PARCA

Jo, només, i les hores,

i els meus morts que s'allunyen

a poc a poc per llargues

rengleres de silenci.

Temo al mirall un rostre

excessiu i sobtades

nits amb veus, la profunda

certitud de les coses.

Tot és en va. Vells ecos

de respostes buidaven

de sentit la ferida

que sóc, tan sols un home.

On, per què? No sabria

dir-m'ho mai, però sento

com aquells dits em filen,

enllà de mars, d'escuma

d'estranys somnis, un únic

camí sense fugida.

Salvador Espriu

Sofisticat, no?

Al meu poble encara no hem arribat a un nivell tan elevat de sofisticació. Som discrets. No és que no en fem d'intents, ja n'hi ha de casos per analitzar. Ara bé, aquesta conjunció entre arquitectura i natura és difícil de trobar. Anys!, es tarda en fer una consrucció d'aquest nivell. Vaja, que les criatures que hi havien de jugar, a hores d'ara ja deuen estar a punt de casar.

Quinze anys farà enguany que hi treballo al costat. Ja ho anava veient, encara que no hi parava massa atenció, però la magnitud del projecte no l'havia albirada fins fa uns quants dies. Veieu la cúpula? S'ha de veure ara, a l'hivern, l'esquelet; perquè a l'estiu el fullam tapa l'estructura.

I, és que en el fons tots tenim un desig o altre incomplert. En aquesta casa hi havia un arquitecte en potència que no es va poder realitzar fins que li va arribar el seu moment de glòria i... Heus-lo aquí! Vaja, que li ha quedat una obra neogaudiniana sense saber-ho ni ell mateix.

Ja ho deia Gògol: "Hom no sap quins originals amaguen les nostres províncies."