidos fue tu vida.



Y tus buenos poemas, añagazas

de fin de juerga, para retenernos.


(Jaime Gil de Biedma, Poemas póstumos)

Una colònia!

Decididament, hi ha una colònia d'eriçons al tros! La setmana passada en vam trobar un altre. Aqueix, segant l'herba. S'havia fet una boleta punxeguda. El vam agafar, cap a la capsa i l'endemà a deixar-lo prop de la bassa del poble; lluny de casa; on els hem anat deixant tots, que hem perdut el compte, però que ja en són vuit o deu. 

Ella

(foto arxiu meu)

Se'n van anar cap a Barcelona l'any 50, just casats. Ell hi va trobar una feina precària. Vivien rellogats; però millor que al poble anant a jornal de pagès. Tribulacions no en vulguis més fins que van trobar el pis on han viscut sempre; i ell, una feina en una fàbrica que li va permetre anar pagant el pis, pujar els dos fills que van començar a venir de seguida i arribar a la bonança dels anys 60 que els va concedir un bon respir.

El que vull comentar ara i aquí és el cas d'ella. No se li ha enganxat ni una paraula, ni una expressió, del parlar de Barcelona. El seu home en deixava anar alguna, però ella, ni parlar-ne. I això que els seus fills parlen totalment barceloní, tirant a xava.

Quan jo era petita anava a Barcelona a casa seva i m'hi estava quinze dies o un mes. A mi això de la capital em fascinava, sobretot el fet d'haver-se d'arreglar cada vegada que sorties al carrer. No podies fer-ho amb bata, davantal i espardenyes com al poble. Ella m'ho deia així: "A Barcelona les coses són diferents". L'única vegada que la vaig veure canviar una mica en el parlar va ser un dia al mercat; va demanar mongetes i patates. I jo, amb uns ulls oberts com a taronges, va i li pregunto: "Padrineta, què has demanat?" "Res, és que si dic bajoques i pataques se n'enriuen."  Devia ser això que em va animar a fer la meva primera incursió en aquella variant lingüística que parlaven els meus cosins i els seus amics i que tant m'embadocava. Un bon dia, ma cosina, davant de son germà i d'altres xiquets de l'escala, em pregunta on havia deixat no sé què; i jo que li responc: "Sobre la cadira". I ja tens mons cosins enrient-se'n de mi, i jo vermella com un tomacot. I així ha quedat la cosa; a mi mai no se m'ha enganxat el parlar barceloní, malgrat la TV3, els meus cosins, la polidesa i el que vulgueu... i és que diuen que m'hi assemblo tant amb ella!

El meu nebot

El meu nebot Xavier (carni-crack) corre la NISSAN TITAN DESERT, fent equip amb Mauri i Olano, mítics del ciclisme mundial. El Xavier és un xiquet senzill i no s'ho fa valdre. Ja anava veient jo que valia, però fins ara no me n'he adonat de la volada que té! 

Aquests dies, tota la família és un anar i venir de correus i de trucades per estar informats. Diu el tòpic que les desgràcies, a vegades, uneixen les famílies, però molt millor que sigui una alegria com aqueixa que ens mantingui units. 

Xavier, que et vagi molt bé i que puguis arribar al final. I si l'equip guanya, millor!

Una abraçada de ta tieta d'aquí estant, que està amb tu en tota mena de moments.

Curosa

L'ofici de boter

L'ofici de boter no s'ha perdut; de botes se'n fan moltes per a guardar els millors vins durant el temps que requereixi abans d'embotellar.  I per a d'altres licors, dic jo.

Encara he vist un boter que treballava com el de la fotografia. Va plegar i es va dedicar al negoci immobiliari --corredor de finques n'hi dèiem fa quaranta anys-- i fins que es va jubilar li va donar prou per a viure.

Això ve a tomb pel text que us poso a continuació de Rovira i Virgili; que amb el defecte que tinc d'aprendre'm de memòria el que llegeixo a la classe diverses vegades, de tant en tant el "recito" i ara,  ja se'l saben els de casa  i tot:

"Nosaltres sempre hem cregut que l'ennobliment dels oficis és indispensable per al millorament de la vida social. El desamor que molts treballadors senten per llur ofici fa més greu i tenebrós el problema obrer. No hem de donar als obrers tota la culpa d'aquest fenomen. Un gran nombre d'aristòcrates, de burgesos, d'intel·lectuals i de funcionaris senten menyspreu pels oficis manuals. Els elogis que sovint dediquen a aquests oficis són biudes bombolles de retoricisme dolent.

Aquest menyspreu s'ha encomanat als obrers. I els oficis manuals --llevat de l'ofici de manobe que no és verament ofici sinó simple feina-- degeneren de pressa quan els que hi treballen se'n senten avergonyits.

És un prejudici estúpid el de la inferioritat dels oficis de les mans. En aquests oficis, hi ha aspectes de tècnica i d'art que els posen pel damunt, espiritualment, de moltes professions i funcions exercides per gent que es dóna importància. Fer una bóta ben feta, amb les seves fustes ben corbades i els seus cèrcols ben cenyits, té més mèrit i més categoria que fer de subaltern en qualsevol oficina o despatx."

ANTONI ROVIRA I VIRGILI

Teatre de la ciutat

Col·lecció popular Barcino - Barcelona

I no s'acaba aquí la cosa; en èpoques en què a la feina ens agafava la dèria d'aprendre textos de memòria, aquest el dèiem a duo, com si parléssim, una companya i jo. Una frase l'una, una frase l'altra. I... qui no té feina el gat pentina!

I és així, si algú diu les paraules: Nosaltres sempre... a mi, mentalment o de paraula, se'm desencadena tot el text!

So... we need the eggs!

M'he picat!

M'he picat amb el Ramon i l'Elena, que sempre posen menjar als blocs. Jo no ho havia fet fins ara, però l'altre dia... el Ramon i la truita d'espàrrecs em va deixar amb ganes de fer-li la competència. Ves per on, va i em regalen un manat d'espàrrecs! i au, a fer la truita per competir! Fotogràficament parlant, sóc un desastre, i el telèfon no dóna per a més; però, Elena i Ramon -i tots els que passeu-, si haguéssiu assaborit la truita! Calentona, acabada de fer. Els espàrrecs bén triats i ben ciutets, res de llenya per la boca! toveta com un cervell. Tres ous, la mida justa pel verd que hi havia, no massa gruixuda; si no, sembla tot bullit. El gust... entre dolç i la punteta justa d'amargant que fa la combinació perfecta.  Tot un plaer gustatiu que només dóna una primavera com aqueixa a les nostres latituds.  

La finestra

Aqueix és el paisatge que veig per la finestra mentre treballo. Així mateix, res més. El pati interior d'un bloc de pisos, amb un arbre atapeït de fulles durant tot l'any. Poca gent hi passa,  per sota la finestra; només la canalla, quan arriba el bon temps, s'ensenyoreix del racó per tirar pedres als vidres o bé petardos i trons pels volts de sant Joan. 

El primer Stabat del dia

Les sis del matí i comencem a pujar. Al primer pendent fort, ja ens aturem per girar-nos enrere i disfrutar de la primera llum del dia amb els llums del Camp encara encesos. Un espectacle seductor, acaparador. Seguim amunt, la pujada és forta i fa l'ascensió més curta, però dura. Ens anem aturant per comentar i tafanejar amb les darreres noves, i per complaure'ns en la bellesa esquerpa d'aquest paisatge nostre que no ens cansem d'enaltir. Amunt! Ja arriba el darrer tomb i ara ja caminem amb més parsimònia; el destí és a prop, uns minutets i ja serem dalt. 

L'alliberant plana als nostres peus, de llevant fins a ponent; el mar davant i la rodona del sol que es va aixecant. I com n'és de clar que el sol es mou i la terra està quieta, en una sortida de sol com aqueixa! (No hi ha res tan encegador com la llum del sol per un rat penat.) Tot roman immòbil. Se senten llunyans els primeres sons de la trompeta a baix al poble, seguits del replic del timbal. El Divendres sant ha començat! Ara ja, arriben a les nostres iniciades orelles les primeres notes de la música i dels cantors. Baixem depresset per anar veient com puja la llarga corrua de gent cap al turó del Calvari; ens espavilem per ser a primera fila a la Verònica. Sentirem el primer Stabat del dia i cap a casa a esmorzar.

Això era l'any passat, enguany hi havia boira. Hem pujat tot el camí a les fosques i només vèiem el que teníem als peus. A l'arribar a dalt, res de res, només el soroll llunyà del timbal i els armats. Boira a un pam del nas. A la baixada, el sol ha trencat una mica els plúmbics núvols i ens ha ofert un bell espectacle de la plana verda, tal com està en aquests dies de tanta pluja. El port i el cap de Salou també es veien amb nitidesa. La gent al calvari arraulits al voltant de les paraules parsimonioses del senyor rector.

El camí de pujada

La baixada. Abans que el sol fes un tímid intent de deixar-se veure

Pugeu aquí dalt!

Un convilatà resident a Barcelona cap a finals del segle XIX o començaments del XX anava per la ciutat amb aspecte d'home de poble. En una farmàcia on anava a comprar llet del Païdó per a la canalla (Paido Milk, avui en dia), un li va dir:

- Què avi, a Barcelona a veure si Colom abaixa el dit?

I ell li va respondre això:

"Poc podia jo pensar-me
ara fa quatre-cents anys
els xascos i desenganys
que tenien de causar-me.

Baixa, em deien,
que et coronarem el front de roses,
baixa, que veuràs les coses
que en memòria teva fem.

Vaig creure'ls, que animal!
Fós ara, que en lloc de baixar els diria:
Pugeu aquí dalt!"

(Devia ser amb motiu de la celebració dels 400 anys del descobriment d'Amèrica.)