24.6.16

licorella blava a la resclosa


18.11.12

L’AMOR



L’AMOR
és un manament, així ho pensava
Kierkegaard. Millor serà
—penso jo— estimar, sense fer
cas d’aquest manament.
Reconeixent-se
l’ànima amb l’ànima,
responent
la sang a la sang,
sense saber, en ple
vol —cap amunt
o cap avall—,
quin haurà de ser
el punt d’arribada.
 
Jüri Talvet
(traduït per Joan-Francesc Ainaud)

3.1.12

Cada cosa té el seu moment



I la pressa no porta enlloc. És mala consellera. Volem la resposta al segon, no ens donem temps per pensar... L'amic S. es va donar temps i va agafar la ploma. Deixem, per segons quines coses, que el temps es posi entremig.


Lletres tocatardanes (fragment) 

"El meu amic S. acaba de contestar a una lletra que jo vaig adreçar-li fa un any i mig. Li estic infinitament més agraït que no pas si m'hagués contestat a les 24 hores. Contestar a les 24 hores, és voler-se treure del damunt una obligació. Contestat al cap d'un any i mig és un fenomen extraordinàriament més delicat. Per espai de divuit mesos, més temps que una mare gràvida no porta el seu infant -exactament el doble de temps-, el meu amic m'ha portat en el si, o almenys hi ha portat la memòria de la meva lletra. Dir que en tot aquest temps ha tingut mandra, no seria sinó dar una versió grollera, calumniosa del fet. Res d'això: per a escriure'm necessitava un cert estat d'esperit, una certa inspiració estilística. Volia fer una obra tranquil.la i definitiva. La seva lletra de resposta, en el fons, s'anava formant en son esperit, a pleret, d'una manera subconscient. No creixia pas amb l'agosarament d'una carabassera, sinó amb la pausada majestat del roure. Ha vingut el moment que la resposta ha cristal·litzat en el seu esperit: aleshores, i només aleshores, el meu amic ha pres la ploma." (Josep Carner - De Les bonhomies i altres proses, 1981) 

1.1.12

La Belle Ferronière


També és al Louvre, la va pintar Leonardo i no la visiten ni se la miren tant com a La Gioconda. A mi m'agrada més.

6.12.11

Salms


Feliç l'home que estima la Llei del Senyor 

Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor, la repassa de nit i de dia.
Serà com un arbre que arrela vora l'aigua:
dóna fruit quan n'és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot el que emprèn.
No serà aquesta la sort dels injustos;
seran com la palla escampada pel vent.
En el judici no sabran què respondre;
callaran els pecadors en l'aplec dels justos.
El Senyor coneix els camins dels justos,
però els dels injustos acaben malament.

25.11.11

Fa 4 anys

Li vaig posar Jodesh i el vaig tenir un munt de temps a la capçalera del bloc.

Aquests dies fa quatre anys que, tímidament, vaig obrir aquest bloc, i un altre que ja està aturat i abandonat. Ho celebro, ves què et dic! Això que, pobret, aquest Josesh el tinc deixat de la mà de Déu. M'he decantat cap al MA PITOM!. Poc podia pensa-m'ho llavors com anirien les coses. Quatre anys són quatre dies i el món ja ha donat un munt de tombs. I on es tanca una porta s'obren set finestres.

8.10.11

benedicció


trobaràs la llum
entre les arrels del temps.
et buscaràs al cor
de les paraules
i et trobaràs
dins del darrer revolt
de la teua ànima.
la terra per a tu
estendrà l'ordre infinit
dels seus camins.
seguiràs els camins de l'ombra
i de la mar.
trobaràs el temps on naix la terra,
on moren els somnis.
miraràs l'horitzó
i a les mans et floriran els dubtes.
seràs gran i et faràs petit
quan caiga la nit.
els crepuscles per tu
cantaran amb la veu fonda
dels volcans.
sentiràs la solitud del cel
i l'alè tèrbol de la terra.
sentiràs el silenci del cel
al cor de l'home.
sentiràs la llum del cel
al cor de l'home.
sentiràs l'aigua profunda
del cel al cor de l'home.

Anna Montero
(El pes de la llum)

Gentilesa d'en Lior

11.8.11

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt



Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Màrius Torres
Gener del 1937


18.5.11

Què significa llegir?

Me'n va ensenyar el Xavier Amorós a llegir (i a escriure)
GREGORIO LURI
DIARI ARA, 14 d'abril de 2011
Què significa comprendre un text escrit? Entre els estudis que intenten respondre aquesta pregunta, un dels que ha tingut més ressò en els últims temps és el titulat Reading for Understanding , que va ser promogut i subvencionat per l'americana RAND Corporation. Els investigadors que el van portar a terme, dirigits per Catherine Snow, de Harvard, figures rellevants de les universitats nord-americanes, van concloure que la lectura és un procés simultani d'extracció i construcció de significats que fa un lector sobre un text. Amb l'extracció de significats, el lector obté dades lingüístiques del text mitjançant la descodificació grafofonètica i accedeix al coneixement lèxic i al reconeixement sintàctic de les estructures que hi apareixen. Amb la construcció de significat, coordina les dades extretes fins que elabora una representació mental del text com un tot.
Tenim aquí un bon exemple de descripció d'una activitat cognitiva, que és un mal exemple del que significa una lectura comprensiva, perquè ignora totalment les dimensions de la lectura lenta. Els autors de l'estudi s'imaginen el text com una representació encriptada d'una sèrie de dades que el lector pot arribar a comprendre sempre que les pugui representar mentalment. Aquí no hi ha lloc per a l'emoció, el valor, el sentiment. I és lògic que no hi hagi res d'això perquè aquesta teoria té més present la intel·ligència artificial que la intel·ligència pràctica dels humans. Així podríem explicar potser les operacions d'un robot que sabés llegir, però a la lectura lenta el que hi ha en joc és el sentit del que és l'humanisme.
Quan llegim un text rellevant trobem que les seves paraules convoquen també els nostres estats d'ànim i ens sentim visitats, segons sigui el cas, per la decepció, l'entusiasme, l'orgull, etc. El text rellevant que és llegit sense presses és sempre un test projectiu del nostre valor humà. En llegir-lo, les paraules penetren dins nostre com l'àncora d'un vaixell arrencada des del fons del mar i, per poc que les rumiem, acaben llaurant el que semblava aferrat i així suren a la superfície de la consciència els nostres valors morals, intel·lectuals i estètics; la nostra memòria i les nostres expectatives; les nostres possibilitats més altes i les més baixes. El text posa a prova la nostra experiència sobre el món quan ens situa davant d'imatges que ens obliguen a guaitar la realitat des de perspectives inèdites. La bona literatura no és un passatemps que competeix amb les diferents ofertes d'entreteniment que hi ha al nostre abast. La bona literatura és creadora de temps perquè ens obre l'accés al tracte que altres persones han tingut amb el món i amb elles mateixes. D'aquesta manera, els altres es mostren en la seva irreductible singularitat, però com que la seva manera de mostrar-se ens és comprensible, res humà no ens és completament aliè.
Per poder comprendre l'altre ens cal ser objectius amb el text, no forçar-lo ni interpretar-lo capritxosament. Hem d'escoltar el que ens diu amb el màxim respecte, amb noblesa, perquè aquesta objectivitat que ens mostra l'altre tal com és, ens posa també de manifest la nostra proximitat i la nostra llunyania al seu món. Només l'objectivitat de la mirada a l'altre ens permet conquerir una mirada progressivament més objectiva sobre nosaltres mateixos. Quan llegim, convidem els protagonistes d'una obra a l'escenari de la nostra vida alhora que ens introduïm a la seva. En aquesta experiència que fa possible l'objectivitat lectora hi ha una profund exercici democràtic.
Quant llegim els grans llibres lentament, ens anem apropiant d'eines conceptuals que ens permeten donar nom al que sense la llum de la gran literatura restaria per sempre en la foscor indefinida del nostre interior. La literatura ens fa visibles a nosaltres mateixos i als altres.
La lectura és l'art d'aprendre a llegir. Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d'una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos.

8.3.11

De tots els objectes


(Versió ben lliure d'un poema de B. Brecht)

De tots els objectes, els que més m'estime
són els usats, els antics, els vells.
Els que ara no tenen objecte.
Els atifells de coure amb bonys i algun forat;
els ganivets i forquetes gastat el mànec de fusta
i les culleres opaques pel desgast de dents i boques.
Tots aquells rebregats per moltes mans.
Aqueixes són les formes que em semblen més nobles.
Com ara, les lloses d'entrada a velles cases,
desgastades pel temps i l'excés de xafades;
on rauen bassalets després de l'oratge
i fan créixer brins d'herba als intercisos.
Quina roca més feliç que em sembla!
O els fragments de ceràmica trobats al terra
o al marge de qualsevol camp,
o les pedres brillants per tant de xàfec.
O certes escultures amb els braços tallats
o potser part de les cames. M'agraden
perquè visqueren. I es trencaren per l'ús,
o caigueren en ser traslladades;
o es feren malbé per una nimietat.
Senyals que no estaven massa altes
ni excessivament encolomades.
Impregnades d'utilització
serviren al seu temps, que fou el seu,
aquell que els pertocava.
I amb el temps, perfeccionaren formes
esdevenint precioses
per haver estat objectes apreciats tantes vegades.
Ara, inútils per certa gent, viuen per mi.
I no sabeu què feliç quan em retrobe amb elles!

19.2.11

lluna


Avui, la lluna, quan ha sortit per llevant, era grossa i vermellosa, d'un groc tirant a vermell. L'hem vista anant amb cotxe des d'Almoster cap a casa. Baixàvem pel costat del mas de Varrà, on es veu tot l'espectacle de llums del Camp a la nit. L'Ignasi ha dit que potser no ho era la lluna, que potser era un planeta que se'ns apropava. Jo li he respost: "No ho veus que se li veu la cara? No pot ser ningú més!"

6.11.10

Per al Ramon Aladern, que avui fa anys



Cambra de la tardor
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Gabriel Ferrater

17.8.10

El primer somni

http://static.cosmicknot.com/folio/
Aquesta que veieu aquí damunt és la tècnica feta servir a la imatge del primer somni que recordo. També els colors són molt semblants: Traços fins i arrodonits, de diferents tons, que anaven, en el meu cas, del groc al vermell, passant per tota mena de marronosos i ocres. Gargots controlats que configuraven el conjunt. El meu somni era un paisatge urbà; el que veia cada dia al sortir de col·legi: Un pedrís llarg, de rajola vermella, que feia baixada, a la meva dreta. A l'altra banda del pedrís hi havia un esbalç. Les xiquetes més atrevides hi passaven pel damunt. Això era quan anàvem als pàrvuls. Jo no hi vaig passar mai. Les que no hi passàvem ens miràvem les altres tot entonant la cantarella: "Això es dirà a sor Meli!", insistint-hi diverses vegades.

Tenia set anys que es va morir la padrina Teresa. Aquella nit vaig somiar aquesta imatge. Damunt del pedrís, ajaguda, hi havia la padrina morta.

Aquests dies, remenant imatges per la xarxa, he trobat aquesta que encapçala el relat i m'ha recordat el somni. Sempre he procurat retenir-lo, per poder-lo fer realitat damunt del paper algun dia, amb els colors i els traços tal i com han quedat gravats a la meva ment. Avui, al cap dels anys, aquesta troballa m'ha esperonat a escriure-ho. Esperem el dia del dibuix!

3.8.10

aniversaris

Aquí encara no havia començat a comptar estius, jo.  No faltava massa.
Un altre estiu. Suposem que comptés els anys per estius. L'estiu, i més concretament el mes d'agost, eren dies de festa a casa. Hi havia els de Barcelona, sortíem a les nits al carrer a la fresca i, per la Mare de Déu d'agost, dinar de família: el sant de la padrina Maria i, pocs dies després, sant Bernat i el meu aniversari. Fins l'any passat ho vam celebrar. Enguany, ja està tot "ribotat". L'any passat va ser el darrer i així ho he decidit. 

29.5.10

L'oblit i la memòria (4)

MENYS LLUM

El que he oblidat minut a minut des del meu naixement,
el que s’extingeix per sempre,
el que no he entès, el que encara no sé de mi,
pot tot això viure en les ombres
que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades?
Fluir a través dels meus fills? Els meus néts?
Trobar-se en persones casuals? En fragments
d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?

Com més m’apropo a la mort
menys clarament em sento a mi mateix,
perdo les meves petjades.
Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes,
alienes pupil·les veuen imatges difuminades:
un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu
a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca.
En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara
i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell
i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós
i cobert de boscos.
Amb vapor després d’haver plogut?
Esgrogueït en el sol d’octubre?

Aspiro profund als pulmons l’olor aspra dels avets
i de la fullaraca florida.
Vaig al nord i al sud, a l’oest i a l’est.
Per les petjades d’una ombra aliena.
Jan Polkowski

Publicat a: abcd xavier farré

9.5.10

Ara farà un any


Aviat farà un any que vam tallar l'abre. Com han canviat les coses d'un any cap aquí! Malauradament, han canviat per bé. Quines maneres de dir, no? Contradicció que no puc evitar. Miro aquesta fotografia i els meus ulls, millor dit, el meu cap, no processa el mateix que fa un any. He tingut un ensurt quan l'he mirada de nou, detingudament. Quants anys tenia aquí el pare? Molts de viscuts, i jo no vaig saber mai com. Tan transparent que em semblava i tantes coses que he après d'ell.

26.2.10

PARCA


Jo, només, i les hores,

i els meus morts que s'allunyen
a poc a poc per llargues
rengleres de silenci.

Temo al mirall un rostre
excessiu i sobtades
nits amb veus, la profunda
certitud de les coses.

Tot és en va. Vells ecos
de respostes buidaven
de sentit la ferida
que sóc, tan sols un home.

On, per què? No sabria
dir-m'ho mai, però sento
com aquells dits em filen,
enllà de mars, d'escuma
d'estranys somnis, un únic
camí sense fugida.

Salvador Espriu

11.2.10

Sofisticat, no?


Al meu poble encara no hem arribat a un nivell tan elevat de sofisticació. Som discrets. No és que no en fem d'intents, ja n'hi ha de casos per analitzar. Ara bé, aquesta conjunció entre arquitectura i natura és difícil de trobar. Anys!, es tarda en fer una consrucció d'aquest nivell. Vaja, que les criatures que hi havien de jugar, a hores d'ara ja deuen estar a punt de casar.
Quinze anys farà enguany que hi treballo al costat. Ja ho anava veient, encara que no hi parava massa atenció, però la magnitud del projecte no l'havia albirada fins fa uns quants dies. Veieu la cúpula? S'ha de veure ara, a l'hivern, l'esquelet; perquè a l'estiu el fullam tapa l'estructura.

I, és que en el fons tots tenim un desig o altre incomplert. En aquesta casa hi havia un arquitecte en potència que no es va poder realitzar fins que li va arribar el seu moment de glòria i... Heus-lo aquí! Vaja, que li ha quedat una obra neogaudiniana sense saber-ho ni ell mateix.

Ja ho deia Gògol: "Hom no sap quins originals amaguen les nostres províncies."

6.2.10

Polisèmia a ritme de rap


La palma de la mà
De dàtils no me’n fa.
La planta del meu peu
No s’ha pas de regar.
No tenen peus ni cames
Les potes del sofà.
No pengen de cap arbre
Les fulles d’afaitar.
De cap agulla el cap
No pensa ni raona,
Això mateix li passa
A més d’una persona


25.1.10

Comença l'espectacle!

Van Gogh - Ametller florit
Ana del Campo - Almendros en flor

Toni Cassany - "Empordà infinit amb ametllers"

Ignasi Reventós - "Ametllers amb terra bruna"


XI
Ametllers
neutrals davant del caos
ignoren els conflictes
de la Creació
i esdevenen els arbres sublims
d'aquells rebels
que fracassaren.