El que he oblidat minut a minut des del meu naixement,
el que s’extingeix per sempre,
el que no he entès, el que encara no sé de mi,
pot tot això viure en les ombres
que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades?
Fluir a través dels meus fills? Els meus néts?
Trobar-se en persones casuals? En fragments
d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort
menys clarament em sento a mi mateix,
perdo les meves petjades.
Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes,
alienes pupil·les veuen imatges difuminades:
un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu
a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca.
En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara
i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell
i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós
i cobert de boscos.
Amb vapor després d’haver plogut?
Esgrogueït en el sol d’octubre?
Aspiro profund als pulmons l’olor aspra dels avets
i de la fullaraca florida.
Vaig al nord i al sud, a l’oest i a l’est.
Per les petjades d’una ombra aliena.
Jan Polkowski
