L'he agafada del Ramon Aladern. Va fer la caminada nocturna La Selva-Prades fa pocs dies. El Ramon n'és un enamorat d'aquestes muntanyes, o a mi m'ho sembla, encara que el conegui poc però en tinc molt bones referències, no, Elena? Ha sapigut captar la claror al capvespre; però també ha vist bé el perfil de les muntanyes, allò que els selvatans portem gravat al cap des de petits: el cingle de la Mussara, el turonet de l'Albiol i davant, a les muntanyes primeres, les més baixes, encara s'hi pot veure el perfil de l'Ermita de Sant Pere.
Aquesta fotografia il·lustraria qualsevol text d'Els tres Al·lucinats, de Joan Puig i Ferreter, quan van els amics cap al mas del Joan Antoni o el final fatídic tombant per les muntanyes...
"Quan el sol daurà els turons més alts, ja havien deixat a l'esquerra la fondalada remorosa d'aigües, i enfilaven un caminet boscós que els portaria a serpejar per l'emmurallat de la serralada."
"Vilaret sentí que el cos fregava les branques d'uns matolls a mig aire de l'espadat. Després un soroll sord, tou, com si hagués caigut damunt d'un llit d'herbes."
La fotografia està presa d'aquí estant:
"Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble de ..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys."
Aquest fragment és d'El cercle màgic, per a mi la novel·la més entranyable de Puig i Ferreter.
Bon estiu als que passeu per aquí!
