Les sis del matí i comencem a pujar. Al primer pendent fort, ja ens aturem per girar-nos enrere i disfrutar de la primera llum del dia amb els llums del Camp encara encesos. Un espectacle seductor, acaparador. Seguim amunt, la pujada és forta i fa l'ascensió més curta, però dura. Ens anem aturant per comentar i tafanejar amb les darreres noves, i per complaure'ns en la bellesa esquerpa d'aquest paisatge nostre que no ens cansem d'enaltir. Amunt! Ja arriba el darrer tomb i ara ja caminem amb més parsimònia; el destí és a prop, uns minutets i ja serem dalt.
L'alliberant plana als nostres peus, de llevant fins a ponent; el mar davant i la rodona del sol que es va aixecant. I com n'és de clar que el sol es mou i la terra està quieta, en una sortida de sol com aqueixa! (No hi ha res tan encegador com la llum del sol per un rat penat.) Tot roman immòbil. Se senten llunyans els primeres sons de la trompeta a baix al poble, seguits del replic del timbal. El Divendres sant ha començat! Ara ja, arriben a les nostres iniciades orelles les primeres notes de la música i dels cantors. Baixem depresset per anar veient com puja la llarga corrua de gent cap al turó del Calvari; ens espavilem per ser a primera fila a la Verònica. Sentirem el primer Stabat del dia i cap a casa a esmorzar.
Això era l'any passat, enguany hi havia boira. Hem pujat tot el camí a les fosques i només vèiem el que teníem als peus. A l'arribar a dalt, res de res, només el soroll llunyà del timbal i els armats. Boira a un pam del nas. A la baixada, el sol ha trencat una mica els plúmbics núvols i ens ha ofert un bell espectacle de la plana verda, tal com està en aquests dies de tanta pluja. El port i el cap de Salou també es veien amb nitidesa. La gent al calvari arraulits al voltant de les paraules parsimonioses del senyor rector.
El camí de pujada
La baixada. Abans que el sol fes un tímid intent de deixar-se veure
