26.3.09

l'home de la sang


Quan anava a pàrvuls, una vegada a l'any, més o menys, passava pel poble l'home de la sang. Anava dalt d'un cotxe amb vidres fumats i agafava la canalla per treure'ls la sang. Si veies algú sospitós pel carrer, ja podies arrencar a córrer.
Era de les coses que em tenia més aterrida. Els dies que durava el rumor, no m'entretenia pas pel carrer. Sortint de col·legi, ràpid cap a casa! Un dia el vaig veure claríssim: un home al mig del carrer, sol i que ens observava en el camí de casa. Cametes ajudeu-me corrents com a esperitada! Sempre m'ha quedat la imatge gravada d'aquell pobre home al mig del carrer que jo em vaig empatollar que era l'home de la sang.

Ja de gran, comentant-ho amb un amic d'Alcover, em va dir que per allí també hi passava i que ell l'havia vist per vora el riu. 

Aquest amic em va explicar que la llegenda de l'home de la sang està relacionada amb el fantasma que persegueix els Borbons sobre l'hemofília. Des de Felip V, corria per Catalunya el rumor de la malaltia i s'escampava la brama que els Borbons feien anar uns homes amb carruatges pel país a buscar criatures per treure'ls la sang que feia falta a la família reial.

11.3.09

Et in arcadia ego (2)

Arcadia - Thomas Eakins 1883

7.3.09

Bon dia!

I avui ja no fa vent. Fa un dia resplendent i serè. El vent s'ha emportat tota la malastrugança. Convenen els canvis de temps. Ha fet de tot durant la setmana i no me'n recordo; però avui el sol lluu i el ponent m'espera per endinsar-m'hi. A la tarda, a primera hora, sortirem en direcció a la muntanya, per caminar una bona estona. Cal que el sol doni color a la meva cara esllanguida i blanquinosa. Ha estat un hivern d'interior. Així com el paisatge es va vestint de colors i de vida, cal que els nostres cossos entumits surtin de la letàrgia i els donem energia.

3.3.09

Quin dia!

Així estava el  poble a les quatre de la tarda, com jo.

Envellida, enfeinada i sense ganes de fer massa cosa. Potser el dia que fa avui dóna per estar així. He donat un tomb per alguns blocs i no tothom vessa alegria pels quatre cantons. Gris, plujós, ni fred ni calor, que és el pitjor. Sense ganes de sortir ni d'estar-me a casa. Dubtant de tot per acabar no fent res. I de feina per fer, n'hi ha; mai sigui anar a fer una caminadeta d'una hora que és bo pels ossos i pel cap (vull dir la ment, l'ànima, l'esperit... o com se n'hi digui). El cas és que si surto no tinc ganes de trobar ningú ni de donar conversa. I he de sortir a fer quatre coses que comporten estar alegre i xerrar del que sigui. I sortiré i m'animaré, i m'obligaré a anar a veure alguna amiga amb qui la conversa no se'm faci costa amunt, i així arribaré al vespre amb ganes de recomençar i tirar endavant, que la vida val la pena!