El meu nebot

El meu nebot Xavier (carni-crack) corre la NISSAN TITAN DESERT, fent equip amb Mauri i Olano, mítics del ciclisme mundial. El Xavier és un xiquet senzill i no s'ho fa valdre. Ja anava veient jo que valia, però fins ara no me n'he adonat de la volada que té! 

Aquests dies, tota la família és un anar i venir de correus i de trucades per estar informats. Diu el tòpic que les desgràcies, a vegades, uneixen les famílies, però molt millor que sigui una alegria com aqueixa que ens mantingui units. 

Xavier, que et vagi molt bé i que puguis arribar al final. I si l'equip guanya, millor!

Una abraçada de ta tieta d'aquí estant, que està amb tu en tota mena de moments.

Curosa

L'ofici de boter

L'ofici de boter no s'ha perdut; de botes se'n fan moltes per a guardar els millors vins durant el temps que requereixi abans d'embotellar.  I per a d'altres licors, dic jo.

Encara he vist un boter que treballava com el de la fotografia. Va plegar i es va dedicar al negoci immobiliari --corredor de finques n'hi dèiem fa quaranta anys-- i fins que es va jubilar li va donar prou per a viure.

Això ve a tomb pel text que us poso a continuació de Rovira i Virgili; que amb el defecte que tinc d'aprendre'm de memòria el que llegeixo a la classe diverses vegades, de tant en tant el "recito" i ara,  ja se'l saben els de casa  i tot:

"Nosaltres sempre hem cregut que l'ennobliment dels oficis és indispensable per al millorament de la vida social. El desamor que molts treballadors senten per llur ofici fa més greu i tenebrós el problema obrer. No hem de donar als obrers tota la culpa d'aquest fenomen. Un gran nombre d'aristòcrates, de burgesos, d'intel·lectuals i de funcionaris senten menyspreu pels oficis manuals. Els elogis que sovint dediquen a aquests oficis són biudes bombolles de retoricisme dolent.

Aquest menyspreu s'ha encomanat als obrers. I els oficis manuals --llevat de l'ofici de manobe que no és verament ofici sinó simple feina-- degeneren de pressa quan els que hi treballen se'n senten avergonyits.

És un prejudici estúpid el de la inferioritat dels oficis de les mans. En aquests oficis, hi ha aspectes de tècnica i d'art que els posen pel damunt, espiritualment, de moltes professions i funcions exercides per gent que es dóna importància. Fer una bóta ben feta, amb les seves fustes ben corbades i els seus cèrcols ben cenyits, té més mèrit i més categoria que fer de subaltern en qualsevol oficina o despatx."

ANTONI ROVIRA I VIRGILI

Teatre de la ciutat

Col·lecció popular Barcino - Barcelona

I no s'acaba aquí la cosa; en èpoques en què a la feina ens agafava la dèria d'aprendre textos de memòria, aquest el dèiem a duo, com si parléssim, una companya i jo. Una frase l'una, una frase l'altra. I... qui no té feina el gat pentina!

I és així, si algú diu les paraules: Nosaltres sempre... a mi, mentalment o de paraula, se'm desencadena tot el text!

So... we need the eggs!

M'he picat!

M'he picat amb el Ramon i l'Elena, que sempre posen menjar als blocs. Jo no ho havia fet fins ara, però l'altre dia... el Ramon i la truita d'espàrrecs em va deixar amb ganes de fer-li la competència. Ves per on, va i em regalen un manat d'espàrrecs! i au, a fer la truita per competir! Fotogràficament parlant, sóc un desastre, i el telèfon no dóna per a més; però, Elena i Ramon -i tots els que passeu-, si haguéssiu assaborit la truita! Calentona, acabada de fer. Els espàrrecs bén triats i ben ciutets, res de llenya per la boca! toveta com un cervell. Tres ous, la mida justa pel verd que hi havia, no massa gruixuda; si no, sembla tot bullit. El gust... entre dolç i la punteta justa d'amargant que fa la combinació perfecta.  Tot un plaer gustatiu que només dóna una primavera com aqueixa a les nostres latituds.  

La finestra

Aqueix és el paisatge que veig per la finestra mentre treballo. Així mateix, res més. El pati interior d'un bloc de pisos, amb un arbre atapeït de fulles durant tot l'any. Poca gent hi passa,  per sota la finestra; només la canalla, quan arriba el bon temps, s'ensenyoreix del racó per tirar pedres als vidres o bé petardos i trons pels volts de sant Joan. 

El primer Stabat del dia

Les sis del matí i comencem a pujar. Al primer pendent fort, ja ens aturem per girar-nos enrere i disfrutar de la primera llum del dia amb els llums del Camp encara encesos. Un espectacle seductor, acaparador. Seguim amunt, la pujada és forta i fa l'ascensió més curta, però dura. Ens anem aturant per comentar i tafanejar amb les darreres noves, i per complaure'ns en la bellesa esquerpa d'aquest paisatge nostre que no ens cansem d'enaltir. Amunt! Ja arriba el darrer tomb i ara ja caminem amb més parsimònia; el destí és a prop, uns minutets i ja serem dalt. 

L'alliberant plana als nostres peus, de llevant fins a ponent; el mar davant i la rodona del sol que es va aixecant. I com n'és de clar que el sol es mou i la terra està quieta, en una sortida de sol com aqueixa! (No hi ha res tan encegador com la llum del sol per un rat penat.) Tot roman immòbil. Se senten llunyans els primeres sons de la trompeta a baix al poble, seguits del replic del timbal. El Divendres sant ha començat! Ara ja, arriben a les nostres iniciades orelles les primeres notes de la música i dels cantors. Baixem depresset per anar veient com puja la llarga corrua de gent cap al turó del Calvari; ens espavilem per ser a primera fila a la Verònica. Sentirem el primer Stabat del dia i cap a casa a esmorzar.

Això era l'any passat, enguany hi havia boira. Hem pujat tot el camí a les fosques i només vèiem el que teníem als peus. A l'arribar a dalt, res de res, només el soroll llunyà del timbal i els armats. Boira a un pam del nas. A la baixada, el sol ha trencat una mica els plúmbics núvols i ens ha ofert un bell espectacle de la plana verda, tal com està en aquests dies de tanta pluja. El port i el cap de Salou també es veien amb nitidesa. La gent al calvari arraulits al voltant de les paraules parsimonioses del senyor rector.

El camí de pujada

La baixada. Abans que el sol fes un tímid intent de deixar-se veure

Pugeu aquí dalt!

Un convilatà resident a Barcelona cap a finals del segle XIX o començaments del XX anava per la ciutat amb aspecte d'home de poble. En una farmàcia on anava a comprar llet del Païdó per a la canalla (Paido Milk, avui en dia), un li va dir:

- Què avi, a Barcelona a veure si Colom abaixa el dit?

I ell li va respondre això:

"Poc podia jo pensar-me
ara fa quatre-cents anys
els xascos i desenganys
que tenien de causar-me.

Baixa, em deien,
que et coronarem el front de roses,
baixa, que veuràs les coses
que en memòria teva fem.

Vaig creure'ls, que animal!
Fós ara, que en lloc de baixar els diria:
Pugeu aquí dalt!"

(Devia ser amb motiu de la celebració dels 400 anys del descobriment d'Amèrica.)

l'home de la sang

Quan anava a pàrvuls, una vegada a l'any, més o menys, passava pel poble l'home de la sang. Anava dalt d'un cotxe amb vidres fumats i agafava la canalla per treure'ls la sang. Si veies algú sospitós pel carrer, ja podies arrencar a córrer.

Era de les coses que em tenia més aterrida. Els dies que durava el rumor, no m'entretenia pas pel carrer. Sortint de col·legi, ràpid cap a casa! Un dia el vaig veure claríssim: un home al mig del carrer, sol i que ens observava en el camí de casa. Cametes ajudeu-me corrents com a esperitada! Sempre m'ha quedat la imatge gravada d'aquell pobre home al mig del carrer que jo em vaig empatollar que era l'home de la sang.

Ja de gran, comentant-ho amb un amic d'Alcover, em va dir que per allí també hi passava i que ell l'havia vist per vora el riu. 

Aquest amic em va explicar que la llegenda de l'home de la sang està relacionada amb el fantasma que persegueix els Borbons sobre l'hemofília. Des de Felip V, corria per Catalunya el rumor de la malaltia i s'escampava la brama que els Borbons feien anar uns homes amb carruatges pel país a buscar criatures per treure'ls la sang que feia falta a la família reial.

Bon dia!

I avui ja no fa vent. Fa un dia resplendent i serè. El vent s'ha emportat tota la malastrugança. Convenen els canvis de temps. Ha fet de tot durant la setmana i no me'n recordo; però avui el sol lluu i el ponent m'espera per endinsar-m'hi. A la tarda, a primera hora, sortirem en direcció a la muntanya, per caminar una bona estona. Cal que el sol doni color a la meva cara esllanguida i blanquinosa. Ha estat un hivern d'interior. Així com el paisatge es va vestint de colors i de vida, cal que els nostres cossos entumits surtin de la letàrgia i els donem energia.

Quin dia!

Així estava el  poble a les quatre de la tarda, com jo.

Envellida, enfeinada i sense ganes de fer massa cosa. Potser el dia que fa avui dóna per estar així. He donat un tomb per alguns blocs i no tothom vessa alegria pels quatre cantons. Gris, plujós, ni fred ni calor, que és el pitjor. Sense ganes de sortir ni d'estar-me a casa. Dubtant de tot per acabar no fent res. I de feina per fer, n'hi ha; mai sigui anar a fer una caminadeta d'una hora que és bo pels ossos i pel cap (vull dir la ment, l'ànima, l'esperit... o com se n'hi digui). El cas és que si surto no tinc ganes de trobar ningú ni de donar conversa. I he de sortir a fer quatre coses que comporten estar alegre i xerrar del que sigui. I sortiré i m'animaré, i m'obligaré a anar a veure alguna amiga amb qui la conversa no se'm faci costa amunt, i així arribaré al vespre amb ganes de recomençar i tirar endavant, que la vida val la pena!

massa sucre

"Totes les masses fan mal, encara que siguin de sucre."

Diuen. I a Vilanova n'hi ha massa de sucre, i fa mal. Els caramels els tiren com a pedres, amb força. El càlcul ràpid és que es llancen a la brossa uns 250.000 kilos de calamels -sucre de colors embolicada. Una ínfima part, se'ls emporta la gent cap a casa; i jo diria que, de menjar-ne... ni un! almenys jo. Un! me'l vaig trobar a la butxaca de tornada cap a casa i vaig pensar: "Menja-te'l, de record."

M'ho havien explicat mil-i-una vegades i no m'ho podia imaginar. S'ha de veure. Tot Vilanova queda ple de caramels. Durant el matí, les comparses passegen pel poble ballant al so d'una xaranga i tirant caramels. Al migdia, dues hores entrant gent per grups a la plaça de la Vila per fer les Batalles de caramels. Milers de parelles. Els homes amb els mocadors de fer farcells plens de caramels -uns deu kilos. Les dones amb els mantons de manil·la per tapar-se de la pedregada endolcida. I cada batalla, la brigada municipal neteja la plaça per tornar a començar. Tot sempre ballant al so del Turuta.

I l'any que ve, més!

Triar als restaurants

(Mite-les elles, com a senyores triant!)

De cada vegada em costa més triar el que vull menjar en un restaurant. I no sóc sola. Dijous passat vaig anar a dinar amb un grupet d'amics i tots quatre vam coincidir: Ens feia peresa triar. N'hi va haver un que va triar i els altres ens hi vam avenir i llest en dos minuts! Vam començar a comentar per què deu ser que ens fa tanta mandra. Potser la lletra és petita i no portem les ulleres. Potser sí! Potser ens agrada que ens sorprenguin i moltes vegades així li ho diem al cambrer. No dic que no! Potser ja som a l'edat en què ens agrada tot. I tant! Porser anàvem per la xerrameca i el comentari, i la manduca estava en segon terme. També pot ser!

El dinar va estar bé, però la companyia més. Recuperar amistats que fa molts anys que no has vist és molt grat. La Carme feia quasi vint anys que no l'havia vista. Està igual, i n'ha passades de tots colors; és de l'edat de la mare i no ho sembla. En un moment de la conversa em va dir: "Em va fer tanta il·lusió que et recordessis de mi!" Caram! Vaig quedar tocada. Sí que me'n recordo de tots els amics que tinc, encara que no hi mantingui contacte,  i de les persones amb qui he compartit moments de la meva vida.  Sé que hi són i que quan ens trobem podrem dir: "Com dèiem ahir..."

I tornem a la memòria: "La marmanyera, la mentidera!" ens fa males passades però jo diria que la controlem, potser inconscientment. Dijous passat va ser un dia per recordar i per al record. Em sembla que no se m'esborrarà de la memòria. Potser el que vam menjar, sí!

Tots els tòpics a la sala de vetlles

Un promig d'una vegada al més, passo per la sala de vetlles del poble. Ens hi trobem tots els de la mateixa edat, anys amunt, anys avall: "Anem enterrant els pares; és llei de vida!"

Ahir a la tarda m'hi vaig trobar amb la Marta i anàvem analitzant tots els tòpics que dèiem les que érem al rotllo; no tenia pèrdua. De fet, un vocabulari i unes maneres de dir que la majoria dels nostres fills ja han perdut, que la nostra generació serà la darrera de preservar. En vindran d'altres, que nosaltres ja no dominarem i no hi serem per aprendre-ho; i el món no s'enfonsarà.

La conversa a la sala de vetlles anava així:

- Noia, ja s'hi tornem a trobar!

- Oh, d'ara en envant no esperis res més de bo.

- Quants anys tenia?

- Noranta-u.

- Tant de bé li ha fet Déu!

- Sí, els darrers anys ja no era ningú. 

- Sí, ves, ara ja som a la primera fila!

(Encara recordo la primera vegada en què ho vaig sentir dir a un de la generació del pare, i ho vaig veure lluny!)

N'arriba una altra de la mateixa edat i se'ns acosta:

- Xiques!... No res... Un dia o altre havia d'arribar i ja hi som.

- Feina feta no hi ha destorb. I, mira, com més aviat millor. 

- I si no ha de fer patir els de la vora, millor.

De cop i volta una diu:

- Aquí està molt esvalotat el galliner!

- És que quen és la vetlla d'una persona gran i ja se sap.

- És clar, encara recordo la vetlla de la filla de (...) no se sentia ni una ànima!

- Ai! Sí que és gros enterrar un fill!

- Nenes, prou de desgràcies!

La Marta i jo ens mirem i ens posem a riure del cúmul de tòpics que anem dient:

- Ai que n'estem d'aigualides!

Jo que trec la llibreta i els vaig apuntant i li dic: 

- Demà trobaràs una entrada al meu bloc!

Acaben de trucar deu fer una hora a la meva filla dient-li que s'ha mort l'avi d'una amiga seva. A mi m'ha sortit de l'ànima:

- No... si és llei de vida! 

He somrigut per dintre meu i els de casa m'han mirat amb ulls de pensar:

- Ja és fa gran!

Els signes de puntuació

L'escriptura serveix per fixar les paraules en l'espai i en el temps. Els signes de puntuació van néixer per apropar la llengua escrita a la llengua parlada. L'entonació, les pauses, els silencis, la modulació de la veu... no podien ser reflexats només amb les lletres. Si un hom pretén escriure bé, cal que domini els signes de puntuació, és clar; no parlem dels entesos que escriuen sense signes de puntuació; aquests tenen un domini tal de la llengua que la manera com lliguen les paraules ja fa que, al llegir-les, l'entonació i les pauses siguin les adequades; art difícil de dominar!

No vull donar cap lliçó de signes de puntuació, ans al contrari. Cadascú s'espavila com pot per col·locar-los en l'escriptura. La introducció ve al cas només per parlar de les cometes. Signe de puntuació que  serveix  per marcar les paraules que apareixen en un text amb un sentit altre que l’habitual o un matís particular -sovint d’ironia o èmfasi- entre molts d'altres usos.

Darrerament s'ha produit un fenomen estrany i nou. Els signes de puntuació han passat a la llengua parlada. No tots, evidentment, parlo del punt i de les cometes. De fa anys, hi ha qui quan parla i vol donar un tema per acabat i que no se'n parli més diu: "I punt!". Però, el cas que més clama al cel és el de les cometes. I és que no només han passat a la llengua parlada, sinó que s'han ensenyorit de la gesticulació de molts parlants. Aquest fenomen no distingeix edats ni nivells socials o culturals, ni té fronteres lingüístiques. Pots veure arreu gent aixecant el dit índex i el del cor de cada mà i fent-los anar amunt i avall en un moviment continu, mentre diuen: "Això, entre cometes." També hi ha qui, sense dir-ho, quan pronuncia alguna paraula que vol dir amb ironia o èmfasi, fa el gest en qüestió. I així, per la televisió, en converses de carrer, en explicacions de criatures... contínuament veus algú que va aixecant els dits com si imités els moixonets que volen. Pobresa de vocabulari? Què si no? La llengua té maneres de dir prou abundants i diverses per expressar els dobles sentits, la ironia, el sarcasme, la metàfora, el sentit de l'humor... sense abusar de moviments kinèsicament immadurs.

Píndola de memòria

Lo padrí Andreu s'asseia al brancal de la porta, al pedrís, i tota la canalla del carrer venien perquè els expliqués contes, els recités poemes i els cantés cançons. Això era abans que aribés la primera televisió al carrer. "Deu mil" en sabia, que la mare encara explica, recita i canta idènticament igual a com ho feia ell. Jo ja he perdut més i se m'escapen paraules i l'entonació no és la mateixa. Se li feia la boca aigua quan explicava, literalment, disfrutava de debò. Aquesta que recordo avui és una cantarella que... és clar, no podeu sentir, ni sé si està recollida en algun compendi de literatura popular de tradició oral. (De fet, sí. Poses al Google el primer vers i trobes cantarelles semblants)

Lo pare i la mare
(mira ací mira allà mira en terra)
Lo pare i la mare
no em tenen sinó a mi,
no em tenen sinó a mi.

I em fan anar a l'escola(mira ací mira allà mira en terra)
I em fan anar a l'escola
a aprendre de llegir,
a aprendre de llegir.

Lo mestre que m'ensenya(mira ací mira allà mira en terra)
Lo mestre que m'ensenya
s'ha enimorat de mi,
s'ha enimorat de mi.

Sóc massa petiteta(mira ací mira allà mira en terra)
Sóc massa petiteta
i no us podré servir,
i no us podré servir.

Sols me’n paris la taula(mira ací mira allà mira en terra)
Sols me’n paris la taula
i em donguis el pa i vi,
i em donguis el pa i vi.

La Brisa

La Brisa és el gos de casa. Ja deu fer 9 anys que la vam portar; s'havia mort l'Eina de vella i en vam anar a buscar una altra. La Brisa es diu oficialment Passy, però no hi havia manera de pronunciar-ho i li vam dir Brisa. Ara ja és vella també i no és tan juganera com de jove i no se't tira pel damunt quan la vas a treure del tancat a la nit. Al matí, la crides i ve tranquil·lament cap al tancat, ja s'ho ha après, no dóna feina. De vigilar, no vigila molt, se li colen totes, però és una gossa fidel. Ella nota quan algú de casa és fora i aquella nit no es mou de la porta. Jo no li faig gaire cas, però un dia que era sola a casa i tenia por que no s'escapés en sortir un cotxe li vaig dir: "Brisa, avui sóc sola, no t'escapis i no et moguis del meu costat". I va creure, no me'n sabia avenir. El dia que es mori la trobaré a faltar. Més que res, si ve un cadell nou i entremaliat que ho fa anar tot en orris i em treu de polleguera.

L'ametller del tros dels veïns ja ha florit

Eren les dotze del migdia i feia aquesta claror. No n'hi ha com per cantar victòria, però ja s'albira un canvi en l'humor del temps. I demà és la Candelera i plorarà, i l'hivern serà ja fora. Ho diu la dita. L'home del temps qui sap què dirà. Fins la primavera queden dies, que passin a poc a poc, com haurien de passar tots els que ens queden per viure. No hi ha pressa per acabar.

Montserrat

Llegint Salvador Espriu.

L'any passat, per aquestes dates, visitàvem Montserrat amb uns amics que no coneixien aquestes roques altes; i feia un dia com el que fa avui: plujós, emboirat, amb els núvols tocant les muntanyes. I hi he pensat, amb els amics... He buscat el poema que fa pocs dies vaig descobrir i m'hi he sentit a gust. 

Si visitaves honestament Montserrat

I

No tots estimen
aquests cingles. De sobte,
des d'ells, les boires
amortallen la terra:
nostra, petita, pobra.

V

Llum, parats núvols,
desig de l'enganyosa
pau. Ales amples
d'ocells del vent atansen
lentituds de campana.

VII

És ben difícil
que tu siguis alhora
humil i lliure.
Si t'atreveixes,
des d'aquests cims demana
pels fills, pel poble.

Salvador Espriu

Que hable de mi Europa

"Mi Europa, desde Leningrado a la montaña con forma de montaña", podria resumir o titular el relat que acabo de llegir. Casualitats de la vida, la tardor passada vaig sortir un dia amb la càmera (m'he estrenat fa mig any a agafar-la!) a fer fotografies de la muntanya de Sant Pere, als peus de la qual descansa el meu poble. És bonica, no? De petits, quan ens demanaven un dibuix al capdavall d'un escrit, hi dibuixàvem aquesta muntanya; és l'estereotip perfecte, amb ermita blanca que la corona. 

M'ha fet feliç que l'autor del relat exterioritzi també la seva dèria per aquest perfil que compartim tanta gent des de petits.

I, parlant d'estereotips, recordo el que tenia jo d'una illa deserta. Com la del TBO, petita, amb palmera al mig i un nàufrag amb barba i roba esparracada. Quina no va ser la meva desil·lusió quan vaig saber que una illa habitada no tenia res a veure amb el dibuix en qüestió! Jo diria que ja no em vaig fer mai més cap imatge mental del que podia ser un paisatge que encara mai no havia vist. De manera que, sempre, quan visito un lloc nou mai no recordo com me'l devia haver imaginat, el disfruto directament com és, sense comparacions estèrils. Excepte a París. A l'escola teníem aquells llibres de "Langue et civilisation française"; sense haver anat a França mai de la vida, podíem recórrer moltes de les seves ciutats i saber-ne els costums. Així, jo em vaig fer un París a la meva mida, el nucli antic no massa gran, amb carrerons estrets al voltant de Nôtre Dame... Ai el primer dia que vaig baixar del cotxe al costat de la Tour Eiffel! Quina decepcio! Que n'eren d'amples els boulevards del Sena, no t'abastava la vista de cap a cap! i les avingudes! i els edificis! Vaig exclamar la frase tòpica al revés: "Oh, me l'imaginava més petita!" no tenia res a veure amb Madrid o Barcelona, úniques ciutats grans que havia vist fins llavors. M'hi he acostumat. És una meravella passejar-hi, com per moltes d'altres ciutats grans que he visitat després, amples, tranquil·les, amb gent que hi passeja asserenada, espais verds al bell mig... anant-hi de visita sembla que la vida hi és fàcil.

els ametllers florits

Trobo a faltar els ametllers florits. Enguany encara no treuen flor. Deu ser que ha fet molt de fred a l'hivern i encara estan adormits. Escric això de nit mentre penso que potser demà sortiré al carrer i veuré que ja hi ha flors a l'ametller del tros del davant de casa. Vaig massa atabalada, no me n'adono dels prodigis que es produeixen davant meu fins passats uns quants dies, i em sap greu no haver estat puntual a la cita.

Em deia el Xavier Amorós que a ell els ametllers florits li semblen un espectacle carnavalesc, una disfressa alegre i ufana que la naturalesa ens ofereix enmig d'un hivern trist i grisós. Amb el carnaval no fem res més que fer com els ametllers, canviar per uns quants dies, lluir, fingir, veure-ho tot bonic i tornar, en acabat, a la realitat.

Potser sí; jo que no sóc amant de carnavals ni de disfresses hi veig els primers senyals de què s'acaba l'hivern, que la vida vol tornar i ens avisa d'una manera cridanera i colorida; contrast de colors que dóna ànims a seguir, a sortir de la quietud de l'hivern, a començar amb més activitat. Els veig com una mostra d'optimisme, que et fa adonar que tot plegat l'hivern, aquest hivern de la vida que a vegades ens entristeix, no és tan llarg ni tan dur.

lluna plena de gener

Dilluns passat hi havia lluna plena i la claror a la nit era magnífica, brillant, en una atmòsfera del tot nítida. El més bonic era l'espectacle multicolor que oferien els llums de la refinadora, semblava que els tingués davant. Era un admirable contrast de clarors. Coincidia que aquests dies feien parada i hi havia el metxero engegat, que feia tanta claror com la lluna. I vaig sortir al carrer amb la càmera... i res, el que veien els meus ulls no vaig ser capaç de captar-ho en una fotografia; se n'ha de saber, només algunes vegades sona la flauta per casualitat. 

Malgrat el meu fracàs com a fotògrafa, em va servir per fer una associació d'idees i per recordar somnis de joventut. Em va venir al cap la cancó: "Nits de lluna plena, somnis d'envelat..."

Fixa't, i d'aquí, si t'ho agafes per la mala part: 

• La refinadora contamina i l'espectacle de dia és llastimós.
  
• Ni La Plaça del Diamant ni la Rodoreda, a hores d'ara, no m'apassionen.
  
• Aquest cantant no l'havia escoltat de quan tenia divuit anys.
  
• Sóc dolenta fent fotografies. De fet, només fa quatre dies que intento fer-ne.
  

Però... Sempre hi ha algun motiu per prendre-s'ho bé!