El meu nebot

El meu nebot Xavier (carni-crack) corre la NISSAN TITAN DESERT, fent equip amb Mauri i Olano, mítics del ciclisme mundial. El Xavier és un xiquet senzill i no s'ho fa valdre. Ja anava veient jo que valia, però fins ara no me n'he adonat de la volada que té! 

Aquests dies, tota la família és un anar i venir de correus i de trucades per estar informats. Diu el tòpic que les desgràcies, a vegades, uneixen les famílies, però molt millor que sigui una alegria com aqueixa que ens mantingui units. 

Xavier, que et vagi molt bé i que puguis arribar al final. I si l'equip guanya, millor!

Una abraçada de ta tieta d'aquí estant, que està amb tu en tota mena de moments.

Curosa

L'ofici de boter

L'ofici de boter no s'ha perdut; de botes se'n fan moltes per a guardar els millors vins durant el temps que requereixi abans d'embotellar.  I per a d'altres licors, dic jo.

Encara he vist un boter que treballava com el de la fotografia. Va plegar i es va dedicar al negoci immobiliari --corredor de finques n'hi dèiem fa quaranta anys-- i fins que es va jubilar li va donar prou per a viure.

Això ve a tomb pel text que us poso a continuació de Rovira i Virgili; que amb el defecte que tinc d'aprendre'm de memòria el que llegeixo a la classe diverses vegades, de tant en tant el "recito" i ara,  ja se'l saben els de casa  i tot:

"Nosaltres sempre hem cregut que l'ennobliment dels oficis és indispensable per al millorament de la vida social. El desamor que molts treballadors senten per llur ofici fa més greu i tenebrós el problema obrer. No hem de donar als obrers tota la culpa d'aquest fenomen. Un gran nombre d'aristòcrates, de burgesos, d'intel·lectuals i de funcionaris senten menyspreu pels oficis manuals. Els elogis que sovint dediquen a aquests oficis són biudes bombolles de retoricisme dolent.

Aquest menyspreu s'ha encomanat als obrers. I els oficis manuals --llevat de l'ofici de manobe que no és verament ofici sinó simple feina-- degeneren de pressa quan els que hi treballen se'n senten avergonyits.

És un prejudici estúpid el de la inferioritat dels oficis de les mans. En aquests oficis, hi ha aspectes de tècnica i d'art que els posen pel damunt, espiritualment, de moltes professions i funcions exercides per gent que es dóna importància. Fer una bóta ben feta, amb les seves fustes ben corbades i els seus cèrcols ben cenyits, té més mèrit i més categoria que fer de subaltern en qualsevol oficina o despatx."

ANTONI ROVIRA I VIRGILI

Teatre de la ciutat

Col·lecció popular Barcino - Barcelona

I no s'acaba aquí la cosa; en èpoques en què a la feina ens agafava la dèria d'aprendre textos de memòria, aquest el dèiem a duo, com si parléssim, una companya i jo. Una frase l'una, una frase l'altra. I... qui no té feina el gat pentina!

I és així, si algú diu les paraules: Nosaltres sempre... a mi, mentalment o de paraula, se'm desencadena tot el text!

So... we need the eggs!

M'he picat!

M'he picat amb el Ramon i l'Elena, que sempre posen menjar als blocs. Jo no ho havia fet fins ara, però l'altre dia... el Ramon i la truita d'espàrrecs em va deixar amb ganes de fer-li la competència. Ves per on, va i em regalen un manat d'espàrrecs! i au, a fer la truita per competir! Fotogràficament parlant, sóc un desastre, i el telèfon no dóna per a més; però, Elena i Ramon -i tots els que passeu-, si haguéssiu assaborit la truita! Calentona, acabada de fer. Els espàrrecs bén triats i ben ciutets, res de llenya per la boca! toveta com un cervell. Tres ous, la mida justa pel verd que hi havia, no massa gruixuda; si no, sembla tot bullit. El gust... entre dolç i la punteta justa d'amargant que fa la combinació perfecta.  Tot un plaer gustatiu que només dóna una primavera com aqueixa a les nostres latituds.  

La finestra

Aqueix és el paisatge que veig per la finestra mentre treballo. Així mateix, res més. El pati interior d'un bloc de pisos, amb un arbre atapeït de fulles durant tot l'any. Poca gent hi passa,  per sota la finestra; només la canalla, quan arriba el bon temps, s'ensenyoreix del racó per tirar pedres als vidres o bé petardos i trons pels volts de sant Joan. 

El primer Stabat del dia

Les sis del matí i comencem a pujar. Al primer pendent fort, ja ens aturem per girar-nos enrere i disfrutar de la primera llum del dia amb els llums del Camp encara encesos. Un espectacle seductor, acaparador. Seguim amunt, la pujada és forta i fa l'ascensió més curta, però dura. Ens anem aturant per comentar i tafanejar amb les darreres noves, i per complaure'ns en la bellesa esquerpa d'aquest paisatge nostre que no ens cansem d'enaltir. Amunt! Ja arriba el darrer tomb i ara ja caminem amb més parsimònia; el destí és a prop, uns minutets i ja serem dalt. 

L'alliberant plana als nostres peus, de llevant fins a ponent; el mar davant i la rodona del sol que es va aixecant. I com n'és de clar que el sol es mou i la terra està quieta, en una sortida de sol com aqueixa! (No hi ha res tan encegador com la llum del sol per un rat penat.) Tot roman immòbil. Se senten llunyans els primeres sons de la trompeta a baix al poble, seguits del replic del timbal. El Divendres sant ha començat! Ara ja, arriben a les nostres iniciades orelles les primeres notes de la música i dels cantors. Baixem depresset per anar veient com puja la llarga corrua de gent cap al turó del Calvari; ens espavilem per ser a primera fila a la Verònica. Sentirem el primer Stabat del dia i cap a casa a esmorzar.

Això era l'any passat, enguany hi havia boira. Hem pujat tot el camí a les fosques i només vèiem el que teníem als peus. A l'arribar a dalt, res de res, només el soroll llunyà del timbal i els armats. Boira a un pam del nas. A la baixada, el sol ha trencat una mica els plúmbics núvols i ens ha ofert un bell espectacle de la plana verda, tal com està en aquests dies de tanta pluja. El port i el cap de Salou també es veien amb nitidesa. La gent al calvari arraulits al voltant de les paraules parsimonioses del senyor rector.

El camí de pujada

La baixada. Abans que el sol fes un tímid intent de deixar-se veure

Pugeu aquí dalt!

Un convilatà resident a Barcelona cap a finals del segle XIX o començaments del XX anava per la ciutat amb aspecte d'home de poble. En una farmàcia on anava a comprar llet del Païdó per a la canalla (Paido Milk, avui en dia), un li va dir:

- Què avi, a Barcelona a veure si Colom abaixa el dit?

I ell li va respondre això:

"Poc podia jo pensar-me
ara fa quatre-cents anys
els xascos i desenganys
que tenien de causar-me.

Baixa, em deien,
que et coronarem el front de roses,
baixa, que veuràs les coses
que en memòria teva fem.

Vaig creure'ls, que animal!
Fós ara, que en lloc de baixar els diria:
Pugeu aquí dalt!"

(Devia ser amb motiu de la celebració dels 400 anys del descobriment d'Amèrica.)