vas campaniforme

Primera, única i darrera incursió al món de la ceràmica, ja deu fer vint anys. S'ha de provar tot; i tenia el cuquet, mai sigui de tocar el fang, perquè al "col·legit" de quan jo era petita, de fer fang ni se'n sentia parlar; només féiem pastetes al carrer quan plovia. I, amb la tècnica del xurro, vaig anar amassant. Vaig fer la base i... ara què? Doncs un vas campaniforme, com en les primeres manifestacions ceràmiques de la història, no pretenia arribar a més. I la decoració amb incisions, i perquè no tenia una petxina a mà. He de dir però, que el contacte de les mans amb el fang dóna una sensació molt agradable: finor i frescor. No hi he tornat, la meva característica no és la constància.

I li he fet la fotografia perquè no es malmeti del tot. Per por de què no s'escardés, no el vaig portar a coure i ara ja li ha caigut un trosset.

el meu perfil

L'he agafada del Ramon Aladern. Va fer la caminada nocturna La Selva-Prades fa pocs dies. El Ramon n'és un enamorat d'aquestes muntanyes, o a mi m'ho sembla, encara que el conegui poc però en tinc molt bones referències, no, Elena? Ha sapigut captar la claror al capvespre; però també ha vist bé el perfil de les muntanyes, allò que els selvatans portem gravat al cap des de petits: el cingle de la Mussara, el turonet de l'Albiol i davant, a les muntanyes primeres, les més baixes, encara s'hi pot veure el perfil de l'Ermita de Sant Pere. 

Aquesta fotografia il·lustraria qualsevol text d'Els tres Al·lucinats, de Joan Puig i Ferreter, quan van els amics cap al mas del Joan Antoni o el final fatídic tombant per les muntanyes...

"Quan el sol daurà els turons més alts, ja havien deixat a l'esquerra la fondalada remorosa d'aigües, i enfilaven un caminet boscós que els portaria a serpejar per l'emmurallat de la serralada."

"Vilaret sentí que el cos fregava les branques d'uns matolls a mig aire de l'espadat. Després un soroll sord, tou, com si hagués caigut damunt d'un llit d'herbes."

La fotografia està presa d'aquí estant:

"Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble de ..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys."

Aquest fragment és d'El cercle màgic, per a mi la novel·la més entranyable de Puig i Ferreter.

Bon estiu als que passeu per aquí!