El rector

M'ho va recitar una alumna, l'Amèlia. Són aquelles coses de la litaratura popular de tradició oral que si no s'escriuen es perden:

El rector

Mentre collia l’últim brancó,

de la rosada surt un rector,

roig com un bitxo, gros com un porc,

Al veure amb ella, salta del ruc.

- Sobre tes culpes tiraré un vel

i quan et moris niràs al cel,

Prò sense cap més remissió,

m’has de fer una abraçada

i un gros petó.

- Jo d’abraçades prou n’hi faria

i de petons, deu mil també,

però el meu pare que mai fa tard,

si ens hi atrapa, Déu nos en guard.

Pugi a l’arbre, senyor rector,

que veurà el pare si ve o si no.

Si fent estelles el veu distret,

compti des d’ara que això està fet.

Puja a l’arbre el rector feixuc.

I ella d’un brinco n’és dalt del ruc.

I es queda el pobre senyor rector,

sense abraçada, ruc ni petó.

SÉ

Sé com somrius, com sents;
sé el que has de dir-me
després de cada cosa.
Et sé. T'he vist tantes vegades!
I encara més vegades,
que en guardar-te
jugo a multiplicar la imatge teva.
Has perdut el secret. No et queda
ni el més subtil rastre d'enigma.

Misèrrim l'amor nostre?
No has d'inquietar-te.

Com un aquàrium
de parets transparents
que es confonen amb l'aire,
així tenim tu i jo
el nostre món claríssim.
Servant alegrement en la pupil·la
la imatge l'un de l'altre,
enduts pel mateix ritme,
hem destruït el temps,
hem oblidat els límits.

Xavier Amorós, 1958

Poemes inèdits