Salms

Feliç l'home que estima la Llei del Senyor 

Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor, la repassa de nit i de dia.
Serà com un arbre que arrela vora l'aigua:
dóna fruit quan n'és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot el que emprèn.
No serà aquesta la sort dels injustos;
seran com la palla escampada pel vent.
En el judici no sabran què respondre;
callaran els pecadors en l'aplec dels justos.
El Senyor coneix els camins dels justos,
però els dels injustos acaben malament.

Fa 4 anys

Li vaig posar Jodesh i el vaig tenir un munt de temps a la capçalera del bloc.

Aquests dies fa quatre anys que, tímidament, vaig obrir aquest bloc, i un altre que ja està aturat i abandonat. Ho celebro, ves què et dic! Això que, pobret, aquest Josesh el tinc deixat de la mà de Déu. M'he decantat cap al MA PITOM!. Poc podia pensa-m'ho llavors com anirien les coses. Quatre anys són quatre dies i el món ja ha donat un munt de tombs. I on es tanca una porta s'obren set finestres.

benedicció

trobaràs la llum
entre les arrels del temps.
et buscaràs al cor
de les paraules
i et trobaràs
dins del darrer revolt
de la teua ànima.
la terra per a tu
estendrà l'ordre infinit
dels seus camins.
seguiràs els camins de l'ombra
i de la mar.
trobaràs el temps on naix la terra,
on moren els somnis.
miraràs l'horitzó
i a les mans et floriran els dubtes.
seràs gran i et faràs petit
quan caiga la nit.
els crepuscles per tu
cantaran amb la veu fonda
dels volcans.
sentiràs la solitud del cel
i l'alè tèrbol de la terra.
sentiràs el silenci del cel
al cor de l'home.
sentiràs la llum del cel
al cor de l'home.
sentiràs l'aigua profunda
del cel al cor de l'home.

Anna Montero
(El pes de la llum)

Gentilesa d'en Lior

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Màrius Torres
Gener del 1937

Què significa llegir?

GREGORIO LURI

DIARI ARA, 14 d'abril de 2011

Què significa comprendre un text escrit? Entre els estudis que intenten respondre aquesta pregunta, un dels que ha tingut més ressò en els últims temps és el titulat Reading for Understanding , que va ser promogut i subvencionat per l'americana RAND Corporation. Els investigadors que el van portar a terme, dirigits per Catherine Snow, de Harvard, figures rellevants de les universitats nord-americanes, van concloure que la lectura és un procés simultani d'extracció i construcció de significats que fa un lector sobre un text. Amb l'extracció de significats, el lector obté dades lingüístiques del text mitjançant la descodificació grafofonètica i accedeix al coneixement lèxic i al reconeixement sintàctic de les estructures que hi apareixen. Amb la construcció de significat, coordina les dades extretes fins que elabora una representació mental del text com un tot.

Tenim aquí un bon exemple de descripció d'una activitat cognitiva, que és un mal exemple del que significa una lectura comprensiva, perquè ignora totalment les dimensions de la lectura lenta. Els autors de l'estudi s'imaginen el text com una representació encriptada d'una sèrie de dades que el lector pot arribar a comprendre sempre que les pugui representar mentalment. Aquí no hi ha lloc per a l'emoció, el valor, el sentiment. I és lògic que no hi hagi res d'això perquè aquesta teoria té més present la intel·ligència artificial que la intel·ligència pràctica dels humans. Així podríem explicar potser les operacions d'un robot que sabés llegir, però a la lectura lenta el que hi ha en joc és el sentit del que és l'humanisme.

Quan llegim un text rellevant trobem que les seves paraules convoquen també els nostres estats d'ànim i ens sentim visitats, segons sigui el cas, per la decepció, l'entusiasme, l'orgull, etc. El text rellevant que és llegit sense presses és sempre un test projectiu del nostre valor humà. En llegir-lo, les paraules penetren dins nostre com l'àncora d'un vaixell arrencada des del fons del mar i, per poc que les rumiem, acaben llaurant el que semblava aferrat i així suren a la superfície de la consciència els nostres valors morals, intel·lectuals i estètics; la nostra memòria i les nostres expectatives; les nostres possibilitats més altes i les més baixes. El text posa a prova la nostra experiència sobre el món quan ens situa davant d'imatges que ens obliguen a guaitar la realitat des de perspectives inèdites. La bona literatura no és un passatemps que competeix amb les diferents ofertes d'entreteniment que hi ha al nostre abast. La bona literatura és creadora de temps perquè ens obre l'accés al tracte que altres persones han tingut amb el món i amb elles mateixes. D'aquesta manera, els altres es mostren en la seva irreductible singularitat, però com que la seva manera de mostrar-se ens és comprensible, res humà no ens és completament aliè.

Per poder comprendre l'altre ens cal ser objectius amb el text, no forçar-lo ni interpretar-lo capritxosament. Hem d'escoltar el que ens diu amb el màxim respecte, amb noblesa, perquè aquesta objectivitat que ens mostra l'altre tal com és, ens posa també de manifest la nostra proximitat i la nostra llunyania al seu món. Només l'objectivitat de la mirada a l'altre ens permet conquerir una mirada progressivament més objectiva sobre nosaltres mateixos. Quan llegim, convidem els protagonistes d'una obra a l'escenari de la nostra vida alhora que ens introduïm a la seva. En aquesta experiència que fa possible l'objectivitat lectora hi ha una profund exercici democràtic.

Quant llegim els grans llibres lentament, ens anem apropiant d'eines conceptuals que ens permeten donar nom al que sense la llum de la gran literatura restaria per sempre en la foscor indefinida del nostre interior. La literatura ens fa visibles a nosaltres mateixos i als altres.

La lectura és l'art d'aprendre a llegir. Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d'una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos.

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Que-significa-llegir_0_463753625.html

De tots els objectes

(Versió ben lliure d'un poema de B. Brecht)

De tots els objectes, els que més m'estime
són els usats, els antics, els vells.
Els que ara no tenen objecte.
Els atifells de coure amb bonys i algun forat;
els ganivets i forquetes gastat el mànec de fusta
i les culleres opaques pel desgast de dents i boques.
Tots aquells rebregats per moltes mans.
Aqueixes són les formes que em semblen més nobles.
Com ara, les lloses d'entrada a velles cases,
desgastades pel temps i l'excés de xafades;
on rauen bassalets després de l'oratge
i fan créixer brins d'herba als intercisos.
Quina roca més feliç que em sembla!
O els fragments de ceràmica trobats al terra
o al marge de qualsevol camp,
o les pedres brillants per tant de xàfec.
O certes escultures amb els braços tallats
o potser part de les cames. M'agraden
perquè visqueren. I es trencaren per l'ús,
o caigueren en ser traslladades;
o es feren malbé per una nimietat.
Senyals que no estaven massa altes
ni excessivament encolomades.
Impregnades d'utilització
serviren al seu temps, que fou el seu,
aquell que els pertocava.
I amb el temps, perfeccionaren formes
esdevenint precioses
per haver estat objectes apreciats tantes vegades.
Ara, inútils per certa gent, viuen per mi.
I no sabeu què feliç quan em retrobe amb elles!