Una nit d'estiu

Nits d'estiu que només he vist al cinema. Ambient relaxat, música suau, il.luminació tènue, la lluna que vigila i els estels que l'acompanyen; els arbres que guarden de la humitat de la nit, gent... poca, la necessària, desconeguts...

No ho sé si m'hauria agradat portar un vestit d'aquests. Vaja, no. Qui em coneix sap que mai no hauria pogut disfressar-me de tal manera. Però, en el fons del meu pensament sempre hi quedarà allò que va dir la guineu quan no les podia haver: "Són verdes".

vas campaniforme

Primera, única i darrera incursió al món de la ceràmica, ja deu fer vint anys. S'ha de provar tot; i tenia el cuquet, mai sigui de tocar el fang, perquè al "col·legit" de quan jo era petita, de fer fang ni se'n sentia parlar; només féiem pastetes al carrer quan plovia. I, amb la tècnica del xurro, vaig anar amassant. Vaig fer la base i... ara què? Doncs un vas campaniforme, com en les primeres manifestacions ceràmiques de la història, no pretenia arribar a més. I la decoració amb incisions, i perquè no tenia una petxina a mà. He de dir però, que el contacte de les mans amb el fang dóna una sensació molt agradable: finor i frescor. No hi he tornat, la meva característica no és la constància.

I li he fet la fotografia perquè no es malmeti del tot. Per por de què no s'escardés, no el vaig portar a coure i ara ja li ha caigut un trosset.

el meu perfil

L'he agafada del Ramon Aladern. Va fer la caminada nocturna La Selva-Prades fa pocs dies. El Ramon n'és un enamorat d'aquestes muntanyes, o a mi m'ho sembla, encara que el conegui poc però en tinc molt bones referències, no, Elena? Ha sapigut captar la claror al capvespre; però també ha vist bé el perfil de les muntanyes, allò que els selvatans portem gravat al cap des de petits: el cingle de la Mussara, el turonet de l'Albiol i davant, a les muntanyes primeres, les més baixes, encara s'hi pot veure el perfil de l'Ermita de Sant Pere. 

Aquesta fotografia il·lustraria qualsevol text d'Els tres Al·lucinats, de Joan Puig i Ferreter, quan van els amics cap al mas del Joan Antoni o el final fatídic tombant per les muntanyes...

"Quan el sol daurà els turons més alts, ja havien deixat a l'esquerra la fondalada remorosa d'aigües, i enfilaven un caminet boscós que els portaria a serpejar per l'emmurallat de la serralada."

"Vilaret sentí que el cos fregava les branques d'uns matolls a mig aire de l'espadat. Després un soroll sord, tou, com si hagués caigut damunt d'un llit d'herbes."

La fotografia està presa d'aquí estant:

"Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble de ..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys."

Aquest fragment és d'El cercle màgic, per a mi la novel·la més entranyable de Puig i Ferreter.

Bon estiu als que passeu per aquí!

jodesh!

Per què Jodesh? Perquè sona agradable a les meves orelles. És com una paraulota suau, contradicció en sí mateixa (oxímoron), però és així, m'agrada. I també pels múltiples significats que suggereix en castellà. Tot plegat, que li trobo la seva gràcia. 

Jodesh vol dir lluna nova en hebreu. I aquest bloc és per a mi com viure a la lluna, una lluna nova. Deu ser cosa dels del meu poble. A casa, tot sovint recordem el text del convilatà Joan Puig i Ferreter en el que descriu com som: 

"La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A part del món. No està vinculada a res. Lluny del regionalisme de Cambó, lluny de l'Estatut de Macià, més prop de Madrid que no pas de Barcelona, més prop de la lluna que no pas de Madrid, i per tal com la lluna és molt distant, difícil d'haver, no cal preocupar-se'n, no ofereix problemes, deixa tranquil·les les coses, les confon bellament i fa somiar els somiadors. .../... I, tanmateix, els moixerins són homes, subjectes, per tant, a les passions, a les idees, als sentiments, a les ambicions, als somnis, forces humanes que, quan no lleven fruits magnífics, en lleven de mesquins; florida de l'ànima que, si no arriba a granar, d'una manera o altra s'haurà de podrir."

La farsa i la Quimera, 1936

I a més a més, tal com veig les coses darrerament, la lluna és un bon lloc per estar-s'hi.

tarraco

L'amiga Tarraco em va enviar una llista d'acudits bonics, amb gràcia, alguns, sense ser grollers, però  amb aquella punta de verd que els fa picantons i somrius.

Ara bé, jo em quedo amb aquests dos, tinc un especial sentit de l'humor. Cada vedada que me'ls explico em poso a riure sola:

- Mareeee, els veïns del cinquè són pobres?
- No, per què?
- És que el Manelet s'ha empassat un duro i estan tots preocupats.
___________

Entra un andalús a la farmàcia del poble i diu:
- Vivaporú!
- Viva!

jodesh, la història

Pobrissó! un amic es creia que l'havia baixat de l'internet, amb la feinada que ens va donar a casa l'estiu passat! I, ara que me n'he desempellegat, és a dir, he deixat de fer-lo servir com la manera d'amagar-me a la xarxa, he decidit explicar la història per passar una miqueta l'estona, "per pentinar el gat", com aquell qui no té feina.

Hi havia una vegada... una nit de principis d'estiu de l'any passat. El gos no parava de burdar insistentment i naltros sense poder dormir. Amb això, el meu home (que això és feina d'homes) s'aixeca i se'n va cap al carrer a veure què passa i troba el gos intentant mossegar una bola de punxes. Se n'adona que és un eriçó, es posa els guants de jardiner i el deix al garatge de casa i... a dormir que demà serà un altre dia. L'endemà, jo, esgarrifada, sense entrar al garatge, que a mi les bèsties en viu no em fan gaire gràcia; i el meu home que volia que mirés i admirés l'eriçó, que ni ell ni jo no n'havíem vist mai cap al natural. I sí, a mirar-lo i a fer-li fotos; feia gràcia. I, au, l'eriçó cap al garatge. Es va amagar en algún racó i dies i dies sense veure'l, només vèiem els cagallons i en sentíem l'olor. I jo, a callar, que no se'ls pot fer mal als animalons... Finalment el vam trobar (el va trobar) i el va posar en una mena de cistell tapat dins de casa, damunt de la màquina de rentar. A mitjanit, cau el cistell i... l'eriçó tombant tota la nit enmig de la roba bruta i la neta... ja us ho podeu imaginar. El meu home, que va veure la magnitud de la tragèdia, va prendre la decisió d'anar-lo a deixar a prop de la bassa del poble. Ja ens veus tots dos amb el cistellet i el cotxe vermell cap a deixar anar l'eriçó. Semblarà una exageració però no ho és, la història es va repetir quatre vegades, ja pensàvem que se'ns havia instal·lat una colònia d'eriçons al tros. Ara bé, les altres vegades, no vam fer tant el préssec... l'eriçó a la nit en una gabieta i l'endemà cap a un tros a prop de la bassa a deixar-lo anar. Encara hi ha dies que pensem en què deuen fer tota la família d'eriçons per allà a la Font de Mansion.

La història semblava acabada, ja només quedava la foto, (vaja, les fotos, que en vam fer moltes) i era bonica de veritat. Durant l'estiu, amb l'amic que encapçala el relat, vam començar, també per anar pentinant el gat, un projecte surrealista de llibre i el vaig fer servir.

El pròleg del projecte de llibre resa així:

"Y por qué el erizo? porque es la última adquisición de la casa editorial, hecha por el dueño y por la que no habrá que pagar derechos de autor.

Y por qué no una abeja? porque nosotros, como en "Le chien Andalou": no hay ningún erizo ni es un proyecto."

Després, cap allà al novembre em va agafar el cuquet del bloc i vaig agafar l'eriçó, el vaig anomenar Jodesh i em vaig llençar a l'aventura. Vaig veure que un blocaire amic tenia una mascota al bloc i me'n vaig buscar una per a mi, amb la sort de trobar un eriçó que vaig anomenar també Jodesh i vaig pintar de color blau jodesh. Aquest té moltes qualitats, si l'inquietes, es fa una bola i si cliques on hi diu "more", li dones una maduixeta per menjar.

I... us el deixo aquí com a regal, que ara ja em dic Mila; Mila Miró, encara que no per tothom, que la cosa la tinc complicada i dóna per una entrada un altre dia. 

Jack Vettriano

Ve-t'ho a saber què buscava a la xarxa... sí, buscava imatges d'interiors, perquè a mi m'agraden els interiors; no és que no trobi bonics els paisatges i la natura; però, realment, el que em captiva són els plans  de detall i els interiors; i és que em motiven a imaginar què hi ha més enllà del que veuen els meus ulls. Doncs, res... això que deia, que vaig trobar Vettriano i em va atraure i aquí us en deixo una mostra i un link per veure'n més.

trucada

Ha trucat i m'ha dit que pensava en fer-ho. Això deu voler dir que no ho farà. Hem parlat una hora, de com se sent, de la manera com veu la vida i els que l'envolten... i no pot seguir i segueix aferrant-se a allò que li fa més mal, que li destrossa les neurones. I la comunicació amb la gent li és cada vegada més difícil i no es mou de casa. Fa difícil la vida als que conviuen amb ell i no és la seva intenció; però no pot ser franc i demanar que se'n vol sortir al preu que sigui. Jo he mirat de dir-li com el veig, sense embuts. No sé si li he fet més mal que bé. L'experiència en casos d'aquests és dura, no saps què dir i tot el que diguis et semblarà després que ha estat motiu per accelerar el desenllaç final. Ja en tinc experiència i el dol és molt fort, però... deu ser que l'equivocaré mil vegades i no n'aprenc. Abans sabia callar i de cada dia vaig xerrant més i em sembla que hi perdo bous i esquelles. El silenci és una virtut; saber callar al moment. Saber-se'n estar.

el silenci no et trairà

lliri

ELLA
2
1 Jo sóc un narcís de la plana de Saron,
un lliri de les valls.
ELL
2 Com un lliri entre els cards
és la meva estimada entre les donzelles.

Càntic dels càntics

l'escala de valors

Quan em vaig començar a veure les orelles, anava a reunions i conferències de les que es portaven aquells dies. Als vespres, pels pobles, s'organitzaven tota mena de festivals per anar posant-nos al dia del que hauria de ser un país amb democràcia. Doncs sí... jo hi anava i sentia parlar gent que em semblava que en sabia molt, que deien paraules noves per a mi i conceptes encara més nous. Total, que jo diria que entenia ben poca cosa; però m'hi fixava. Un dels conceptes que em portava més de cap era "l'escala de valors". Jo, sense saber a què es referien però sense gosar preguntar, així estava educada, a no preguntar. Jo ja veia que devia ser important, que sense allò no podies passar, tal com deien els de la taula i els que portaven la veu cantant. Després, m'imaginava com devia ser la meva escala de valors... i res, al meu cap només hi apareixia això:

Anava passant el temps i de tant en tant em venia al cap la cosa de l'escala i..., enxancarrada i buida, sense res al capdamunt; que representa que allí hi anava el valor més important. No es que em fes perdre la son, però em mig entristia estar tan buida de valors. Però jo, callada i a escoltar!

Va anar marxant la icona del meu cap i van venir altres maldecaps: acabar d'estudiar, el festeig, buscar feina, treballar, estudiar més, casar-me, tenir la filla, els pares que es fan grans, les malalties, les alegries, els amics que van i que venen, les desavenences familiars... els que ens deixen i els que neixen,  nous horitzons, la filla que ja és gran...

Han passat anys i anys i torna el concepte al cap. Ara resulta que l'escala ja no està buida. Hi ha un pujar i baixar continu de valors que fa feredat; ara resulta que se m'apareix així:

I el pitjor, sense res al capdamunt. Que no, que no n'hi ha cap de valor que encimbelli l'escala, que tots compten per anar vivint i els vas trampejant com pots i ara t'avens més amb un i ara amb un altre. No veig que hi hagi res fixe. El dia en que tot es fixi...

"Aquell que a cap moment li digué atura't

sino al mateix que li dugué la mort"

../...

maneres d'aprendre

Com un safir entre els sembrats,

gentil creix el blauet.

Gronxat pel ventijol manyac,

s'amaga entre l'herbei.

Trobà entre les espigues d'or

sojorn tranquil i quiet.

Més els infants amb els seus jocs

no el deixen viure a pler.

Set, a tot estirar vuit anys tenia quan vaig aprendre de memòria aquesta cançó. És de suposar que les paraules marcades amb blau, o no en sabia el significat, o no formaven part del meu vocabulari habitual. Sense encomanar-me a sant google, avui, per primera vegada l'he escrita. Durant anys havia estat dintre meu, l'havia anada cantant, sigui en veu alta o per mi; i el significat de les paraules s'havia anat aclarint. El que era una tira fònica sense significat, amb els anys s'ha anat separant amb paraules amb significat.

la revolució de l'oxigen

A l'atmosfera primigènia ho hi havia oxigen. Hi havia la majoria de gasos de l'actual però sense oxigen. Els primers éssers vius que habitaven la Terra vivien en aquesta atmosfera i creixien gràcies a una reacció química que consisteix, més o menys, en agafar aigua, sals minerals i diòxid de carboni i, gràcies a la llum del sol, obtenir-ne matèria orgànica, desprenent grans quantitats d'oxigen. L'oxigen és un gas corrosiu; crema. La quantitat d'oxigen a l'atmòsfera va anar creixent i va anar cremant tot el que trobava. Només van poder sobreviure a tal revolució aquells éssers que van ser capaços d'adaptar-se a l'oxigen i d'aprofitar-lo per a respirar, o sigui, per cremar la matèria orgànica que els ajuda a viure i a créixer. I encara respirem!

(No sé què deu ser que sempre he trobat més interessant la Revolució de l'oxigen que la Revolució Industrial.)

hijo de la luna

tonto el que no entienda
cuenta una leyenda
que una hembra gitana
conjuró a la luna hasta el amanecer
llorando pedía
al llegar el día
desposar un calé
tendrás a tu hombre piel morena
desde el cielo habló la luna llena
pero a cambio quiero
el hijo primero
que le engendres a él
que quien su hijo inmola
para no estar sola
poco le iba a querer

luna quieres ser madre
y no encuentras querer
que te haga mujer
dime luna de plata
qué pretendes hacer
con un niño de piel
hijo de la luna

de padre canela nacio un niño
blanco como el lomo de un armiño
con los ojos grises
en vez de aceituna
niño albino de luna
maldita su estampa
este hijo es de un payo
y yo no me lo callo

[estribillo]

gitano al creerse deshonrado
se fue a su mujer cuchillo en mano
¿de quien es el hijo?
me has engaño fijo
y de muerte la hirió
luego se hizo al monte
con el niño en brazos
y allí le abandonó

[estribillo]

y en las noches que haya luna llena
será porque el niño esté de buenas
y si el niño llora
menguará la luna
para hacerle una cuna
y si el niño llora
menguará la luna
para hacerle una cuna

quand vous serez... (carpe diem)

Sonnet pour Hélène -Ronsard-

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise aupres du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:
"Ronsard me celebrait du temps que j'étais belle".

Lors, vous n'aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de Ronsard ne s'aille réveillant,
Bénissant vostre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre et fantôme sans os:
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos:
Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain:
Cueillez dès d'aujourd'hui les roses de la vie.

Mai no m'hauria pensat que em tornaria al cap aquest poema après quan devia tenir 15 anys en un llibre d'aquells de "Langue et Civilisation Française". 

__________________

I la cançó d'aquí sota també l'he rescatada de l'època. Anys i anys cantant-la i dient ve-t'ho a saber què. (I com que diuen que no plou...)

paraules per a la ninona de casa

Don't forget it!

No sé decirte nada más, pero tú debes comprender que yo aún estoy en el camino...

ja m'ho deia ma mare...

Hola,

Porto més d'una setmana a casa tancadeta per la grip i més coses respiratòries, total que estic de baixa, ara ja estic millor però ho he passat fatal amb la tos... la casa sembla una farmàcia i amb els vapors d'eucaliptus a tothora. Faig vida sedentària i llegeixo, ja he acabat un totxo de 1.400 pàgines. Ara no tinc cap llibre interessant.
Ara és quan penso que havia de fer cas a ma mare: "Nena, aprèn de fer mitja com una bona mestressa de casa!" ara ja tindria una manteta; em sembla que retornaré als vells costums de cosir o fer ganxet que almenys serveixen per fer coses pràctiques. A les monges féiem punt de creu, i vora foradada, te'n recordes?

___________________

Hola, noia!I tant que me'n recordo, sabíem fer tota mena de "labors"; i, a més a més, encara estudiàvem i trèiem bones notes, que si no, les monges ens castigaven i havíem d'anar el diumenge a col·legi a "donar la lliçó". I, saps què et dic, que ara sé fer punt de creu, mitja, ganxet, vora foradada i no sé quantes coses més que, com dius, ens poden ajudar a distreure. Ara bé, no has pensat que tot això de la "xarxa" també n'és de pràctic? Fixat'hi, hem trobat una nova manera de comunicar-nos i de fer noves amistats i d'ampliar el que havíem après estudiant de valent a les monges, que no era poc!

La mare encara hi insisteix ara: "Nena, aprèn de fer servir la màquina de cosir!" Però, noia, a mi no em tira. L'estiu passat enlloc de fer pràctiques
de maquinadecosir me'l vaig passar tombant per la xarxa. I el resultat va ser aquest bloc. I jo sense fer pràctiques de maquinadecosir!

Que et posis bona aviat!

sa meva Maria

No s'ho diu Maria, però així l'anomena el seu maridet. I a ella li agrada aquesta cançó eivissenca que acostuma a recitar quan ens trobem tots junts. I jo la vaig apuntar:

I miro d'aprendre-la de memòria:

Enque la mar tornàs tinta,

i que el cel de paper fos,

fossin els homens notaris

i cadun d'ells en fos dos,

no hi hauria per escriure,

vida mia, nostros amors.

Es que hem viscuts finses ara

i es que vindran seran millors.Bona nit blanca roseta,

plena de bones olors;

no hi ha al cel tantes estrelles

com vegades pens amb vós.

souvenir

De la vetllada compartida amb el poeta Roni Someq (1955-) a Tel Aviv l'agost de 1999 me’n vaig endur aquest poema traduït al català per la Roser Lluch.

Poema de goig

Tots dos damunt el pastís
com figuretes d’uns nuvis.
Si és que arriba el ganivet
mirem de quedar en el mateix tall.

(del poemari “Paradís d’arròs”, 1996)El setembre, aquí, el va il·lustrar la Montse i, en forma de punt de llibre, els el vaig regalar a uns amics que es van casar a l'octubre.

think tanks

Jo em posaré una empresa de Think Tank, per guanyar-me bé la vida (o per distreure'm), i m'atorgaré el títol d'Spin Doctor, al qual accediré mitjançant "Estudis de", que són els que més es porten i que podeu veure especificats en el meu currículum. I em faré targetes de visita, que fins avui no n’he tingudes mai.

Jodesh Ma Pitom, nascuda fa anys en un poblet del Camp, amb un DNI com cal i domiciliada a casa perquè s'hi està bé, encara que sóc viatjadeta; he anat a força llocs del món i, passar per aeroports, més, que no sé si puc dir que són països que he visitat.

Estudis

De mestra i era dropeta, però com que era fàcil, me'n vaig sortir. Ara bé, sé francès i anglès, que això no m'ho treu ningú i a l'estranger em faig entendre. Tinc una miqueta d’estudis d'hebreu que pel Mossad em poden ser útils, en el cas que em volguessin fitxar. Ah, i l'italià no se'm resisteix. Amb el portugués no ho he provat, però em sembla que també em faria entendre. De basc, res.

Poc podia jo pensar-me que arribaria a tenir Estudis de Dret, però són justificables ja que m'he repassat tots els videos del YouTube del Juez Calatayud i he vist la peli "Juicio de faldas" del Manolo Escobar i totes les sèries i pel·ícules americanes de judicis i d'advocats, d'aquelles que hi ha discurs final de cara al jurat. Vull dir amb això que domino el dret espanyol i, si se'm permet, l'anglosaxó. Darrerament, corregint els treballs de la xiqueta, que vol ser advocada, ja quasi que entenc de civil, de processal, eclesiàstic, fiscal, mercantil, internacional i altres noms que se m'entrebanquen.

Estudis d'economia, pocs; però vaig portar la comptabilitat de l'escoleta durant uns anys i em quadrava tot.

Ah, i cursos i cursets de la Gencat, no en vulguis més, que fóra molt llarg d'especificar i els punts ja els tinc gastats.

Vida laboral

El primer any vaig treballar fent classes de català a les nits per barris i pobles de la vora.

Vaig millorar i vaig anar a treballar a la capital del Camp per la Gencat en un barri perifèric, a fer classes també. De classes n'he donat de tot, no se m'escapa res: català, castellà, francès, anglès, matemàtiques, ciències naturals, geografia, història, informàtica, plàstica, literatura...

El ministe Maravall (ja fa anys d’això!) va dir que havíem de ser "mestres tot terreny", i jo m'ho vaig creure. He canviat de barri, però jo segueixo fent classes del que convingui i ho faig a gust.

Com podeu observar, aquesta part del currículum em fa coneixedora de l'entramat social dels barris de les ciutats i em dóna coneixement de com treballen els treballadors socials, animadors socioculturals, assistents socials, associacions de veïns i demés nomenclatura, amb els quals me les he hagut de veure sovint. També me les he hagut de veure amb els de Normalització Lingüística que són especials.

Com a experiència dura cal remarcar els dos cursos treballats amb persones amb “discapacitat intel·lectual i trastorns mentals greus", donant-los classes, també.

Ara bé, durant els anys de docència, no em devien arribar els calerons, com vulgarment es diu, i vaig anar fent, sempre fora d'horari laboral, no fos cas! treballs d'assessorament d'ortografia i vocabulari català per a algun famós Spin Doctor. També he fet algun petit treball de traducció de l'anglès per una famosa “American Law Firm”. I voluntariat amb activitats per a la canalla, que avui dia això i les ONG compta molt. Darrerament, un prestigiós despatx d'advocats ha requerit els meus serveis com a correctora lingüística, amb notable èxit (d’això disposo de carta de presentació, he, he).

Actualment sóc l'administradora de tres blocs a la xarxa. Aquesta feina també la compagino amb la principal, que es la de mestra; mestra amb càrrec, que em deixava el càrrec, que és el que dóna prestigi (i jo sense tatgetes!).

Política

Amb això, res de res, no m’han volgut donar mai cap càrrec; però jo com el mussol, sempre m'hi he fixat molt.

Aquí i avui de l'any 2008

Las meninas (tela de juicio)

Ja està tot dit sobre Las meninas. No m'inventaré pas res de nou ara jo. El que voldria és mirar d'explicar una sensació.

Jo, de Las meninas no sabia altra cosa sinó que les havia pintades Velázquez; i també les havia vistes als llibres de text.

Un dia, cap allà a l'any 1987, més o menys, passejava jo sola pel museu del Prado. No hi havia gent, era un dia entre setmana. M'agradava mirar Velázquez i em posava darrera els grups amb guia per escoltar. Veig una sala molt ben il·luminada i hi entro. La sala era a la penombra, la il·luminació anava dirigida a Las Meninas. Jo que em miro el quadre i començo a tirar envant i enrere i les figures es movien, i si volia, podia entrar al quadre...

Més tard vaig saber que estaven exposades soles en una sala perquè acabaven de netejar-les i les lluïen. Ja mai més no les he vistes com aquell dia.

Vaig començar a llegir sobre el quadre i el que més em va cridar l'atenció és que Felipe IV les tenia en una habitació no massa gran i el millor elogi que se'ls ha fet va ser quan va entrar a l'habitació Théophile Gautier i va preguntar: ¿Dónde está el cuadro? al·ludint a l'aparença de vida que té.

Fa pocs anys (el 2000) ALFAGUARA va publicar una novel·la de Pedro Jesús Fernández que es diu TELA DE JUICIO i és una meravella:

entres virtualment dins del quadre amb les darreres tècniques de simulació informàtica!