M'ho va recitar una alumna, l'Amèlia. Són aquelles coses de la litaratura popular de tradició oral que si no s'escriuen es perden:
El rector
Mentre collia l’últim brancó,
de la rosada surt un rector,
roig com un bitxo, gros com un porc,
Al veure amb ella, salta del ruc.
- Sobre tes culpes tiraré un vel
i quan et moris niràs al cel,
Prò sense cap més remissió,
m’has de fer una abraçada
i un gros petó.
- Jo d’abraçades prou n’hi faria
i de petons, deu mil també,
però el meu pare que mai fa tard,
si ens hi atrapa, Déu nos en guard.
Pugi a l’arbre, senyor rector,
que veurà el pare si ve o si no.
Si fent estelles el veu distret,
compti des d’ara que això està fet.
Puja a l’arbre el rector feixuc.
I ella d’un brinco n’és dalt del ruc.
I es queda el pobre senyor rector,
sense abraçada, ruc ni petó.
