Un promig d'una vegada al més, passo per la sala de vetlles del poble. Ens hi trobem tots els de la mateixa edat, anys amunt, anys avall: "Anem enterrant els pares; és llei de vida!"
Ahir a la tarda m'hi vaig trobar amb la Marta i anàvem analitzant tots els tòpics que dèiem les que érem al rotllo; no tenia pèrdua. De fet, un vocabulari i unes maneres de dir que la majoria dels nostres fills ja han perdut, que la nostra generació serà la darrera de preservar. En vindran d'altres, que nosaltres ja no dominarem i no hi serem per aprendre-ho; i el món no s'enfonsarà.
La conversa a la sala de vetlles anava així:
- Noia, ja s'hi tornem a trobar!
- Oh, d'ara en envant no esperis res més de bo.
- Quants anys tenia?
- Noranta-u.
- Tant de bé li ha fet Déu!
- Sí, els darrers anys ja no era ningú.
- Sí, ves, ara ja som a la primera fila!
(Encara recordo la primera vegada en què ho vaig sentir dir a un de la generació del pare, i ho vaig veure lluny!)
N'arriba una altra de la mateixa edat i se'ns acosta:
- Xiques!... No res... Un dia o altre havia d'arribar i ja hi som.
- Feina feta no hi ha destorb. I, mira, com més aviat millor.
- I si no ha de fer patir els de la vora, millor.
De cop i volta una diu:
- Aquí està molt esvalotat el galliner!
- És que quen és la vetlla d'una persona gran i ja se sap.
- És clar, encara recordo la vetlla de la filla de (...) no se sentia ni una ànima!
- Ai! Sí que és gros enterrar un fill!
- Nenes, prou de desgràcies!
La Marta i jo ens mirem i ens posem a riure del cúmul de tòpics que anem dient:
- Ai que n'estem d'aigualides!
Jo que trec la llibreta i els vaig apuntant i li dic:
- Demà trobaràs una entrada al meu bloc!
Acaben de trucar deu fer una hora a la meva filla dient-li que s'ha mort l'avi d'una amiga seva. A mi m'ha sortit de l'ànima:
- No... si és llei de vida!
He somrigut per dintre meu i els de casa m'han mirat amb ulls de pensar:
- Ja és fa gran!
