26.2.10

PARCA


Jo, només, i les hores,

i els meus morts que s'allunyen
a poc a poc per llargues
rengleres de silenci.

Temo al mirall un rostre
excessiu i sobtades
nits amb veus, la profunda
certitud de les coses.

Tot és en va. Vells ecos
de respostes buidaven
de sentit la ferida
que sóc, tan sols un home.

On, per què? No sabria
dir-m'ho mai, però sento
com aquells dits em filen,
enllà de mars, d'escuma
d'estranys somnis, un únic
camí sense fugida.

Salvador Espriu

11.2.10

Sofisticat, no?


Al meu poble encara no hem arribat a un nivell tan elevat de sofisticació. Som discrets. No és que no en fem d'intents, ja n'hi ha de casos per analitzar. Ara bé, aquesta conjunció entre arquitectura i natura és difícil de trobar. Anys!, es tarda en fer una consrucció d'aquest nivell. Vaja, que les criatures que hi havien de jugar, a hores d'ara ja deuen estar a punt de casar.
Quinze anys farà enguany que hi treballo al costat. Ja ho anava veient, encara que no hi parava massa atenció, però la magnitud del projecte no l'havia albirada fins fa uns quants dies. Veieu la cúpula? S'ha de veure ara, a l'hivern, l'esquelet; perquè a l'estiu el fullam tapa l'estructura.

I, és que en el fons tots tenim un desig o altre incomplert. En aquesta casa hi havia un arquitecte en potència que no es va poder realitzar fins que li va arribar el seu moment de glòria i... Heus-lo aquí! Vaja, que li ha quedat una obra neogaudiniana sense saber-ho ni ell mateix.

Ja ho deia Gògol: "Hom no sap quins originals amaguen les nostres províncies."

6.2.10

Polisèmia a ritme de rap


La palma de la mà
De dàtils no me’n fa.
La planta del meu peu
No s’ha pas de regar.
No tenen peus ni cames
Les potes del sofà.
No pengen de cap arbre
Les fulles d’afaitar.
De cap agulla el cap
No pensa ni raona,
Això mateix li passa
A més d’una persona