(Mite-les elles, com a senyores triant!)
De cada vegada em costa més triar el que vull menjar en un restaurant. I no sóc sola. Dijous passat vaig anar a dinar amb un grupet d'amics i tots quatre vam coincidir: Ens feia peresa triar. N'hi va haver un que va triar i els altres ens hi vam avenir i llest en dos minuts! Vam començar a comentar per què deu ser que ens fa tanta mandra. Potser la lletra és petita i no portem les ulleres. Potser sí! Potser ens agrada que ens sorprenguin i moltes vegades així li ho diem al cambrer. No dic que no! Potser ja som a l'edat en què ens agrada tot. I tant! Porser anàvem per la xerrameca i el comentari, i la manduca estava en segon terme. També pot ser!
El dinar va estar bé, però la companyia més. Recuperar amistats que fa molts anys que no has vist és molt grat. La Carme feia quasi vint anys que no l'havia vista. Està igual, i n'ha passades de tots colors; és de l'edat de la mare i no ho sembla. En un moment de la conversa em va dir: "Em va fer tanta il·lusió que et recordessis de mi!" Caram! Vaig quedar tocada. Sí que me'n recordo de tots els amics que tinc, encara que no hi mantingui contacte, i de les persones amb qui he compartit moments de la meva vida. Sé que hi són i que quan ens trobem podrem dir: "Com dèiem ahir..."
I tornem a la memòria: "La marmanyera, la mentidera!" ens fa males passades però jo diria que la controlem, potser inconscientment. Dijous passat va ser un dia per recordar i per al record. Em sembla que no se m'esborrarà de la memòria. Potser el que vam menjar, sí!
