Aquesta fotografia no reflexa el que veuen els teus ullls quan bufa el Serè;
però, si més no, s'hi acosta
El vent, el Serè, molestós, sorollós, destrossador. Sobretot, desafiador. A mi em provoca, em fa cridar i llençar blasfèmies contra no res i ningú. Em cansa. És pesat caminar contra el vent, conduir contra el vent. Aixeca polseguera, resseca les narius i mucoses totes. S'escola per les escletxes de les portes i les finestres xiulant com un condemnat per dins de casa. Tot bat. Fa patir. Els patidors de mena patim per tot (patim, patam, patum!), i el vent ens causa un patiment inútil, estèril.
Ara bé... Atreveix-te! Surt de casa amb el vent i puja dalt d'un tossal on puguis veure tot el Camp. L'espectacle no té preu. El paisatge és del tot nítid; el Serè s'ho emporta tot. Els colors són intensos: verds, blaus, grocs... Aquesta visió només es produeix a la tardor. A la tarda, quan el sol comença a deixar d'escalfar. Mira cap al mar, deix anar la vista i la ment, i veuràs com les distàncies s'apropen. El cap de Salou és a tocar. La llenca de mar platejada i il·luminada pel sol de ponent diu: "Toca'm, agafa'm!" Ves-te'n cap a casa i el patiment s'haurà acabat!
