la revolució de l'oxigen

A l'atmosfera primigènia ho hi havia oxigen. Hi havia la majoria de gasos de l'actual però sense oxigen. Els primers éssers vius que habitaven la Terra vivien en aquesta atmosfera i creixien gràcies a una reacció química que consisteix, més o menys, en agafar aigua, sals minerals i diòxid de carboni i, gràcies a la llum del sol, obtenir-ne matèria orgànica, desprenent grans quantitats d'oxigen. L'oxigen és un gas corrosiu; crema. La quantitat d'oxigen a l'atmòsfera va anar creixent i va anar cremant tot el que trobava. Només van poder sobreviure a tal revolució aquells éssers que van ser capaços d'adaptar-se a l'oxigen i d'aprofitar-lo per a respirar, o sigui, per cremar la matèria orgànica que els ajuda a viure i a créixer. I encara respirem!

(No sé què deu ser que sempre he trobat més interessant la Revolució de l'oxigen que la Revolució Industrial.)

hijo de la luna

tonto el que no entienda
cuenta una leyenda
que una hembra gitana
conjuró a la luna hasta el amanecer
llorando pedía
al llegar el día
desposar un calé
tendrás a tu hombre piel morena
desde el cielo habló la luna llena
pero a cambio quiero
el hijo primero
que le engendres a él
que quien su hijo inmola
para no estar sola
poco le iba a querer

luna quieres ser madre
y no encuentras querer
que te haga mujer
dime luna de plata
qué pretendes hacer
con un niño de piel
hijo de la luna

de padre canela nacio un niño
blanco como el lomo de un armiño
con los ojos grises
en vez de aceituna
niño albino de luna
maldita su estampa
este hijo es de un payo
y yo no me lo callo

[estribillo]

gitano al creerse deshonrado
se fue a su mujer cuchillo en mano
¿de quien es el hijo?
me has engaño fijo
y de muerte la hirió
luego se hizo al monte
con el niño en brazos
y allí le abandonó

[estribillo]

y en las noches que haya luna llena
será porque el niño esté de buenas
y si el niño llora
menguará la luna
para hacerle una cuna
y si el niño llora
menguará la luna
para hacerle una cuna

quand vous serez... (carpe diem)

Sonnet pour Hélène -Ronsard-

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise aupres du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:
"Ronsard me celebrait du temps que j'étais belle".

Lors, vous n'aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de Ronsard ne s'aille réveillant,
Bénissant vostre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre et fantôme sans os:
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos:
Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain:
Cueillez dès d'aujourd'hui les roses de la vie.

Mai no m'hauria pensat que em tornaria al cap aquest poema après quan devia tenir 15 anys en un llibre d'aquells de "Langue et Civilisation Française". 

__________________

I la cançó d'aquí sota també l'he rescatada de l'època. Anys i anys cantant-la i dient ve-t'ho a saber què. (I com que diuen que no plou...)