29.3.08

paraules per a la ninona de casa

Don't forget it!



No sé decirte nada más, pero tú debes comprender que yo aún estoy en el camino...

18.3.08

amics i enemics


Lo que opinaba Cervantes de Góngora:
En 1614 dijo de él en el Viage del Parnaso:

Este otro [...] es aquel agradable,
aquel bienquisto,
aquel agudo, aquel sonoro y grave
sobre cuantos poetas Febo ha visto;
aquel que tiene de escribir la llave
con gracia y agudeza en tanto extremo,
que su igual en el orbe no se sabe,
es don Luis de Góngora, a quien temo
agraviar en mis cortas alabanzas,
aunque las suba al grado más supremo.

Y ya en 1585 en La Galatea, Calíope canta así:

En don Luis de Góngora os ofrezco
un vivo raro ingenio sin segundo;
con sus obras me alegro y me enriquezco
no sólo yo, más todo el ancho mundo.


Lo que opinaba Quevedo de Góngora:

A una nariz

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.

Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,
las doce Tribus de narices era.

Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.
______________________________
Y... ¿por qué sería que a Quevedo no le gustaba Góngora?

9.3.08

ja m'ho deia ma mare...


Hola,
Porto més d'una setmana a casa tancadeta per la grip i més coses respiratòries, total que estic de baixa, ara ja estic millor però ho he passat fatal amb la tos... la casa sembla una farmàcia i amb els vapors d'eucaliptus a tothora. Faig vida sedentària i llegeixo, ja he acabat un totxo de 1.400 pàgines. Ara no tinc cap llibre interessant.
Ara és quan penso que havia de fer cas a ma mare: "Nena, aprèn de fer mitja com una bona mestressa de casa!" ara ja tindria una manteta; em sembla que retornaré als vells costums de cosir o fer ganxet que almenys serveixen per fer coses pràctiques. A les monges féiem punt de creu, i vora foradada, te'n recordes?
___________________
Hola, noia!I tant que me'n recordo, sabíem fer tota mena de "labors"; i, a més a més, encara estudiàvem i trèiem bones notes, que si no, les monges ens castigaven i havíem d'anar el diumenge a col·legi a "donar la lliçó". I, saps què et dic, que ara sé fer punt de creu, mitja, ganxet, vora foradada i no sé quantes coses més que, com dius, ens poden ajudar a distreure. Ara bé, no has pensat que tot això de la "xarxa" també n'és de pràctic? Fixat'hi, hem trobat una nova manera de comunicar-nos i de fer noves amistats i d'ampliar el que havíem après estudiant de valent a les monges, que no era poc!
La mare encara hi insisteix ara: "Nena, aprèn de fer servir la màquina de cosir!" Però, noia, a mi no em tira. L'estiu passat enlloc de fer pràctiques
de maquinadecosir me'l vaig passar tombant per la xarxa. I el resultat va ser aquest bloc. I jo sense fer pràctiques de maquinadecosir!

Que et posis bona aviat!

4.3.08

per si trigo massa


Als que de la vostra finestra estant guaiteu aquí, us deixo la millor companyia: El Cant espiritual, que sempre m'ha acompanyat a mi.
I si esteu sols, i us l'heu après de memòria, és un bon confort. I, junt amb altres, podeu recitar-lo en veu alta i veureu com també acompanya.




Cant Espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
Mes llavors, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l'aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!
Joan Maragall