(foto arxiu meu)
Se'n van anar cap a Barcelona l'any 50, just casats. Ell hi va trobar una feina precària. Vivien rellogats; però millor que al poble anant a jornal de pagès. Tribulacions no en vulguis més fins que van trobar el pis on han viscut sempre; i ell, una feina en una fàbrica que li va permetre anar pagant el pis, pujar els dos fills que van començar a venir de seguida i arribar a la bonança dels anys 60 que els va concedir un bon respir.
El que vull comentar ara i aquí és el cas d'ella. No se li ha enganxat ni una paraula, ni una expressió, del parlar de Barcelona. El seu home en deixava anar alguna, però ella, ni parlar-ne. I això que els seus fills parlen totalment barceloní, tirant a xava.
Quan jo era petita anava a Barcelona a casa seva i m'hi estava quinze dies o un mes. A mi això de la capital em fascinava, sobretot el fet d'haver-se d'arreglar cada vegada que sorties al carrer. No podies fer-ho amb bata, davantal i espardenyes com al poble. Ella m'ho deia així: "A Barcelona les coses són diferents". L'única vegada que la vaig veure canviar una mica en el parlar va ser un dia al mercat; va demanar mongetes i patates. I jo, amb uns ulls oberts com a taronges, va i li pregunto: "Padrineta, què has demanat?" "Res, és que si dic bajoques i pataques se n'enriuen." Devia ser això que em va animar a fer la meva primera incursió en aquella variant lingüística que parlaven els meus cosins i els seus amics i que tant m'embadocava. Un bon dia, ma cosina, davant de son germà i d'altres xiquets de l'escala, em pregunta on havia deixat no sé què; i jo que li responc: "Sobre la cadira". I ja tens mons cosins enrient-se'n de mi, i jo vermella com un tomacot. I així ha quedat la cosa; a mi mai no se m'ha enganxat el parlar barceloní, malgrat la TV3, els meus cosins, la polidesa i el que vulgueu... i és que diuen que m'hi assemblo tant amb ella!
