22.12.09

L’hoste de Nadal (fragment)

“Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.
Davant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.
La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.
-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retrorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.
Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.
S’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, inconmovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.
La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

JOAN PUIG I FERRETER
L’hoste de Nadal (fragment)
–Història amb aire de balada-

16.12.09

EL NOM

Una princesa de nom Clementina
Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu

I sempre es va dir igual, no es va fer cap embolic amb el nom com jo m'he fet.

13.12.09

El matrimoni Curie


Els divendres a la tarda, els mestres de l'escola de primària del meu poble, l'ex-escola de ma filla, van a prendre cafè tots junts. Alguna tarda m'hi apunto; una amiga meva hi treballa. Ahir em van convidar a assistir a una conferència; la impartia un inspector del Departament d'Educació, famós al nostre territori per innovador, provocador i alliçonador, a qui jo tenia ganes de conèixer i sentir perquè és de la meva edat i conegut de joventut d'amigues meves (m'estalvio l'opinió que en tenen).
La conferència era "Fer escola al segle XXI". La cosa anava del terme modern de les "competències bàsiques". Va complir les expectatives: innovador, provocador, excèntric, ben organitzat en la forma (Power Point, punter electrònic, comandament a distància...) però justet en l'ús del llenguatge; recurs fàcil de l'acudidet per mantenir l'atenció... i, sobretot: POLÍTICAMENT CORRECTE. Pujarà aquest xicot. Al Departament li interessa. És al lloc adequat en el moment adequat.

Ara bé... en un moment donat, va posar com a exemple del treball amb "competències bàsiques" els Premis Nobel. Surten a la pantalla una imatge del matrimoni Curie i una altra de l'Obama; i ell explicava com a partir d'aquí es podia dedicar un dia sencer treballant competències bàsiques. Molt bé! ALLIÇONADOR! Però... "El matrimoni Curie, que els van donar el premi Nobel pel descobriment de la penicilina"; aquí ja no em va fer passar bou per bèstia grossa; ningú no va dir res. No sé si algú més se'n va adonar.

Per molt que aquella escola del pissarrí de la que ell se'n fotia fos una escola de qualitat pèssima, dubto que sortís cap inspector sense saber quins premis Nobel van obtenir el matrimoni Curie.
(Em quedarà sempre el dubte de si ho va fer per provocar.)

11.12.09

El carrer on jo m'estic


El carrer on jo m'estic és el que a mi més m'agrada;
caminant amb els ulls clucs, coneixeria les cases;
només de sentir el soroll, el soroll de parar taula.
Les cases del meu carrer són les més assolellades.

Aquesta poesia és de les de tradició oral, del meu record; del padrí Andreu a la mare i de la mare a mi. Jo he hestat una mica deixada en això, sigui perquè no vivim en cap carrer, sigui perquè la filla no és d'aprendre's cantarelles de memòria i a mi no m'han tornat al cap fins ara... sigui pel que sigui, ho deixo aquí de record.

El meu carrer, el carrer Gentil i Vellet, era exactament així. I que ho veia clar, jo! Era el carrer més bonic del poble. Ja tombava, ja, de petita per tots els altres carrers per veure com eren; però cap altre, com el meu. Per ordre, seguia el de mes cosines, el carrer de Castella, una mica més costerut però tan clar i assolellat com el meu. Per exemple, el que m'agradava menys era el carrer dels Ollers, al capdavall del poble, a l'altra banda del carrer Major. El trobava fosc, enfonsat, humit... Segur que si un dia ens trobem amb la Maneleta, que hi vivia, hi haurà diversitat de parers; vaja, que no hi haurà acord possible.

Aclariment: Jo diria que aquesta poesia era al primer llibre de text que va tenir la mare a col·legi, cap allà a l'any trenta-cinc o trenta-sis.

30.11.09

Quan bufa el Serè

Aquesta fotografia no reflexa el que veuen els teus ullls quan bufa el Serè;
però, si més no, s'hi acosta

El vent, el Serè, molestós, sorollós, destrossador. Sobretot, desafiador. A mi em provoca, em fa cridar i llençar blasfèmies contra no res i ningú. Em cansa. És pesat caminar contra el vent, conduir contra el vent. Aixeca polseguera, resseca les narius i mucoses totes. S'escola per les escletxes de les portes i les finestres xiulant com un condemnat per dins de casa. Tot bat. Fa patir. Els patidors de mena patim per tot (patim, patam, patum!), i el vent ens causa un patiment inútil, estèril.

Ara bé... Atreveix-te! Surt de casa amb el vent i puja dalt d'un tossal on puguis veure tot el Camp. L'espectacle no té preu. El paisatge és del tot nítid; el Serè s'ho emporta tot. Els colors són intensos: verds, blaus, grocs... Aquesta visió només es produeix a la tardor. A la tarda, quan el sol comença a deixar d'escalfar. Mira cap al mar, deix anar la vista i la ment, i veuràs com les distàncies s'apropen. El cap de Salou és a tocar. La llenca de mar platejada i il·luminada pel sol de ponent diu: "Toca'm, agafa'm!" Ves-te'n cap a casa i el patiment s'haurà acabat!

27.11.09

Bon dia!

Fotografia, maig del 2009

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa
Salvador Espriu

16.11.09

Pink Martini, el meu darrer descobriment

Pink Martini es una "pequeña orquesta" de Portland, Oregon, fundada en 1994 por el pianista Thomas M. Lauderdale. Pink Martini interpreta diferentes géneros musicales como la música latina, música lounge, música clásica, o el jazz. Su música ha sido descrita muchas veces como "vintage", una descripción que muestra el contenido, el estilo y la duración de las canciones que han inspirado muchas de sus canciones.

8.11.09

Flors d'un estiu (plagi)

Anem ribotant els anys. Volem conservar records agradables a la memòria enmig de tribulacions i de decisions preses reflexivament i amb dolor. Anys per oblidar i per fer-ne un munt d'encenalls, però que la marmanyera memòria retindrà. I el drapaire mut de l'oblit en farà caliu d'inquietud.

1.11.09

Castanyera

De bo de bo que la padrina Maria era castanyera. Només hi penso en aquestes dates, quan veig les parades de castanyes pel carrer. Jo no ho vaig veure mai; m'ho explicaven el padrí i la mare. Ella no ho deia, no li agradava explicar històries. Era quan era fadrina; devia ser molt joveneta, perquè es va casar als dinou amb el baliga-balaga del padrí Andreu que era d'una casa més bona que ella. Es posava al carrer Major i tots els xics, deia el padrí, li anaven a comprar les castanyes perquè era més guapa, neta i simpàtica que l'altra que hi havia.

24.10.09

De casa bona

Que ben arregladetes ens van posar les mares, no? Com si fóssim de casa bona. És que vam anar a Barcelona, a la Comunió de la Mariadelsàngels de ca la tieta Angeleta de l'Agrària. I van fer el convit en un restaurant. És que els parents de Barcelona anven més folgants que els del poble. Tot era com a més avançat i mudat a Barcelona. De totes maneres, els del poble, cada setmana els enviàvem un paner de verdura i fruita del temps amb el recader. Cinc o sis anys devia tenir jo aquí. Aquell estiu, un mes m'hi vaig estar a la capital, a ca la padrineta, poc abans de morir la padrina. La mare em va venir a veure a mig mes. Just baixar del tren, m'abraça i, emocionada, em diu: "Que no m'enyores?" I jo, freda, li dic: "No".

Encara ara me'n recordo i em sap greu, però... jo hi estava bé a Barcelona. Ja ho tenia clar que la mare m'estimava i que no la perdria.

20.10.09

l'oblit i la memòria (3)


"La memoria es una facultad muy oportunista y se adapta admirablemente a las posibilidades. Goethe dice que la memoria llega justo a donde llega nuestro interés".
Franz Kafka
____________________

"El màxim problema de la vida és la memòria, i la memòria és fluixa, ridícula. Tot el que s’anomena la cultura, els coneixements, la intel·ligència, es basa en la memòria. Però la memòria a penes existeix. [...] És per això que han triomfat els joves, perquè no en tenen."

Josep Pla
__________________

La memoria es muy graciosa, ¿verdad? ¿No están de acuerdo? Yo tampoco. Jamás me ha divertido la memoria, y a medida que voy haciéndome mayor, menos graciosos me parecen sus chistes. Es posible que la memoria no cambie, pero conforme van pasando los días, cada vez tiene menos cosas que registrar. Me parece que mi memoria está en forma. Lo único que pasa es que mi vida me parece cada vez menos memorable. ¿Te acuerdas de dónde dejaste aquellas llaves? ¿Y por qué tendría que acordarme? ¿Te acuerdas de aquel día en la bañera? ¿Te lavaste también los dedos de los pies? (Qué aburrido es echar una meada, sobre todo después de las primeras mil veces. Fiú, qué rollo, ¿no?) Ya no consigo recordar ni la mitad de las cosas que hago. Pero tampoco hago gran cosa.


El protagonista de "Money" de Martin Amis

19.10.09

Set, catorze, vint-i-u

La padrineta quan va fer la primera comunió. Pots comptar que, pel que expliquen tots els germans, de fer festa, ni parlar-ne. Molta gana, després de la guerra.

M'ha fet riure, avui, la padrineta. I ens convenia a totes dues. No sé ben bé què li he explicat jo; però la cosa anava d'estalviar; ah, sí! Resulta que a casa tinc uns convidats que són vegetarians i li ho relatava. I ella va i em diu: "Mira, tot això que t'estalvies, nena. Set, catorze, vint-i-u!"
-Sí, dona, -li responc- però a què ve a tomb això del "Set, catorze, vint-i-u"?
Mentrestant, jo vinga a furgar per dins el cap expressions, frases fetes, sentits figurats que puguessin tenir relació amb les dues coses.
- No t'ho he explicat mai?
- No.
- Mira, quan la canalla van fer la comunió vam fer festa i vau venir tots a Barcelona. I el tiet i jo vinga a fer comptes per poder pagar el dinar que vam fer al restaurant. 35 pessetes per cobert ens va costar. Una calerada, llavors. La mare també va voler convidar els "Panxetes", el matrimoni i el fill capellà, que no eren família però que ens hi relacionàvem molt. Pocs dies abans del dia de la comunió truquen a ca la Mariàngela, la veïna que com tu ja saps tenia telèfon i naltros hi anàvem a trucar. Era la Dulores "Panxeta" que trucava per dir que no podien venir. Quin disgust! -jo que li dic a la Mariàngela. I ella, sense pensar-s'ho ni una mica, em respon: "Mira, Teresa, desenganya't, tres menys: set, catorze, vint-i-u!". I a partir d'aquell dia, és una expressió que fem servir sempre en ocasions semblants. No t'ho havia explicat mai?
- No, padrineta.
Ens hem fet un tip de riure. Ens ha estat un bàlsam!

11.10.09

Memòries

Memòries, n'hi deia el sogre a les dates a recordar. Ell sabia, una per una, totes les de la família:
"Aquest mes hi ha tres memòries, tal dia es va morir la mare, tal altre va néixer el xiquet gran i avui jo faig vuitanta anys", per exemple.
I ara me n'acabo d'adonar que l'Aguilé es va morir el 10 d'octubre, que tinc una nebodeta que el mateix dia va fer dos anys i que jo va fer quatre anys que vaig deixar de fumar. I això darrer em fa molt feliç. Em vaig treure un gran pes del damunt. "Quin descans, no cal que fumi!"
I, per a tots valtros:

6.10.09

Desenganya't

Anar a barcelona, pels que som de poble, és cansat. Acabes la jornada baldada, cruixida. Vols matar tot el que és gras en una tarda i, quan passes dels cinquanta, ja et comencen a fer mal els peus, els genolls... El cap va per un cantó i el cos per un altre.

Arribada a la Diagonal a les dues del migdia, més o menys. Jo em pensava que era aprop de la Rambla Catalunya, però camina que caminaràs i no arribava. Rambla Catalunya avall i jo que creia que era com el carrer major del poble i vinga travessar carrers i la Plaça de Catalunya que no la veia enlloc.
Ràpid, perquè apretava, aturada tècnica a la plaça Catalunya (coses de l'edat) que m'ha costat vint cèntims. Sense seure, he antat fent temps fins a les tres amb una calor angoixant, mirant botigues, posant-me perfums en una perfumeria d'aquelles que semblen un poble sencer... Trobo la Nuri, que havíem quedat al Zurich, i... això sí! una horeta per dinar un menú per allí apropet i xerra que xerraràs. Després de dinar, torna a caminar Rambla avall fins a l'alçada del Liceu on havia de visitar un amic a les oficines on treballa. Mitja horeta de res, per dir quatre coses, ara bé... un plaer guaitar al balcó i veure la Rambla i el Liceu davant dels ulls. El meu amic treballa en un lloc privilegiat.
Rambla amunt una altra vegada per trobar-me amb la ninona de casa a la Plaça Universitat. Allí sí, ha valgut la pena mirar l'aparador d'una botiga de roba interior d'aquelles d'ans: calçotets complerts, calces sòbries, blanques... samarretes imperi, pijames folgantons i endreçadets... m'ha recordat una botiga de Roma on venien roba per a monges i capellans, tota mena de roba, de dins a fora; em va fer il·lusió veure-ho, tota la vida pensant en què deuen portar aquesta gent sota els hàbits! Els peus començaven a fer figa... la calor, les sabates de taló...
Cap a la Rambla de Catalunya fins a l'alçada del carrer València per comprar llençols que li feien falta a la xiqueta. ¿No els podíem comprar a ca la Salomé, al poble, que també en té i estan bé? doncs no! Després cap al Corte Inglés a buscar-ne d'altres. Sort que hi ha hagut parada tècnica per fer el talladet en una bona pastisseria. Els peus ja defallien.
Ja eren prop de les vuit i la meva ànima només demanava un seient al tren i la dormideta fins a Reus.
Ara, quan escric això, ja em fa mal el genoll, que no me n'havia fet mai! quines coses té l'edat, no?

29.9.09

El rector

M'ho va recitar una alumna, l'Amèlia. Són aquelles coses de la litaratura popular de tradició oral que si no s'escriuen es perden:
El rector
Mentre collia l’últim brancó,
de la rosada surt un rector,
roig com un bitxo, gros com un porc,
Al veure amb ella, salta del ruc.

- Sobre tes culpes tiraré un vel
i quan et moris niràs al cel,
Prò sense cap més remissió,
m’has de fer una abraçada
i un gros petó.

- Jo d’abraçades prou n’hi faria
i de petons, deu mil també,
però el meu pare que mai fa tard,
si ens hi atrapa, Déu nos en guard.
Pugi a l’arbre, senyor rector,
que veurà el pare si ve o si no.
Si fent estelles el veu distret,
compti des d’ara que això està fet.

Puja a l’arbre el rector feixuc.
I ella d’un brinco n’és dalt del ruc.
I es queda el pobre senyor rector,
sense abraçada, ruc ni petó.

12.9.09


Sé com somrius, com sents;
sé el que has de dir-me
després de cada cosa.
Et sé. T'he vist tantes vegades!
I encara més vegades,
que en guardar-te
jugo a multiplicar la imatge teva.
Has perdut el secret. No et queda
ni el més subtil rastre d'enigma.

Misèrrim l'amor nostre?
No has d'inquietar-te.

Com un aquàrium
de parets transparents
que es confonen amb l'aire,
així tenim tu i jo
el nostre món claríssim.
Servant alegrement en la pupil·la
la imatge l'un de l'altre,
enduts pel mateix ritme,
hem destruït el temps,
hem oblidat els límits.

Xavier Amorós, 1958
Poemes inèdits

29.8.09

Escriure

D'ell he après a llegir, en vaig aprendre entre els trenta i els quaranta. Les converses amb el Xavier Amorós m'agradaven perquè podia dir realment el que pensava sobre temes de la vida i de l'ànima humana, sense complexes; sense complexe d'inculta i poc "llegida". Sempre m'ha escoltat i m'ha fet sentir que no eren rucades el que expressava. Jo he procurat escoltar-lo a ell, collir del seu saber. Recordo una a una les converses mantingudes al llarg dels anys.
Els darrers mesos, tombant per l'hospital, l'he retrobat; tornem a conversar, i ell se'n fa creus de com m'han influït les seves ensenyances.
Un dia, fa anys, em va dir: "Això que m'expliques, escriu-ho!" He trigat anys a decidir-me. Aquest blog i d'altres m'han servit per perdre la por, i, discretament, ho vaig fent.
Anys i anys ensenyant com s'escriu! i jo, ni una ratlla! quina mestra era, que no havia provat de fer allò que demanava que fessin els meus alumnes! Llegir i llegir per saber com es fa per escriure, saber-ne la teoria, explicar-la, corregir escrits... i mai no aplicar-ho a un mateix, ratlla l'absurd. I ho dic per molts mestres. Demanem que els nostres alumnes facin "redaccions" i nosaltres no hem escrit mai una ratlla. Com quan la monja ens demanava la "redacción" de consuetud sobre La primavera o una descripció de Mi madre; mai no ens va explicar com ho havíem de fer, ho féiem i prou! El trist, en el meu cas, era que sempre obtenia la mateixa qualificació: Regular; una R vermella i grossa al capdavall de l'escrit. I jo, conformada; la monja ja havia dictat sentència: "No sirves para la literatura, lo tuyo son las matemáticas.", i com que a casa ens prohibia llegir res més que els llibres de text i jo era una nena, i més tard una adolescent, que creia i feia bondat, em va arribar tard el cuc de la lectura i de la literatura; més tard encara, la gosadia d'escriure quatre ratlles com les que aquí acabo. Salut hi hagi!

"[...] la realitat amb què opera Xavier Amorós no és la realitat mateixa, sinó un món poètic paral·lel a la realitat, però que s'hi reflecteix contínuament. I és que Xavier Amorós ha construït en aquest univers poètic un reflex de la realitat mateixa. Aquest és un joc que només els veritables poetes saben jugar. I, com va dir Rilke, no hi ha dos-cents poetes."
Xavier Amorós Corbella; tria i estudi dels "Poemes inèdits de Xavier Amorós 1940-1959" - Arola Editors

21.8.09

Avui, sarsuela

16.8.09

Avui, Pink Floyd

En record del millor concert en directe que he vist i escoltat en ma vida.




We dont need no education.
We dont need no thought control.
No dark sarcasm in the classroom.
Teacher, leave those kids alone.
Hey, teacher, leave those kids alone!
All in all its just another brick in the wall.
All in all youre just another brick in the wall.

We dont need no education.
We dont need no thought control.
No dark sarcasm in the classroom.
Teachers, leave those kids alone.
Hey, teacher, leave those kids alone!
All in all youre just another brick in the wall.
All in all youre just another brick in the wall.
___________
Si us ho voleu traduir:

27.7.09

Viure o no viure

Caspar David Friedrich


Viure o no viure: la qüestió és aquesta:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i fonades d’ultratjant fortuna,
o aquell que s’arma contra un mar de penes
i amb les armes s’hi oposa per finir-les.
[...]

I encara, amb el pas dels anys, la qüestió és la mateixa.


14.6.09

EXCELSIOR


Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
.
Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Joan Maragall

5.6.09

A la platja a l'estiu

S'acosten les vacances i enyoro la platja de Palmahim. Entre setmana, a l'estiu, és quasibé una platja deserta. Els caps de setmana diu que s'omple de gent. És la platja d'un kibutz i s'ha de pagar per anar-hi; però val la pena passar-hi el matí. A mi em sembla una platja diferent, em recorda l'escena de la pel·lícula


"Cast a Giant Shadow" que passa en aquest lloc. Una història semblant a la del camp de detenció d'Atlit: "Arriba un barco de deportats d'Europa i les tropes britàniques ja els esperen. Centenars de jueus residents a la vora surten a barrejar-se amb ells, obligant les tropes britàniques a retirar-se."


CAMP DE DETENCIÓ D'ATLIT: 
A uns 2 km al sud de Haifa, tocant a la platja, es troba el camp de detenció d'Atlit, construit pels britànics l'any 1938 durant el seu mandat a Palestina. Va servir com a camp de detenció i presó pels immigrants il·legals -Maapilim-, molts d'ells supervivents dels camps de la mort. Al camp, membres de la resistència armada van organitzar diverses fugues; la més important, la de l'octubre de 1945, quan membres del Palmah es van infiltrar com a professors d'hebreu, van desarmar els guàrdies i van lliberar 208 presoners que van ser portats a diversos kibutz de la vora. Allí, van ser sitiats pels britànics i, milers de residents jueus de Haifa, desarmats, van sortir a barrejar-se amb ells, obligant així les tropes britàniques a retirar-se.
Actualment, una part del camp està restaurada reproduint el seu aspecte original i es pot visitar, a la vegada que serveix a les escoles com a camp d'aprenentatge de la història d'Israel.

25.5.09

Lo pi de Formentor

(Si fós vora el mar, il·lustraria ben bé el poema de Miquel Costa i Llobera; però és a casa.)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

22.5.09

Arcàdia

Et in Arcadia ego. La meva versió; la que ajuda a suportar el pes del viure i del patiment. La que dóna pau i soledat quan és necessària. La que bull d'activitat i d'alegria quan cal. La que queda en l'enyor quan no hi ets. La que encisa en tot moment de l'any. L'alliberant presó.

20.5.09

Bolero para Gil de Biedma


A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de éstos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.


José Agustín Goytisolo

10.5.09

A través del espejo


"In memoriam Gabriel Ferrater"



Como enanos y monos en la orla

de una tapicería en la que tú campabas

borracho, persiguiendo jovencitas...



O como fieles, asistentes

-mientras nos encantabas-

al santo sacrificio de la fama

de tu exceso de ser inteligente,

éramos todos para ti. Trabajos 

de seducción perdidos fue tu vida.



Y tus buenos poemas, añagazas

de fin de juerga, para retenernos.


(Jaime Gil de Biedma, Poemas póstumos)

7.5.09

Una colònia!

Decididament, hi ha una colònia d'eriçons al tros! La setmana passada en vam trobar un altre. Aqueix, segant l'herba. S'havia fet una boleta punxeguda. El vam agafar, cap a la capsa i l'endemà a deixar-lo prop de la bassa del poble; lluny de casa; on els hem anat deixant tots, que hem perdut el compte, però que ja en són vuit o deu. 

3.5.09

Ella


(foto arxiu meu)
Se'n van anar cap a Barcelona l'any 50, just casats. Ell hi va trobar una feina precària. Vivien rellogats; però millor que al poble anant a jornal de pagès. Tribulacions no en vulguis més fins que van trobar el pis on han viscut sempre; i ell, una feina en una fàbrica que li va permetre anar pagant el pis, pujar els dos fills que van començar a venir de seguida i arribar a la bonança dels anys 60 que els va concedir un bon respir.
El que vull comentar ara i aquí és el cas d'ella. No se li ha enganxat ni una paraula, ni una expressió, del parlar de Barcelona. El seu home en deixava anar alguna, però ella, ni parlar-ne. I això que els seus fills parlen totalment barceloní, tirant a xava.
Quan jo era petita anava a Barcelona a casa seva i m'hi estava quinze dies o un mes. A mi això de la capital em fascinava, sobretot el fet d'haver-se d'arreglar cada vegada que sorties al carrer. No podies fer-ho amb bata, davantal i espardenyes com al poble. Ella m'ho deia així: "A Barcelona les coses són diferents". L'única vegada que la vaig veure canviar una mica en el parlar va ser un dia al mercat; va demanar mongetes i patates. I jo, amb uns ulls oberts com a taronges, va i li pregunto: "Padrineta, què has demanat?" "Res, és que si dic bajoques i pataques se n'enriuen."  Devia ser això que em va animar a fer la meva primera incursió en aquella variant lingüística que parlaven els meus cosins i els seus amics i que tant m'embadocava. Un bon dia, ma cosina, davant de son germà i d'altres xiquets de l'escala, em pregunta on havia deixat no sé què; i jo que li responc: "Sobre la cadira". I ja tens mons cosins enrient-se'n de mi, i jo vermella com un tomacot. I així ha quedat la cosa; a mi mai no se m'ha enganxat el parlar barceloní, malgrat la TV3, els meus cosins, la polidesa i el que vulgueu... i és que diuen que m'hi assemblo tant amb ella!

28.4.09

El meu nebot

El meu nebot Xavier (carni-crack) corre la NISSAN TITAN DESERT, fent equip amb Mauri i Olano, mítics del ciclisme mundial. El Xavier és un xiquet senzill i no s'ho fa valdre. Ja anava veient jo que valia, però fins ara no me n'he adonat de la volada que té! 
Aquests dies, tota la família és un anar i venir de correus i de trucades per estar informats. Diu el tòpic que les desgràcies, a vegades, uneixen les famílies, però molt millor que sigui una alegria com aqueixa que ens mantingui units. 

Xavier, que et vagi molt bé i que puguis arribar al final. I si l'equip guanya, millor!
Una abraçada de ta tieta d'aquí estant, que està amb tu en tota mena de moments.

Curosa

22.4.09

L'ofici de boter


L'ofici de boter no s'ha perdut; de botes se'n fan moltes per a guardar els millors vins durant el temps que requereixi abans d'embotellar.  I per a d'altres licors, dic jo.
Encara he vist un boter que treballava com el de la fotografia. Va plegar i es va dedicar al negoci immobiliari --corredor de finques n'hi dèiem fa quaranta anys-- i fins que es va jubilar li va donar prou per a viure.

Això ve a tomb pel text que us poso a continuació de Rovira i Virgili; que amb el defecte que tinc d'aprendre'm de memòria el que llegeixo a la classe diverses vegades, de tant en tant el "recito" i ara,  ja se'l saben els de casa  i tot:
"Nosaltres sempre hem cregut que l'ennobliment dels oficis és indispensable per al millorament de la vida social. El desamor que molts treballadors senten per llur ofici fa més greu i tenebrós el problema obrer. No hem de donar als obrers tota la culpa d'aquest fenomen. Un gran nombre d'aristòcrates, de burgesos, d'intel·lectuals i de funcionaris senten menyspreu pels oficis manuals. Els elogis que sovint dediquen a aquests oficis són biudes bombolles de retoricisme dolent.
Aquest menyspreu s'ha encomanat als obrers. I els oficis manuals --llevat de l'ofici de manobe que no és verament ofici sinó simple feina-- degeneren de pressa quan els que hi treballen se'n senten avergonyits.
És un prejudici estúpid el de la inferioritat dels oficis de les mans. En aquests oficis, hi ha aspectes de tècnica i d'art que els posen pel damunt, espiritualment, de moltes professions i funcions exercides per gent que es dóna importància. Fer una bóta ben feta, amb les seves fustes ben corbades i els seus cèrcols ben cenyits, té més mèrit i més categoria que fer de subaltern en qualsevol oficina o despatx."

ANTONI ROVIRA I VIRGILI
Teatre de la ciutat
Col·lecció popular Barcino - Barcelona
I no s'acaba aquí la cosa; en èpoques en què a la feina ens agafava la dèria d'aprendre textos de memòria, aquest el dèiem a duo, com si parléssim, una companya i jo. Una frase l'una, una frase l'altra. I... qui no té feina el gat pentina!
I és així, si algú diu les paraules: Nosaltres sempre... a mi, mentalment o de paraula, se'm desencadena tot el text!

17.4.09

M'he picat!


M'he picat amb el Ramon i l'Elena, que sempre posen menjar als blocs. Jo no ho havia fet fins ara, però l'altre dia... el Ramon i la truita d'espàrrecs em va deixar amb ganes de fer-li la competència. Ves per on, va i em regalen un manat d'espàrrecs! i au, a fer la truita per competir! Fotogràficament parlant, sóc un desastre, i el telèfon no dóna per a més; però, Elena i Ramon -i tots els que passeu-, si haguéssiu assaborit la truita! Calentona, acabada de fer. Els espàrrecs bén triats i ben ciutets, res de llenya per la boca! toveta com un cervell. Tres ous, la mida justa pel verd que hi havia, no massa gruixuda; si no, sembla tot bullit. El gust... entre dolç i la punteta justa d'amargant que fa la combinació perfecta.  Tot un plaer gustatiu que només dóna una primavera com aqueixa a les nostres latituds.  

14.4.09

La finestra

Aqueix és el paisatge que veig per la finestra mentre treballo. Així mateix, res més. El pati interior d'un bloc de pisos, amb un arbre atapeït de fulles durant tot l'any. Poca gent hi passa,  per sota la finestra; només la canalla, quan arriba el bon temps, s'ensenyoreix del racó per tirar pedres als vidres o bé petardos i trons pels volts de sant Joan. 

10.4.09

El primer Stabat del dia


Les sis del matí i comencem a pujar. Al primer pendent fort, ja ens aturem per girar-nos enrere i disfrutar de la primera llum del dia amb els llums del Camp encara encesos. Un espectacle seductor, acaparador. Seguim amunt, la pujada és forta i fa l'ascensió més curta, però dura. Ens anem aturant per comentar i tafanejar amb les darreres noves, i per complaure'ns en la bellesa esquerpa d'aquest paisatge nostre que no ens cansem d'enaltir. Amunt! Ja arriba el darrer tomb i ara ja caminem amb més parsimònia; el destí és a prop, uns minutets i ja serem dalt. 
L'alliberant plana als nostres peus, de llevant fins a ponent; el mar davant i la rodona del sol que es va aixecant. I com n'és de clar que el sol es mou i la terra està quieta, en una sortida de sol com aqueixa! (No hi ha res tan encegador com la llum del sol per un rat penat.) Tot roman immòbil. Se senten llunyans els primeres sons de la trompeta a baix al poble, seguits del replic del timbal. El Divendres sant ha començat! Ara ja, arriben a les nostres iniciades orelles les primeres notes de la música i dels cantors. Baixem depresset per anar veient com puja la llarga corrua de gent cap al turó del Calvari; ens espavilem per ser a primera fila a la Verònica. Sentirem el primer Stabat del dia i cap a casa a esmorzar.
Això era l'any passat, enguany hi havia boira. Hem pujat tot el camí a les fosques i només vèiem el que teníem als peus. A l'arribar a dalt, res de res, només el soroll llunyà del timbal i els armats. Boira a un pam del nas. A la baixada, el sol ha trencat una mica els plúmbics núvols i ens ha ofert un bell espectacle de la plana verda, tal com està en aquests dies de tanta pluja. El port i el cap de Salou també es veien amb nitidesa. La gent al calvari arraulits al voltant de les paraules parsimonioses del senyor rector.
El camí de pujada

La baixada. Abans que el sol fes un tímid intent de deixar-se veure

3.4.09

Pugeu aquí dalt!

Un convilatà resident a Barcelona cap a finals del segle XIX o començaments del XX anava per la ciutat amb aspecte d'home de poble. En una farmàcia on anava a comprar llet del Païdó per a la canalla (Paido Milk, avui en dia), un li va dir:

- Què avi, a Barcelona a veure si Colom abaixa el dit?

I ell li va respondre això:

"Poc podia jo pensar-me
ara fa quatre-cents anys
els xascos i desenganys
que tenien de causar-me.

Baixa, em deien,
que et coronarem el front de roses,
baixa, que veuràs les coses
que en memòria teva fem.

Vaig creure'ls, que animal!
Fós ara, que en lloc de baixar els diria:
Pugeu aquí dalt!"

(Devia ser amb motiu de la celebració dels 400 anys del descobriment d'Amèrica.)

26.3.09

l'home de la sang


Quan anava a pàrvuls, una vegada a l'any, més o menys, passava pel poble l'home de la sang. Anava dalt d'un cotxe amb vidres fumats i agafava la canalla per treure'ls la sang. Si veies algú sospitós pel carrer, ja podies arrencar a córrer.
Era de les coses que em tenia més aterrida. Els dies que durava el rumor, no m'entretenia pas pel carrer. Sortint de col·legi, ràpid cap a casa! Un dia el vaig veure claríssim: un home al mig del carrer, sol i que ens observava en el camí de casa. Cametes ajudeu-me corrents com a esperitada! Sempre m'ha quedat la imatge gravada d'aquell pobre home al mig del carrer que jo em vaig empatollar que era l'home de la sang.

Ja de gran, comentant-ho amb un amic d'Alcover, em va dir que per allí també hi passava i que ell l'havia vist per vora el riu. 

Aquest amic em va explicar que la llegenda de l'home de la sang està relacionada amb el fantasma que persegueix els Borbons sobre l'hemofília. Des de Felip V, corria per Catalunya el rumor de la malaltia i s'escampava la brama que els Borbons feien anar uns homes amb carruatges pel país a buscar criatures per treure'ls la sang que feia falta a la família reial.

11.3.09

Et in arcadia ego (2)

Arcadia - Thomas Eakins 1883

7.3.09

Bon dia!

I avui ja no fa vent. Fa un dia resplendent i serè. El vent s'ha emportat tota la malastrugança. Convenen els canvis de temps. Ha fet de tot durant la setmana i no me'n recordo; però avui el sol lluu i el ponent m'espera per endinsar-m'hi. A la tarda, a primera hora, sortirem en direcció a la muntanya, per caminar una bona estona. Cal que el sol doni color a la meva cara esllanguida i blanquinosa. Ha estat un hivern d'interior. Així com el paisatge es va vestint de colors i de vida, cal que els nostres cossos entumits surtin de la letàrgia i els donem energia.

3.3.09

Quin dia!

Així estava el  poble a les quatre de la tarda, com jo.

Envellida, enfeinada i sense ganes de fer massa cosa. Potser el dia que fa avui dóna per estar així. He donat un tomb per alguns blocs i no tothom vessa alegria pels quatre cantons. Gris, plujós, ni fred ni calor, que és el pitjor. Sense ganes de sortir ni d'estar-me a casa. Dubtant de tot per acabar no fent res. I de feina per fer, n'hi ha; mai sigui anar a fer una caminadeta d'una hora que és bo pels ossos i pel cap (vull dir la ment, l'ànima, l'esperit... o com se n'hi digui). El cas és que si surto no tinc ganes de trobar ningú ni de donar conversa. I he de sortir a fer quatre coses que comporten estar alegre i xerrar del que sigui. I sortiré i m'animaré, i m'obligaré a anar a veure alguna amiga amb qui la conversa no se'm faci costa amunt, i així arribaré al vespre amb ganes de recomençar i tirar endavant, que la vida val la pena!

24.2.09

massa sucre

"Totes les masses fan mal, encara que siguin de sucre."
Diuen. I a Vilanova n'hi ha massa de sucre, i fa mal. Els caramels els tiren com a pedres, amb força. El càlcul ràpid és que es llancen a la brossa uns 250.000 kilos de calamels -sucre de colors embolicada. Una ínfima part, se'ls emporta la gent cap a casa; i jo diria que, de menjar-ne... ni un! almenys jo. Un! me'l vaig trobar a la butxaca de tornada cap a casa i vaig pensar: "Menja-te'l, de record."

M'ho havien explicat mil-i-una vegades i no m'ho podia imaginar. S'ha de veure. Tot Vilanova queda ple de caramels. Durant el matí, les comparses passegen pel poble ballant al so d'una xaranga i tirant caramels. Al migdia, dues hores entrant gent per grups a la plaça de la Vila per fer les Batalles de caramels. Milers de parelles. Els homes amb els mocadors de fer farcells plens de caramels -uns deu kilos. Les dones amb els mantons de manil·la per tapar-se de la pedregada endolcida. I cada batalla, la brigada municipal neteja la plaça per tornar a començar. Tot sempre ballant al so del Turuta.
I l'any que ve, més!

17.2.09

Triar als restaurants

(Mite-les elles, com a senyores triant!)
De cada vegada em costa més triar el que vull menjar en un restaurant. I no sóc sola. Dijous passat vaig anar a dinar amb un grupet d'amics i tots quatre vam coincidir: Ens feia peresa triar. N'hi va haver un que va triar i els altres ens hi vam avenir i llest en dos minuts! Vam començar a comentar per què deu ser que ens fa tanta mandra. Potser la lletra és petita i no portem les ulleres. Potser sí! Potser ens agrada que ens sorprenguin i moltes vegades així li ho diem al cambrer. No dic que no! Potser ja som a l'edat en què ens agrada tot. I tant! Porser anàvem per la xerrameca i el comentari, i la manduca estava en segon terme. També pot ser!
El dinar va estar bé, però la companyia més. Recuperar amistats que fa molts anys que no has vist és molt grat. La Carme feia quasi vint anys que no l'havia vista. Està igual, i n'ha passades de tots colors; és de l'edat de la mare i no ho sembla. En un moment de la conversa em va dir: "Em va fer tanta il·lusió que et recordessis de mi!" Caram! Vaig quedar tocada. Sí que me'n recordo de tots els amics que tinc, encara que no hi mantingui contacte,  i de les persones amb qui he compartit moments de la meva vida.  Sé que hi són i que quan ens trobem podrem dir: "Com dèiem ahir..."
I tornem a la memòria: "La marmanyera, la mentidera!" ens fa males passades però jo diria que la controlem, potser inconscientment. Dijous passat va ser un dia per recordar i per al record. Em sembla que no se m'esborrarà de la memòria. Potser el que vam menjar, sí!

14.2.09

Tots els tòpics a la sala de vetlles

Un promig d'una vegada al més, passo per la sala de vetlles del poble. Ens hi trobem tots els de la mateixa edat, anys amunt, anys avall: "Anem enterrant els pares; és llei de vida!"
Ahir a la tarda m'hi vaig trobar amb la Marta i anàvem analitzant tots els tòpics que dèiem les que érem al rotllo; no tenia pèrdua. De fet, un vocabulari i unes maneres de dir que la majoria dels nostres fills ja han perdut, que la nostra generació serà la darrera de preservar. En vindran d'altres, que nosaltres ja no dominarem i no hi serem per aprendre-ho; i el món no s'enfonsarà.

La conversa a la sala de vetlles anava així:
- Noia, ja s'hi tornem a trobar!
- Oh, d'ara en envant no esperis res més de bo.
- Quants anys tenia?
- Noranta-u.
- Tant de bé li ha fet Déu!
- Sí, els darrers anys ja no era ningú. 
- Sí, ves, ara ja som a la primera fila!
(Encara recordo la primera vegada en què ho vaig sentir dir a un de la generació del pare, i ho vaig veure lluny!)

N'arriba una altra de la mateixa edat i se'ns acosta:
- Xiques!... No res... Un dia o altre havia d'arribar i ja hi som.
- Feina feta no hi ha destorb. I, mira, com més aviat millor. 
- I si no ha de fer patir els de la vora, millor.

De cop i volta una diu:
- Aquí està molt esvalotat el galliner!
- És que quen és la vetlla d'una persona gran i ja se sap.
- És clar, encara recordo la vetlla de la filla de (...) no se sentia ni una ànima!
- Ai! Sí que és gros enterrar un fill!
- Nenes, prou de desgràcies!

La Marta i jo ens mirem i ens posem a riure del cúmul de tòpics que anem dient:
- Ai que n'estem d'aigualides!
Jo que trec la llibreta i els vaig apuntant i li dic: 
- Demà trobaràs una entrada al meu bloc!

Acaben de trucar deu fer una hora a la meva filla dient-li que s'ha mort l'avi d'una amiga seva. A mi m'ha sortit de l'ànima:
- No... si és llei de vida! 
He somrigut per dintre meu i els de casa m'han mirat amb ulls de pensar:
- Ja és fa gran!

12.2.09

Els signes de puntuació

L'escriptura serveix per fixar les paraules en l'espai i en el temps. Els signes de puntuació van néixer per apropar la llengua escrita a la llengua parlada. L'entonació, les pauses, els silencis, la modulació de la veu... no podien ser reflexats només amb les lletres. Si un hom pretén escriure bé, cal que domini els signes de puntuació, és clar; no parlem dels entesos que escriuen sense signes de puntuació; aquests tenen un domini tal de la llengua que la manera com lliguen les paraules ja fa que, al llegir-les, l'entonació i les pauses siguin les adequades; art difícil de dominar!

No vull donar cap lliçó de signes de puntuació, ans al contrari. Cadascú s'espavila com pot per col·locar-los en l'escriptura. La introducció ve al cas només per parlar de les cometes. Signe de puntuació que  serveix  per marcar les paraules que apareixen en un text amb un sentit altre que l’habitual o un matís particular -sovint d’ironia o èmfasi- entre molts d'altres usos.

Darrerament s'ha produit un fenomen estrany i nou. Els signes de puntuació han passat a la llengua parlada. No tots, evidentment, parlo del punt i de les cometes. De fa anys, hi ha qui quan parla i vol donar un tema per acabat i que no se'n parli més diu: "I punt!". Però, el cas que més clama al cel és el de les cometes. I és que no només han passat a la llengua parlada, sinó que s'han ensenyorit de la gesticulació de molts parlants. Aquest fenomen no distingeix edats ni nivells socials o culturals, ni té fronteres lingüístiques. Pots veure arreu gent aixecant el dit índex i el del cor de cada mà i fent-los anar amunt i avall en un moviment continu, mentre diuen: "Això, entre cometes." També hi ha qui, sense dir-ho, quan pronuncia alguna paraula que vol dir amb ironia o èmfasi, fa el gest en qüestió. I així, per la televisió, en converses de carrer, en explicacions de criatures... contínuament veus algú que va aixecant els dits com si imités els moixonets que volen. Pobresa de vocabulari? Què si no? La llengua té maneres de dir prou abundants i diverses per expressar els dobles sentits, la ironia, el sarcasme, la metàfora, el sentit de l'humor... sense abusar de moviments kinèsicament immadurs.

10.2.09

Píndola de memòria

Lo padrí Andreu s'asseia al brancal de la porta, al pedrís, i tota la canalla del carrer venien perquè els expliqués contes, els recités poemes i els cantés cançons. Això era abans que aribés la primera televisió al carrer. "Deu mil" en sabia, que la mare encara explica, recita i canta idènticament igual a com ho feia ell. Jo ja he perdut més i se m'escapen paraules i l'entonació no és la mateixa. Se li feia la boca aigua quan explicava, literalment, disfrutava de debò. Aquesta que recordo avui és una cantarella que... és clar, no podeu sentir, ni sé si està recollida en algun compendi de literatura popular de tradició oral. (De fet, sí. Poses al Google el primer vers i trobes cantarelles semblants)

Lo pare i la mare
(mira ací mira allà mira en terra)

Lo pare i la mare
no em tenen sinó a mi,
no em tenen sinó a mi.

I em fan anar a l'escola
(mira ací mira allà mira en terra)
I em fan anar a l'escola
a aprendre de llegir,
a aprendre de llegir.

Lo mestre que m'ensenya
(mira ací mira allà mira en terra)
Lo mestre que m'ensenya
s'ha
enimorat de mi,
s'ha
enimorat de mi.

Sóc massa petiteta
(mira ací mira allà mira en terra)
Sóc massa petiteta
i no us podré servir,
i no us podré servir.

Sols me’n paris la taula
(mira ací mira allà mira en terra)
Sols me’n paris la taula
i em donguis el pa i vi,
i em donguis el pa i vi.

8.2.09

La Brisa

La Brisa és el gos de casa. Ja deu fer 9 anys que la vam portar; s'havia mort l'Eina de vella i en vam anar a buscar una altra. La Brisa es diu oficialment Passy, però no hi havia manera de pronunciar-ho i li vam dir Brisa. Ara ja és vella també i no és tan juganera com de jove i no se't tira pel damunt quan la vas a treure del tancat a la nit. Al matí, la crides i ve tranquil·lament cap al tancat, ja s'ho ha après, no dóna feina. De vigilar, no vigila molt, se li colen totes, però és una gossa fidel. Ella nota quan algú de casa és fora i aquella nit no es mou de la porta. Jo no li faig gaire cas, però un dia que era sola a casa i tenia por que no s'escapés en sortir un cotxe li vaig dir: "Brisa, avui sóc sola, no t'escapis i no et moguis del meu costat". I va creure, no me'n sabia avenir. El dia que es mori la trobaré a faltar. Més que res, si ve un cadell nou i entremaliat que ho fa anar tot en orris i em treu de polleguera.

1.2.09

L'ametller del tros dels veïns ja ha florit

Eren les dotze del migdia i feia aquesta claror. No n'hi ha com per cantar victòria, però ja s'albira un canvi en l'humor del temps. I demà és la Candelera i plorarà, i l'hivern serà ja fora. Ho diu la dita. L'home del temps qui sap què dirà. Fins la primavera queden dies, que passin a poc a poc, com haurien de passar tots els que ens queden per viure. No hi ha pressa per acabar.