4.4.08

quand vous serez... (carpe diem)

Sonnet pour Hélène -Ronsard-

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise aupres du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:
"Ronsard me celebrait du temps que j'étais belle".

Lors, vous n'aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de Ronsard ne s'aille réveillant,
Bénissant vostre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre et fantôme sans os:
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos:
Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain:
Cueillez dès d'aujourd'hui les roses de la vie.

Mai no m'hauria pensat que em tornaria al cap aquest poema après quan devia tenir 15 anys en un llibre d'aquells de "Langue et Civilisation Française". 
__________________
I la cançó d'aquí sota també l'he rescatada de l'època. Anys i anys cantant-la i dient ve-t'ho a saber què. (I com que diuen que no plou...)

29.3.08

paraules per a la ninona de casa

Don't forget it!



No sé decirte nada más, pero tú debes comprender que yo aún estoy en el camino...

9.3.08

ja m'ho deia ma mare...


Hola,
Porto més d'una setmana a casa tancadeta per la grip i més coses respiratòries, total que estic de baixa, ara ja estic millor però ho he passat fatal amb la tos... la casa sembla una farmàcia i amb els vapors d'eucaliptus a tothora. Faig vida sedentària i llegeixo, ja he acabat un totxo de 1.400 pàgines. Ara no tinc cap llibre interessant.
Ara és quan penso que havia de fer cas a ma mare: "Nena, aprèn de fer mitja com una bona mestressa de casa!" ara ja tindria una manteta; em sembla que retornaré als vells costums de cosir o fer ganxet que almenys serveixen per fer coses pràctiques. A les monges féiem punt de creu, i vora foradada, te'n recordes?
___________________
Hola, noia!I tant que me'n recordo, sabíem fer tota mena de "labors"; i, a més a més, encara estudiàvem i trèiem bones notes, que si no, les monges ens castigaven i havíem d'anar el diumenge a col·legi a "donar la lliçó". I, saps què et dic, que ara sé fer punt de creu, mitja, ganxet, vora foradada i no sé quantes coses més que, com dius, ens poden ajudar a distreure. Ara bé, no has pensat que tot això de la "xarxa" també n'és de pràctic? Fixat'hi, hem trobat una nova manera de comunicar-nos i de fer noves amistats i d'ampliar el que havíem après estudiant de valent a les monges, que no era poc!
La mare encara hi insisteix ara: "Nena, aprèn de fer servir la màquina de cosir!" Però, noia, a mi no em tira. L'estiu passat enlloc de fer pràctiques
de maquinadecosir me'l vaig passar tombant per la xarxa. I el resultat va ser aquest bloc. I jo sense fer pràctiques de maquinadecosir!

Que et posis bona aviat!

27.2.08

sa meva Maria

No s'ho diu Maria, però així l'anomena el seu maridet. I a ella li agrada aquesta cançó eivissenca que acostuma a recitar quan ens trobem tots junts. I jo la vaig apuntar:



I miro d'aprendre-la de memòria:

Enque la mar tornàs tinta,
i que el cel de paper fos,
fossin els homens notaris
i cadun d'ells en fos dos,
no hi hauria per escriure,
vida mia, nostros amors.
Es que hem viscuts finses ara
i es que vindran seran millors.Bona nit blanca roseta,
plena de bones olors;
no hi ha al cel tantes estrelles
com vegades pens amb vós.

24.2.08

souvenir

De la vetllada compartida amb el poeta Roni Someq (1955-) a Tel Aviv l'agost de 1999 me’n vaig endur aquest poema traduït al català per la Roser Lluch.

Poema de goig

Tots dos damunt el pastís
com figuretes d’uns nuvis.
Si és que arriba el ganivet
mirem de quedar en el mateix tall.

(del poemari “Paradís d’arròs”, 1996)
El setembre, aquí, el va il·lustrar la Montse i, en forma de punt de llibre, els el vaig regalar a uns amics que es van casar a l'octubre.

18.2.08

think tanks

Jo em posaré una empresa de Think Tank, per guanyar-me bé la vida (o per distreure'm), i m'atorgaré el títol d'Spin Doctor, al qual accediré mitjançant "Estudis de", que són els que més es porten i que podeu veure especificats en el meu currículum. I em faré targetes de visita, que fins avui no n’he tingudes mai.

Jodesh Ma Pitom, nascuda fa anys en un poblet del Camp, amb un DNI com cal i domiciliada a casa perquè s'hi està bé, encara que sóc viatjadeta; he anat a força llocs del món i, passar per aeroports, més, que no sé si puc dir que són països que he visitat.
Estudis
De mestra i era dropeta, però com que era fàcil, me'n vaig sortir. Ara bé, sé francès i anglès, que això no m'ho treu ningú i a l'estranger em faig entendre. Tinc una miqueta d’estudis d'hebreu que pel Mossad em poden ser útils, en el cas que em volguessin fitxar. Ah, i l'italià no se'm resisteix. Amb el portugués no ho he provat, però em sembla que també em faria entendre. De basc, res.
Poc podia jo pensar-me que arribaria a tenir Estudis de Dret, però són justificables ja que m'he repassat tots els videos del YouTube del Juez Calatayud i he vist la peli "Juicio de faldas" del Manolo Escobar i totes les sèries i pel·ícules americanes de judicis i d'advocats, d'aquelles que hi ha discurs final de cara al jurat. Vull dir amb això que domino el dret espanyol i, si se'm permet, l'anglosaxó. Darrerament, corregint els treballs de la xiqueta, que vol ser advocada, ja quasi que entenc de civil, de processal, eclesiàstic, fiscal, mercantil, internacional i altres noms que se m'entrebanquen.
Estudis d'economia, pocs; però vaig portar la comptabilitat de l'escoleta durant uns anys i em quadrava tot.
Ah, i cursos i cursets de la Gencat, no en vulguis més, que fóra molt llarg d'especificar i els punts ja els tinc gastats.
Vida laboral
El primer any vaig treballar fent classes de català a les nits per barris i pobles de la vora.
Vaig millorar i vaig anar a treballar a la capital del Camp per la Gencat en un barri perifèric, a fer classes també. De classes n'he donat de tot, no se m'escapa res: català, castellà, francès, anglès, matemàtiques, ciències naturals, geografia, història, informàtica, plàstica, literatura...
El ministe Maravall (ja fa anys d’això!) va dir que havíem de ser "mestres tot terreny", i jo m'ho vaig creure. He canviat de barri, però jo segueixo fent classes del que convingui i ho faig a gust.
Com podeu observar, aquesta part del currículum em fa coneixedora de l'entramat social dels barris de les ciutats i em dóna coneixement de com treballen els treballadors socials, animadors socioculturals, assistents socials, associacions de veïns i demés nomenclatura, amb els quals me les he hagut de veure sovint. També me les he hagut de veure amb els de Normalització Lingüística que són especials.
Com a experiència dura cal remarcar els dos cursos treballats amb persones amb “discapacitat intel·lectual i trastorns mentals greus", donant-los classes, també.
Ara bé, durant els anys de docència, no em devien arribar els calerons, com vulgarment es diu, i vaig anar fent, sempre fora d'horari laboral, no fos cas! treballs d'assessorament d'ortografia i vocabulari català per a algun famós Spin Doctor. També he fet algun petit treball de traducció de l'anglès per una famosa “American Law Firm”. I voluntariat amb activitats per a la canalla, que avui dia això i les ONG compta molt. Darrerament, un prestigiós despatx d'advocats ha requerit els meus serveis com a correctora lingüística, amb notable èxit (d’això disposo de carta de presentació, he, he).
Actualment sóc l'administradora de tres blocs a la xarxa. Aquesta feina també la compagino amb la principal, que es la de mestra; mestra amb càrrec, que em deixava el càrrec, que és el que dóna prestigi (i jo sense tatgetes!).
Política
Amb això, res de res, no m’han volgut donar mai cap càrrec; però jo com el mussol, sempre m'hi he fixat molt.

Aquí i avui de l'any 2008

7.2.08

Las meninas (tela de juicio)

Ja està tot dit sobre Las meninas. No m'inventaré pas res de nou ara jo. El que voldria és mirar d'explicar una sensació.

Jo, de Las meninas no sabia altra cosa sinó que les havia pintades Velázquez; i també les havia vistes als llibres de text.
Un dia, cap allà a l'any 1987, més o menys, passejava jo sola pel museu del Prado. No hi havia gent, era un dia entre setmana. M'agradava mirar Velázquez i em posava darrera els grups amb guia per escoltar. Veig una sala molt ben il·luminada i hi entro. La sala era a la penombra, la il·luminació anava dirigida a Las Meninas. Jo que em miro el quadre i començo a tirar envant i enrere i les figures es movien, i si volia, podia entrar al quadre...
Més tard vaig saber que estaven exposades soles en una sala perquè acabaven de netejar-les i les lluïen. Ja mai més no les he vistes com aquell dia.
Vaig començar a llegir sobre el quadre i el que més em va cridar l'atenció és que Felipe IV les tenia en una habitació no massa gran i el millor elogi que se'ls ha fet va ser quan va entrar a l'habitació Théophile Gautier i va preguntar: ¿Dónde está el cuadro? al·ludint a l'aparença de vida que té.
Fa pocs anys (el 2000) ALFAGUARA va publicar una novel·la de Pedro Jesús Fernández que es diu TELA DE JUICIO i és una meravella:
entres virtualment dins del quadre amb les darreres tècniques de simulació informàtica!

26.1.08

America's favorite poet


Robert Lee Frost (March 26, 1874 – January 29, 1963) was an American poet. His work frequently used themes from rural life in New England, using the setting to examine complex social and philosophical themes. A popular and often-quoted poet, Frost was honored frequently during his lifetime, receiving four Pulitzer Prizes.

Robert Frost was native of California, born in San Francisco, and lived there until he was 11 years old. Frost's father was a good teacher, and later an editor of the San Francisco Evening Bulletin. The road not taken for young Robert might have been as a Californian editor rather than a New England poet.

He married with Elinor in Lawrence in 1895. They too were both qualified school teachers. Robert suffered exhaustion from teaching and the doctor prescribed fresh air. Grandfather Frost purchased a farm for the young couple in New Hampshire, shortly before his death. Frost worked on the farm for nine years and wrote many of the poems early in the mornings that would later become famous. His attempts at farming were not successful and Frost returned to education.

In 1912, Frost sailed with his family to Great Britain. His first book of poetry, was published the next year. Frost wrote some of his best work while in England.
As World War I began, Frost returned to America in 1915. He bought a farm in Franconia, New Hampshire, where he launched a career of writing, teaching, and lecturing.

Frost was 86 when he spoke at the inauguration of President Kennedy on January 20, 1961. He died a little more than two years later, in Boston, on January 29, 1963.

THE ROAD NOT TAKEN

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that, the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I,
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

EL CAMI QUE NO VAIG TRIAR

Dos camins divergien en un bosc grogós
i em sabia greu no pode'ls agafar tots dos
i com que era un viatger, em vaig plantar
i me’n vaig mirar un tan lluny com vaig poder
cap on s’endinsava en la boscúria.

Llavors vaig agafar l’altre, perquè sí,
com si hagués fet l’elecció encertada,
perquè era espès i requeria ús;
malgrat això, el pas per l'altre
hauria comportat el mateix.

I tots dos jeien igual aquest matí,
amb les fulles no trepitjades.
I vaig seguir el primer un altre dia!
Tot i saber que tot segueix endavant,
vaig dubtar si hauria hagut d’entornar-me’n.

Dec dir això amb un sospir
d’aquí fins a l’eternitat:
dos camins divergien en un bosc,
i jo vaig agafar el menys transitat;
i això va fer tota la diferència.


I am a writer of books in retrospect. I talk in order to understand; I teach in order to learn.

22.1.08

¡Anda con una cara, pobre!


- Y tu papá, Libertad, A quién piensa votar en las próximas elecciones?
- Cállate... ¡Anda con una cara, el pobre!
- Ah, ¿todavía no se decidió por ningún candidato?
- Sí, se decidió, ¡Y anda con una cara, pobre!
- ¿Por qué? ¿Piensa que ese candidato va a perder?
- No, piensa que va a ganar, ¡Y anda con una cara, pobre!
- No entiendo a tu papá, Libertad. Sabe a quién votar en las próximas elecciones, piensa que ese candidato va a ganar... ¿Y no está contento?
-No, ¡Anda con una cara, pobre!
- Pero... ¿Por qué? ¿Acaso supone que al candidato no lo van a dejar gobernar?
- Aveces supone eso, ¡Y entonces, anda con una cara, pobre¡ Otras veces supone que sí, que lo van a dejar gobernar, ¡Y anda con una cara, pobre!
- ¡Pero jorobar! ¡Si tanto le fastidia ese candidato, por qué cuernos no se le ocurrió votar a cualquiera de los otros!
- Se le ocurrió. ¡Y anduvo con unas caras, pobre!
__________________
"No tiene importacia lo que yo pienso de Mafalda. Lo importante es lo que Mafalda piensa de mí". Julio Cortázar

“Puesto que nuestros hijos se preparan para ser –por elección nuestra– una multitud de Mafaldas, no será imprudente tratar a Mafalda con el respeto que merece un personaje real”. Umberto Eco

De fet, la Mafalda no és literatura infantil, ni juvenil, gosaria dir ¿? Recordo haver-la llegit d'adolescent i no entenia res, em pensava que les tires es llegien seguides i hi buscava l'argument i cant de l'obra.

Els personatges de les tires conformen un univers complert. Són tots els caràcters humans, l'ànima humana, que n'hi dic jo. Segons com actues et sents identificat amb un o amb un altre.
I, és curiós que, quan demanes a algú que s'identifiqui amb algun personatge, mai no coincideix amb el que l'identifiques tu. I poques vegades hi ha qui s'identifica amb la Mafalda. Tots ens sentim més Felipes, o Libertad o... . I, en realitat, cadascú de nosaltres és un univers sencer.

17.1.08

The Lass of Aughrim

Hasta que la encontré en la red, no conocía la canción; ni entendí la letra al escucharla por primera vez; ni he visto la película; ni he leído a James Joyce (Sorry!)... pero fue de esas sensaciones únicas que experimentan los sentidos, a veces. 
... y qué cosas tienen los sentidos, la asocié a una canción de Navidad o a una canción de cuna.
DUBLINESES (1987). La última película de Jonh Huston.
Dublín, comienzos de siglo. Es el día de Epifanía de 1904, y está a punto de comenzar una de las celebraciones más concurridas de Dublín, la fiesta de las Srtas. Morkan. Entre sus invitados se encuentra Gabriel Conroy, sobrino de las anfitrionas y esposo de una de las mujeres más bellas del país, Gretta. Es una noche maravillosa, el champagne inunda la celebración y los asistentes disfrutan de una magnífica velada. Gabriel, enamorado de su esposa, la contempla detenidamente cuando suena una antigua canción de amor. De vuelta a casa, Gretta le confiesa a su esposo que aquélla canción ha despertado el recuerdo de un amor de juventud, truncado por la muerte de su amado. Nunca en sus años de matrimonio Gabriel había oído esta historia. Sus sentimientos son una mezcla de tristeza, desesperación y celos que conduce a la pareja a una extraña situación (FILMAFFINITY)

A traditional Irish song in the film: The Dead (1987), based on the same name story in the book "Dubliners" by James Joyce. Sung by Frank Patterson.

If you'll be the lass of Aughrim
As I am taking you mean to be
Tell me the first token
That passed between you and me

O don't you remember
That night on yon lean hill
When we both met together
Which I am sorry now to tell

The rain falls on my yellow locks
And the dew it wets my skin;
My babe lies cold within my arms;
Lord Gregory, let me in

5.1.08

la meva mà (1994)

Dibuix sense mirar el paper, només mirant la mà. És un exercici de contorns que hauria de durar uns 20 minuts. Si aconsegueixes fer-lo mitjanament bé te n'adones de la dificultat que suposa, no tant dibuixar, sinó aconseguir estar 20 minuts només pendent de mirar la mà i sincronitzar l'ull amb la punta del llapis. El temps es fa etern, però s'aprèn alguna cosa; ben bé no sé què és, però és una sensació dedesconexió. Primer sofreixes, sents unes necessitats boges de mirar el paper, a veure què fas; però si passes el límit, arribes a entendre la manera de mirar de l'artista.

Ara cliqueu aquí per entendre alguna cosa més:

28.12.07

hombres de confianza, spin doctors, assessors...

Descobrir que aquesta mena de faramalla existia va suposar per a mi un trauma semblant al que vaig passar al saber amb certesa que el tió no cagava. No tothom sap de l'existència i de la influència d'aquests personatges en la vida política o, més ben dit, en la vida i en l'actuació dels dirigents polítics. Hom pensa que són una exageració desmesurada pel·lícules com "La cortina de humo" i els procediments que s'hi fan servir. Però...
"En un gran comienzo se ataca directamente a la política mediática y tramposa a través de unos personajes caraduras capaces de cualquier cosa con tal de desviar la atención sobre un escándalo sexual que amenaza con desbancar al actual presidente en las inminentes elecciones; y de refilón, al no menos jeta mundo del merchandising y del espectáculo. Pero hay un punto de inflexión, situado hacia la mitad, a partir del cual las ácidas críticas se repiten sin aportar nada más que aparatosos intentos por complicar una trama que ya no daba más de sí." (comentari a FilmAffinity)
Qui tingui orelles que escolti... :
"Los dirigentes están muy expuestos y a veces tienen la impresión que van a caer de un momento a otro. Por eso siempre quieren rodearse de personas de confianza que amortigüen los golpes. El problema es que las personas de confianza no son siempre inteligentes y viceversa. Prácticamente no hay personas inteligentes que no sean ambiciosas y conscientes, a menudo acertadamente, del potencial que atesoran. Piensan que no deben estar eternamente bajo las alas del líder.../.../... Los escalones superiores viven constantemente esta rivalidad entre los "hombres de confianza", que les dan su apoyo, y los "inteligentes", que les prestan su talento.../.../... Los "hombres de confianza" alimentan el clima de sospecha que existe en prácticamente cada organización. A menudo ocurre que se presta más atención a aquel que advierte de los posibles peligros. Y uno se fía entonces de la experiencia acumulada.
Cuanto más se ama el poder, más se rodea uno de hombres de confianza, más se protege contra la ambición de los inteligentes.../.../... Los inteligentes proponen nuevas ideas que pasan a ser calificadas de prematuras, de peligrosas. Pocas veces superan los filtros erigidos por los hombres de confianza. Y sin embargo es inteligente rodearse de hombres con talento, incluso si un día nos dan la espalda. Uno no puede contar únicamente con "hombres de confianza".
Simon Peres, Que salga el sol. Seix Barral 1999

16.12.07

Isle of Hope, Isle of Tears

Ellis Island, located just south of Manhattan, was at one time the main entry facility for immigrants entering the United States from January 1, 1892 until November 12, 1954. During this years more than twelve million people came through the island on their way into the United States.
The Ellis Island Immigrant Station was designed by architects Edward Lippincott Tilton and William Boring. They received a gold medal at the 1900 Paris Exposition for the building's design.

Ellis Island was the first stop for most immigrants from Europe.
Those with visible health problems or diseases were sent home or held in the island's hospital facilities for long periods of time. About 2 percent were denied admission to the U.S. and sent back to their countries of origin for reasons such as chronic contagious disease, criminal background, or insanity.

Today Ellis Island house is a museum. The Statue of Liberty, sometimes thought to be on Ellis Island because of its symbolism as a welcome to immigrants, is actually on Liberty Island, which is about 1/2 mile to the South.

Isle of Hope, Isle of Tears
On the first day of January
Eighteen Ninety-two
They Opened Ellis Island
And they let the people through.
And the first to cross the threshold
Of that Isle of hope and tears,
Was Annie Moore from Ireland
Who was only fifteen years.

CHORUS
Isle of hope, Isle of tears,
Isle of freedom, Isle of fears,
But it's not the Isle you left behind...
That Isle of hunger, Isle of pain,
Isle you'll never see again
But the Isle of home
Is always on your mind.

In her little bag she carried
All her past and history,
And her dreams for the future
In the land of liberty.
And courage is the passport
When your old world disappears
Cause there's no future in the past
When you're fifteen years.

CHORUS

When they closed down Ellis Island
In Nineteen Forty-three,
Seventeen million people
Had come there for sanctuary.
And in springtime when I came here
And stepped onto its piers,
I thought of how it must have been
When you're only fifteen years.

CHORUS

26.11.07

la pataleta

Jo mai no em dedicaré a la política. No vull acabar així:

Això deu ser obra del "Marquèting a la política". O dels Spin Doctors aprenents de Goebbels.

24.11.07

l'oblit i la memòria (1)

Quan hom arriba als cinquanta, comença a barallar-se amb l'oblit i la memòria. Gabriel Ferrater ho feia als quaranta; els cinquanta li van arribar just.


ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memoria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.

Gabriel Ferrater

La memoria es muy graciosa, ¿verdad? ¿No están de acuerdo? Yo tampoco. Jamás me ha divertido la memoria, y a medida que voy haciéndome mayor, menos graciosos me parecen sus chistes. Es posible que la memoria no cambie, pero conforme van pasando los días, cada vez tiene menos cosas que registrar. Me parece que mi memoria está en forma. Lo único que pasa es que mi vida me parece cada vez menos memorable. ¿Te acuerdas de dónde dejaste aquellas llaves? ¿Y por qué tendría que acordarme? ¿Te acuerdas de aquel día en la bañera? ¿Te lavaste también los dedos de los pies? (Qué aburrido es echar una meada, sobre todo después de las primeras mil veces. Fiú, qué rollo, ¿no?) Ya no consigo recordar ni la mitad de las cosas que hago. Pero tampoco hago gran cosa.

El protagonista de Money de Martin Amis

23.11.07

Edward Hopper


"If you could say it in words, there would be no reason to paint"

22.11.07

nulla dies sine linea


21.11.07

màquina d'escriure