26.1.08

America's favorite poet


Robert Lee Frost (March 26, 1874 – January 29, 1963) was an American poet. His work frequently used themes from rural life in New England, using the setting to examine complex social and philosophical themes. A popular and often-quoted poet, Frost was honored frequently during his lifetime, receiving four Pulitzer Prizes.

Robert Frost was native of California, born in San Francisco, and lived there until he was 11 years old. Frost's father was a good teacher, and later an editor of the San Francisco Evening Bulletin. The road not taken for young Robert might have been as a Californian editor rather than a New England poet.

He married with Elinor in Lawrence in 1895. They too were both qualified school teachers. Robert suffered exhaustion from teaching and the doctor prescribed fresh air. Grandfather Frost purchased a farm for the young couple in New Hampshire, shortly before his death. Frost worked on the farm for nine years and wrote many of the poems early in the mornings that would later become famous. His attempts at farming were not successful and Frost returned to education.

In 1912, Frost sailed with his family to Great Britain. His first book of poetry, was published the next year. Frost wrote some of his best work while in England.
As World War I began, Frost returned to America in 1915. He bought a farm in Franconia, New Hampshire, where he launched a career of writing, teaching, and lecturing.

Frost was 86 when he spoke at the inauguration of President Kennedy on January 20, 1961. He died a little more than two years later, in Boston, on January 29, 1963.

THE ROAD NOT TAKEN

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that, the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I,
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

EL CAMI QUE NO VAIG TRIAR

Dos camins divergien en un bosc grogós
i em sabia greu no pode'ls agafar tots dos
i com que era un viatger, em vaig plantar
i me’n vaig mirar un tan lluny com vaig poder
cap on s’endinsava en la boscúria.

Llavors vaig agafar l’altre, perquè sí,
com si hagués fet l’elecció encertada,
perquè era espès i requeria ús;
malgrat això, el pas per l'altre
hauria comportat el mateix.

I tots dos jeien igual aquest matí,
amb les fulles no trepitjades.
I vaig seguir el primer un altre dia!
Tot i saber que tot segueix endavant,
vaig dubtar si hauria hagut d’entornar-me’n.

Dec dir això amb un sospir
d’aquí fins a l’eternitat:
dos camins divergien en un bosc,
i jo vaig agafar el menys transitat;
i això va fer tota la diferència.


I am a writer of books in retrospect. I talk in order to understand; I teach in order to learn.

22.1.08

¡Anda con una cara, pobre!


- Y tu papá, Libertad, A quién piensa votar en las próximas elecciones?
- Cállate... ¡Anda con una cara, el pobre!
- Ah, ¿todavía no se decidió por ningún candidato?
- Sí, se decidió, ¡Y anda con una cara, pobre!
- ¿Por qué? ¿Piensa que ese candidato va a perder?
- No, piensa que va a ganar, ¡Y anda con una cara, pobre!
- No entiendo a tu papá, Libertad. Sabe a quién votar en las próximas elecciones, piensa que ese candidato va a ganar... ¿Y no está contento?
-No, ¡Anda con una cara, pobre!
- Pero... ¿Por qué? ¿Acaso supone que al candidato no lo van a dejar gobernar?
- Aveces supone eso, ¡Y entonces, anda con una cara, pobre¡ Otras veces supone que sí, que lo van a dejar gobernar, ¡Y anda con una cara, pobre!
- ¡Pero jorobar! ¡Si tanto le fastidia ese candidato, por qué cuernos no se le ocurrió votar a cualquiera de los otros!
- Se le ocurrió. ¡Y anduvo con unas caras, pobre!
__________________
"No tiene importacia lo que yo pienso de Mafalda. Lo importante es lo que Mafalda piensa de mí". Julio Cortázar

“Puesto que nuestros hijos se preparan para ser –por elección nuestra– una multitud de Mafaldas, no será imprudente tratar a Mafalda con el respeto que merece un personaje real”. Umberto Eco

De fet, la Mafalda no és literatura infantil, ni juvenil, gosaria dir ¿? Recordo haver-la llegit d'adolescent i no entenia res, em pensava que les tires es llegien seguides i hi buscava l'argument i cant de l'obra.

Els personatges de les tires conformen un univers complert. Són tots els caràcters humans, l'ànima humana, que n'hi dic jo. Segons com actues et sents identificat amb un o amb un altre.
I, és curiós que, quan demanes a algú que s'identifiqui amb algun personatge, mai no coincideix amb el que l'identifiques tu. I poques vegades hi ha qui s'identifica amb la Mafalda. Tots ens sentim més Felipes, o Libertad o... . I, en realitat, cadascú de nosaltres és un univers sencer.

17.1.08

The Lass of Aughrim

Hasta que la encontré en la red, no conocía la canción; ni entendí la letra al escucharla por primera vez; ni he visto la película; ni he leído a James Joyce (Sorry!)... pero fue de esas sensaciones únicas que experimentan los sentidos, a veces. 
... y qué cosas tienen los sentidos, la asocié a una canción de Navidad o a una canción de cuna.
DUBLINESES (1987). La última película de Jonh Huston.
Dublín, comienzos de siglo. Es el día de Epifanía de 1904, y está a punto de comenzar una de las celebraciones más concurridas de Dublín, la fiesta de las Srtas. Morkan. Entre sus invitados se encuentra Gabriel Conroy, sobrino de las anfitrionas y esposo de una de las mujeres más bellas del país, Gretta. Es una noche maravillosa, el champagne inunda la celebración y los asistentes disfrutan de una magnífica velada. Gabriel, enamorado de su esposa, la contempla detenidamente cuando suena una antigua canción de amor. De vuelta a casa, Gretta le confiesa a su esposo que aquélla canción ha despertado el recuerdo de un amor de juventud, truncado por la muerte de su amado. Nunca en sus años de matrimonio Gabriel había oído esta historia. Sus sentimientos son una mezcla de tristeza, desesperación y celos que conduce a la pareja a una extraña situación (FILMAFFINITY)

A traditional Irish song in the film: The Dead (1987), based on the same name story in the book "Dubliners" by James Joyce. Sung by Frank Patterson.

If you'll be the lass of Aughrim
As I am taking you mean to be
Tell me the first token
That passed between you and me

O don't you remember
That night on yon lean hill
When we both met together
Which I am sorry now to tell

The rain falls on my yellow locks
And the dew it wets my skin;
My babe lies cold within my arms;
Lord Gregory, let me in

5.1.08

la meva mà (1994)

Dibuix sense mirar el paper, només mirant la mà. És un exercici de contorns que hauria de durar uns 20 minuts. Si aconsegueixes fer-lo mitjanament bé te n'adones de la dificultat que suposa, no tant dibuixar, sinó aconseguir estar 20 minuts només pendent de mirar la mà i sincronitzar l'ull amb la punta del llapis. El temps es fa etern, però s'aprèn alguna cosa; ben bé no sé què és, però és una sensació dedesconexió. Primer sofreixes, sents unes necessitats boges de mirar el paper, a veure què fas; però si passes el límit, arribes a entendre la manera de mirar de l'artista.

Ara cliqueu aquí per entendre alguna cosa més: