16.11.09

Pink Martini, el meu darrer descobriment

Pink Martini es una "pequeña orquesta" de Portland, Oregon, fundada en 1994 por el pianista Thomas M. Lauderdale. Pink Martini interpreta diferentes géneros musicales como la música latina, música lounge, música clásica, o el jazz. Su música ha sido descrita muchas veces como "vintage", una descripción que muestra el contenido, el estilo y la duración de las canciones que han inspirado muchas de sus canciones.

8.11.09

Flors d'un estiu (plagi)

Anem ribotant els anys. Volem conservar records agradables a la memòria enmig de tribulacions i de decisions preses reflexivament i amb dolor. Anys per oblidar i per fer-ne un munt d'encenalls, però que la marmanyera memòria retindrà. I el drapaire mut de l'oblit en farà caliu d'inquietud.

1.11.09

Castanyera

De bo de bo que la padrina Maria era castanyera. Només hi penso en aquestes dates, quan veig les parades de castanyes pel carrer. Jo no ho vaig veure mai; m'ho explicaven el padrí i la mare. Ella no ho deia, no li agradava explicar històries. Era quan era fadrina; devia ser molt joveneta, perquè es va casar als dinou amb el baliga-balaga del padrí Andreu que era d'una casa més bona que ella. Es posava al carrer Major i tots els xics, deia el padrí, li anaven a comprar les castanyes perquè era més guapa, neta i simpàtica que l'altra que hi havia.

24.10.09

De casa bona

Que ben arregladetes ens van posar les mares, no? Com si fóssim de casa bona. És que vam anar a Barcelona, a la Comunió de la Mariadelsàngels de ca la tieta Angeleta de l'Agrària. I van fer el convit en un restaurant. És que els parents de Barcelona anven més folgants que els del poble. Tot era com a més avançat i mudat a Barcelona. De totes maneres, els del poble, cada setmana els enviàvem un paner de verdura i fruita del temps amb el recader. Cinc o sis anys devia tenir jo aquí. Aquell estiu, un mes m'hi vaig estar a la capital, a ca la padrineta, poc abans de morir la padrina. La mare em va venir a veure a mig mes. Just baixar del tren, m'abraça i, emocionada, em diu: "Que no m'enyores?" I jo, freda, li dic: "No".

Encara ara me'n recordo i em sap greu, però... jo hi estava bé a Barcelona. Ja ho tenia clar que la mare m'estimava i que no la perdria.

20.10.09

La memòria (3)


"La memoria es una facultad muy oportunista y se adapta admirablemente a las posibilidades. Goethe dice que la memoria llega justo a donde llega nuestro interés".
Franz Kafka
____________________

"El màxim problema de la vida és la memòria, i la memòria és fluixa, ridícula. Tot el que s’anomena la cultura, els coneixements, la intel·ligència, es basa en la memòria. Però la memòria a penes existeix. [...] És per això que han triomfat els joves, perquè no en tenen."
Josep Pla
__________________

La memoria es muy graciosa, ¿verdad? ¿No están de acuerdo? Yo tampoco. Jamás me ha divertido la memoria, y a medida que voy haciéndome mayor, menos graciosos me parecen sus chistes. Es posible que la memoria no cambie, pero conforme van pasando los días, cada vez tiene menos cosas que registrar. Me parece que mi memoria está en forma. Lo único que pasa es que mi vida me parece cada vez menos memorable. ¿Te acuerdas de dónde dejaste aquellas llaves? ¿Y por qué tendría que acordarme? ¿Te acuerdas de aquel día en la bañera? ¿Te lavaste también los dedos de los pies? (Qué aburrido es echar una meada, sobre todo después de las primeras mil veces. Fiú, qué rollo, ¿no?) Ya no consigo recordar ni la mitad de las cosas que hago. Pero tampoco hago gran cosa.

El protagonista de "Money" de Martin Amis

19.10.09

Set, catorze, vint-i-u

La padrineta quan va fer la primera comunió. Pots comptar que, pel que expliquen tots els germans, de fer festa, ni parlar-ne. Molta gana, després de la guerra.

M'ha fet riure, avui, la padrineta. I ens convenia a totes dues. No sé ben bé què li he explicat jo; però la cosa anava d'estalviar; ah, sí! Resulta que a casa tinc uns convidats que són vegetarians i li ho relatava. I ella va i em diu: "Mira, tot això que t'estalvies, nena. Set, catorze, vint-i-u!"
-Sí, dona, -li responc- però a què ve a tomb això del "Set, catorze, vint-i-u"?
Mentrestant, jo vinga a furgar per dins el cap expressions, frases fetes, sentits figurats que puguessin tenir relació amb les dues coses.
- No t'ho he explicat mai?
- No.
- Mira, quan la canalla van fer la comunió vam fer festa i vau venir tots a Barcelona. I el tiet i jo vinga a fer comptes per poder pagar el dinar que vam fer al restaurant. 35 pessetes per cobert ens va costar. Una calerada, llavors. La mare també va voler convidar els "Panxetes", el matrimoni i el fill capellà, que no eren família però que ens hi relacionàvem molt. Pocs dies abans del dia de la comunió truquen a ca la Mariàngela, la veïna que com tu ja saps tenia telèfon i naltros hi anàvem a trucar. Era la Dulores "Panxeta" que trucava per dir que no podien venir. Quin disgust! -jo que li dic a la Mariàngela. I ella, sense pensar-s'ho ni una mica, em respon: "Mira, Teresa, desenganya't, tres menys: set, catorze, vint-i-u!". I a partir d'aquell dia, és una expressió que fem servir sempre en ocasions semblants. No t'ho havia explicat mai?
- No, padrineta.
Ens hem fet un tip de riure. Ens ha estat un bàlsam!

11.10.09

Memòries

Memòries, n'hi deia el sogre a les dates a recordar. Ell sabia, una per una, totes les de la família:
"Aquest mes hi ha tres memòries, tal dia es va morir la mare, tal altre va néixer el xiquet gran i avui jo faig vuitanta anys", per exemple.
I ara me n'acabo d'adonar que l'Aguilé es va morir el 10 d'octubre, que tinc una nebodeta que el mateix dia va fer dos anys i que jo va fer quatre anys que vaig deixar de fumar. I això darrer em fa molt feliç. Em vaig treure un gran pes del damunt. "Quin descans, no cal que fumi!"
I, per a tots valtros:

6.10.09

Desenganya't

Anar a barcelona, pels que som de poble, és cansat. Acabes la jornada baldada, cruixida. Vols matar tot el que és gras en una tarda i, quan passes dels cinquanta, ja et comencen a fer mal els peus, els genolls... El cap va per un cantó i el cos per un altre.

Arribada a la Diagonal a les dues del migdia, més o menys. Jo em pensava que era aprop de la Rambla Catalunya, però camina que caminaràs i no arribava. Rambla Catalunya avall i jo que creia que era com el carrer major del poble i vinga travessar carrers i la Plaça de Catalunya que no la veia enlloc.
Ràpid, perquè apretava, aturada tècnica a la plaça Catalunya (coses de l'edat) que m'ha costat vint cèntims. Sense seure, he antat fent temps fins a les tres amb una calor angoixant, mirant botigues, posant-me perfums en una perfumeria d'aquelles que semblen un poble sencer... Trobo la Nuri, que havíem quedat al Zurich, i... això sí! una horeta per dinar un menú per allí apropet i xerra que xerraràs. Després de dinar, torna a caminar Rambla avall fins a l'alçada del Liceu on havia de visitar un amic a les oficines on treballa. Mitja horeta de res, per dir quatre coses, ara bé... un plaer guaitar al balcó i veure la Rambla i el Liceu davant dels ulls. El meu amic treballa en un lloc privilegiat.
Rambla amunt una altra vegada per trobar-me amb la ninona de casa a la Plaça Universitat. Allí sí, ha valgut la pena mirar l'aparador d'una botiga de roba interior d'aquelles d'ans: calçotets complerts, calces sòbries, blanques... samarretes imperi, pijames folgantons i endreçadets... m'ha recordat una botiga de Roma on venien roba per a monges i capellans, tota mena de roba, de dins a fora; em va fer il·lusió veure-ho, tota la vida pensant en què deuen portar aquesta gent sota els hàbits! Els peus començaven a fer figa... la calor, les sabates de taló...
Cap a la Rambla de Catalunya fins a l'alçada del carrer València per comprar llençols que li feien falta a la xiqueta. ¿No els podíem comprar a ca la Salomé, al poble, que també en té i estan bé? doncs no! Després cap al Corte Inglés a buscar-ne d'altres. Sort que hi ha hagut parada tècnica per fer el talladet en una bona pastisseria. Els peus ja defallien.
Ja eren prop de les vuit i la meva ànima només demanava un seient al tren i la dormideta fins a Reus.
Ara, quan escric això, ja em fa mal el genoll, que no me n'havia fet mai! quines coses té l'edat, no?

29.9.09

El rector

M'ho va recitar una alumna, l'Amèlia. Són aquelles coses de la litaratura popular de tradició oral que si no s'escriuen es perden:
El rector
Mentre collia l’últim brancó,
de la rosada surt un rector,
roig com un bitxo, gros com un porc,
Al veure amb ella, salta del ruc.

- Sobre tes culpes tiraré un vel
i quan et moris niràs al cel,
Prò sense cap més remissió,
m’has de fer una abraçada
i un gros petó.

- Jo d’abraçades prou n’hi faria
i de petons, deu mil també,
però el meu pare que mai fa tard,
si ens hi atrapa, Déu nos en guard.
Pugi a l’arbre, senyor rector,
que veurà el pare si ve o si no.
Si fent estelles el veu distret,
compti des d’ara que això està fet.

Puja a l’arbre el rector feixuc.
I ella d’un brinco n’és dalt del ruc.
I es queda el pobre senyor rector,
sense abraçada, ruc ni petó.

12.9.09


Sé com somrius, com sents;
sé el que has de dir-me
després de cada cosa.
Et sé. T'he vist tantes vegades!
I encara més vegades,
que en guardar-te
jugo a multiplicar la imatge teva.
Has perdut el secret. No et queda
ni el més subtil rastre d'enigma.

Misèrrim l'amor nostre?
No has d'inquietar-te.

Com un aquàrium
de parets transparents
que es confonen amb l'aire,
així tenim tu i jo
el nostre món claríssim.
Servant alegrement en la pupil·la
la imatge l'un de l'altre,
enduts pel mateix ritme,
hem destruït el temps,
hem oblidat els límits.

Xavier Amorós, 1958
Poemes inèdits

29.8.09

Escriure

D'ell he après a llegir, en vaig aprendre entre els trenta i els quaranta. Les converses amb el Xavier Amorós m'agradaven perquè podia dir realment el que pensava sobre temes de la vida i de l'ànima humana, sense complexes; sense complexe d'inculta i poc "llegida". Sempre m'ha escoltat i m'ha fet sentir que no eren rucades el que expressava. Jo he procurat escoltar-lo a ell, collir del seu saber. Recordo una a una les converses mantingudes al llarg dels anys.
Els darrers mesos, tombant per l'hospital, l'he retrobat; tornem a conversar, i ell se'n fa creus de com m'han influït les seves ensenyances.
Un dia, fa anys, em va dir: "Això que m'expliques, escriu-ho!" He trigat anys a decidir-me. Aquest blog i d'altres m'han servit per perdre la por, i, discretament, ho vaig fent.
Anys i anys ensenyant com s'escriu! i jo, ni una ratlla! quina mestra era, que no havia provat de fer allò que demanava que fessin els meus alumnes! Llegir i llegir per saber com es fa per escriure, saber-ne la teoria, explicar-la, corregir escrits... i mai no aplicar-ho a un mateix, ratlla l'absurd. I ho dic per molts mestres. Demanem que els nostres alumnes facin "redaccions" i nosaltres no hem escrit mai una ratlla. Com quan la monja ens demanava la "redacción" de consuetud sobre La primavera o una descripció de Mi madre; mai no ens va explicar com ho havíem de fer, ho féiem i prou! El trist, en el meu cas, era que sempre obtenia la mateixa qualificació: Regular; una R vermella i grossa al capdavall de l'escrit. I jo, conformada; la monja ja havia dictat sentència: "No sirves para la literatura, lo tuyo son las matemáticas.", i com que a casa ens prohibia llegir res més que els llibres de text i jo era una nena, i més tard una adolescent, que creia i feia bondat, em va arribar tard el cuc de la lectura i de la literatura; més tard encara, la gosadia d'escriure quatre ratlles com les que aquí acabo. Salut hi hagi!

"[...] la realitat amb què opera Xavier Amorós no és la realitat mateixa, sinó un món poètic paral·lel a la realitat, però que s'hi reflecteix contínuament. I és que Xavier Amorós ha construït en aquest univers poètic un reflex de la realitat mateixa. Aquest és un joc que només els veritables poetes saben jugar. I, com va dir Rilke, no hi ha dos-cents poetes."
Xavier Amorós Corbella; tria i estudi dels "Poemes inèdits de Xavier Amorós 1940-1959" - Arola Editors

21.8.09

Avui, sarsuela

16.8.09

Avui, Pink Floyd

En record del millor concert en directe que he vist i escoltat en ma vida.




We dont need no education.
We dont need no thought control.
No dark sarcasm in the classroom.
Teacher, leave those kids alone.
Hey, teacher, leave those kids alone!
All in all its just another brick in the wall.
All in all youre just another brick in the wall.

We dont need no education.
We dont need no thought control.
No dark sarcasm in the classroom.
Teachers, leave those kids alone.
Hey, teacher, leave those kids alone!
All in all youre just another brick in the wall.
All in all youre just another brick in the wall.
___________
Si us ho voleu traduir:

27.7.09

Viure o no viure

Caspar David Friedrich


Viure o no viure: la qüestió és aquesta:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i fonades d’ultratjant fortuna,
o aquell que s’arma contra un mar de penes
i amb les armes s’hi oposa per finir-les.
[...]

I encara, amb el pas dels anys, la qüestió és la mateixa.


21.7.09

Més del meu nebot



Dos Campeonatos para el Massi

Dos Campeonatos de España para el Massi Team en este fin de semana en la montaña mágica de Montjuich en Barcelona. En el primer turno Marga Fullana logró su 11º título nacional después de dominar con absoluta autoridad entre las féminas. Desde la salida Marga invirtió un fuerte ritmo para tratar de superar a los masters 30 y juniors que iba superando. "Estoy muy contenta porque es un título muy importante para mí, declaró Marga al final, en la carrera me he encontrado con mucho tráfico", con lo que costó un poco coger un ritmo de carrera, pero luego ya pudo aumentar las diferencias con la segunda clasificada. Anna Villar (Massi) que arrastró problemas físicos durante la semana luchó desde el inicio por estar en cabeza y buscar plazas de podio pero finalizó en la cuarta plaza a tan solo 20 segundos del bronce. Sin embargo la biker barcelonesa dio todo en carrera como nos tiene acostumbrados en cada competición de la que toma parte.

El que estaba como en "un sueño" era el tarraconense, Xavi Carnicer (Massi), con su título nacional, luego de perseguirlo por varias temporadas. Entre los masters 30 la lucha prometía emoción y eran varios los candidatos al oro, sin embargo el biker de la Selva del Camp tomó la iniciativa desde el comienzo y al ver que sus competidores más cercanos no iban del todo fino aprovechó para tomar diferencias y presentarse en meta con una gran renta con respecto al segundo y tercer clasificado. "Me he sacado una espina, sostuvo 'Carni-crack', porque desde hace dos temporadas las carreras de un día, ya sean Campeonatos de España o de Catalunya, no se venían dando por mala suerte, pero esta vez en Barcelona este maillot tiene un sabor muy especial".

http://www.rfec.com/vistas/noticias/galeria.aspx?id=6857

Carnicer, por primera vez campeón

La tercera categoría que compitió en esta prueba fue la de master 30, donde Xavier Carnicer dominaba de principio a fin obteniendo un título que es el primero de su exitosa carrera. “Estoy muy contento y quiero dedicárselo a todos los que me han apoyado, porque el público ha estado conmigo en todo momento y eso me ha dado alas”. Y curiosamente, el catalán ha logrado el campeonato con 38 años, cuando la mayor parte de sus rivales son menores que él.

Tan sólo el que sería segundo clasificado, Martí Bentanachs, se acercó algunos momentos a él, pero sin inquietarle, siendo tercero José María Guerrero.

23.6.09

Je crois entendre encore

Les pêcheurs de perles (Els pescadors de perles) és una òpera en tres actes de Georges Bizet Va ser estrenada el 30 de setembre de 1863 al Théâtre-Lyrique de París.
La peça més cèlebre de l'òpera és la romança del tenor Je crois entendre encore, que ha romàs en el repertori dels més grans tenors lírico-lleugers.
No obstant això, amb el pas del temps, Les Pêcheurs de perles ha conegut una plena rehabilitació i actualment pot ser considerada una peça de repertori:

Je crois entendre encore
Caché sous les palmiers
Sa voix tendre et sonore
Comme un chant de ramiers.

Oh nuit enchanteresse
Divin ravissement
Oh souvenir charmant,
Folle ivresse, doux rêve!

Aux clartés des étoiles
Je crois encore la voir
Entr'ouvrir ses longs voiles
Aux vents tièdes du soir.

Oh nuit enchanteresse
Divin ravissement
Oh souvenir charmant
Folle ivresse, doux rêve!

Charmant Souvenir!
Charmant Souvenir!


Encara em sembla sentir,
amagat sota les palmeres,
la seva veu tendra i sonora
com un cant de tudons.

Nit d’encanteri,
impuls diví,
record encisador,
embriagadora follia, dolç somni!

A la claror de les estrelles,
em sembla encara que la veig
mig obrir els seus llargs vels
als tebis vents de la nit.

Nit d’encanteri,
impuls diví,
record encisador,
embriagadora follia, dolç somni!

Encisador record!
Encisador record!

14.6.09

EXCELSIOR


Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
.
Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Joan Maragall

5.6.09

A la platja a l'estiu

S'acosten les vacances i enyoro la platja de Palmahim. Entre setmana, a l'estiu, és quasibé una platja deserta. Els caps de setmana diu que s'omple de gent. És la platja d'un kibutz i s'ha de pagar per anar-hi; però val la pena passar-hi el matí. A mi em sembla una platja diferent, em recorda l'escena de la pel·lícula


"Cast a Giant Shadow" que passa en aquest lloc. Una història semblant a la del camp de detenció d'Atlit: "Arriba un barco de deportats d'Europa i les tropes britàniques ja els esperen. Centenars de jueus residents a la vora surten a barrejar-se amb ells, obligant les tropes britàniques a retirar-se."


CAMP DE DETENCIÓ D'ATLIT: 
A uns 2 km al sud de Haifa, tocant a la platja, es troba el camp de detenció d'Atlit, construit pels britànics l'any 1938 durant el seu mandat a Palestina. Va servir com a camp de detenció i presó pels immigrants il·legals -Maapilim-, molts d'ells supervivents dels camps de la mort. Al camp, membres de la resistència armada van organitzar diverses fugues; la més important, la de l'octubre de 1945, quan membres del Palmah es van infiltrar com a professors d'hebreu, van desarmar els guàrdies i van lliberar 208 presoners que van ser portats a diversos kibutz de la vora. Allí, van ser sitiats pels britànics i, milers de residents jueus de Haifa, desarmats, van sortir a barrejar-se amb ells, obligant així les tropes britàniques a retirar-se.
Actualment, una part del camp està restaurada reproduint el seu aspecte original i es pot visitar, a la vegada que serveix a les escoles com a camp d'aprenentatge de la història d'Israel.

25.5.09

Lo pi de Formentor

(Si fós vora el mar, il·lustraria ben bé el poema de Miquel Costa i Llobera; però és a casa.)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

22.5.09

Arcàdia

Et in Arcadia ego. La meva versió; la que ajuda a suportar el pes del viure i del patiment. La que dóna pau i soledat quan és necessària. La que bull d'activitat i d'alegria quan cal. La que queda en l'enyor quan no hi ets. La que encisa en tot moment de l'any. L'alliberant presó.