(Versió ben lliure d'un poema de B. Brecht)
De tots els objectes, els que més m'estime
són els usats, els antics, els vells.
Els que ara no tenen objecte.
Els atifells de coure amb bonys i algun forat;
els ganivets i forquetes gastat el mànec de fusta
i les culleres opaques pel desgast de dents i boques.
Tots aquells rebregats per moltes mans.
Aqueixes són les formes que em semblen més nobles.
Com ara, les lloses d'entrada a velles cases,
desgastades pel temps i l'excés de xafades;
on rauen bassalets després de l'oratge
i fan créixer brins d'herba als intercisos.
Quina roca més feliç que em sembla!
O els fragments de ceràmica trobats al terra
o al marge de qualsevol camp,
o les pedres brillants per tant de xàfec.
O certes escultures amb els braços tallats
o potser part de les cames. M'agraden
perquè visqueren. I es trencaren per l'ús,
o caigueren en ser traslladades;
o es feren malbé per una nimietat.
Senyals que no estaven massa altes
ni excessivament encolomades.
Impregnades d'utilització
serviren al seu temps, que fou el seu,
aquell que els pertocava.
I amb el temps, perfeccionaren formes
esdevenint precioses
per haver estat objectes apreciats tantes vegades.
Ara, inútils per certa gent, viuen per mi.
I no sabeu què feliç quan em retrobe amb elles!
