Jo, només, i les hores,
i els meus morts que s'allunyen
a poc a poc per llargues
rengleres de silenci.
Temo al mirall un rostre
excessiu i sobtades
nits amb veus, la profunda
certitud de les coses.
Tot és en va. Vells ecos
de respostes buidaven
de sentit la ferida
que sóc, tan sols un home.
On, per què? No sabria
dir-m'ho mai, però sento
com aquells dits em filen,
enllà de mars, d'escuma
d'estranys somnis, un únic
camí sense fugida.
Salvador Espriu
