27.2.08

sa meva Maria

No s'ho diu Maria, però així l'anomena el seu maridet. I a ella li agrada aquesta cançó eivissenca que acostuma a recitar quan ens trobem tots junts. I jo la vaig apuntar:



I miro d'aprendre-la de memòria:

Enque la mar tornàs tinta,
i que el cel de paper fos,
fossin els homens notaris
i cadun d'ells en fos dos,
no hi hauria per escriure,
vida mia, nostros amors.
Es que hem viscuts finses ara
i es que vindran seran millors.Bona nit blanca roseta,
plena de bones olors;
no hi ha al cel tantes estrelles
com vegades pens amb vós.

24.2.08

souvenir

De la vetllada compartida amb el poeta Roni Someq (1955-) a Tel Aviv l'agost de 1999 me’n vaig endur aquest poema traduït al català per la Roser Lluch.

Poema de goig

Tots dos damunt el pastís
com figuretes d’uns nuvis.
Si és que arriba el ganivet
mirem de quedar en el mateix tall.

(del poemari “Paradís d’arròs”, 1996)
El setembre, aquí, el va il·lustrar la Montse i, en forma de punt de llibre, els el vaig regalar a uns amics que es van casar a l'octubre.

18.2.08

think tanks

Jo em posaré una empresa de Think Tank, per guanyar-me bé la vida (o per distreure'm), i m'atorgaré el títol d'Spin Doctor, al qual accediré mitjançant "Estudis de", que són els que més es porten i que podeu veure especificats en el meu currículum. I em faré targetes de visita, que fins avui no n’he tingudes mai.

Jodesh Ma Pitom, nascuda fa anys en un poblet del Camp, amb un DNI com cal i domiciliada a casa perquè s'hi està bé, encara que sóc viatjadeta; he anat a força llocs del món i, passar per aeroports, més, que no sé si puc dir que són països que he visitat.
Estudis
De mestra i era dropeta, però com que era fàcil, me'n vaig sortir. Ara bé, sé francès i anglès, que això no m'ho treu ningú i a l'estranger em faig entendre. Tinc una miqueta d’estudis d'hebreu que pel Mossad em poden ser útils, en el cas que em volguessin fitxar. Ah, i l'italià no se'm resisteix. Amb el portugués no ho he provat, però em sembla que també em faria entendre. De basc, res.
Poc podia jo pensar-me que arribaria a tenir Estudis de Dret, però són justificables ja que m'he repassat tots els videos del YouTube del Juez Calatayud i he vist la peli "Juicio de faldas" del Manolo Escobar i totes les sèries i pel·ícules americanes de judicis i d'advocats, d'aquelles que hi ha discurs final de cara al jurat. Vull dir amb això que domino el dret espanyol i, si se'm permet, l'anglosaxó. Darrerament, corregint els treballs de la xiqueta, que vol ser advocada, ja quasi que entenc de civil, de processal, eclesiàstic, fiscal, mercantil, internacional i altres noms que se m'entrebanquen.
Estudis d'economia, pocs; però vaig portar la comptabilitat de l'escoleta durant uns anys i em quadrava tot.
Ah, i cursos i cursets de la Gencat, no en vulguis més, que fóra molt llarg d'especificar i els punts ja els tinc gastats.
Vida laboral
El primer any vaig treballar fent classes de català a les nits per barris i pobles de la vora.
Vaig millorar i vaig anar a treballar a la capital del Camp per la Gencat en un barri perifèric, a fer classes també. De classes n'he donat de tot, no se m'escapa res: català, castellà, francès, anglès, matemàtiques, ciències naturals, geografia, història, informàtica, plàstica, literatura...
El ministe Maravall (ja fa anys d’això!) va dir que havíem de ser "mestres tot terreny", i jo m'ho vaig creure. He canviat de barri, però jo segueixo fent classes del que convingui i ho faig a gust.
Com podeu observar, aquesta part del currículum em fa coneixedora de l'entramat social dels barris de les ciutats i em dóna coneixement de com treballen els treballadors socials, animadors socioculturals, assistents socials, associacions de veïns i demés nomenclatura, amb els quals me les he hagut de veure sovint. També me les he hagut de veure amb els de Normalització Lingüística que són especials.
Com a experiència dura cal remarcar els dos cursos treballats amb persones amb “discapacitat intel·lectual i trastorns mentals greus", donant-los classes, també.
Ara bé, durant els anys de docència, no em devien arribar els calerons, com vulgarment es diu, i vaig anar fent, sempre fora d'horari laboral, no fos cas! treballs d'assessorament d'ortografia i vocabulari català per a algun famós Spin Doctor. També he fet algun petit treball de traducció de l'anglès per una famosa “American Law Firm”. I voluntariat amb activitats per a la canalla, que avui dia això i les ONG compta molt. Darrerament, un prestigiós despatx d'advocats ha requerit els meus serveis com a correctora lingüística, amb notable èxit (d’això disposo de carta de presentació, he, he).
Actualment sóc l'administradora de tres blocs a la xarxa. Aquesta feina també la compagino amb la principal, que es la de mestra; mestra amb càrrec, que em deixava el càrrec, que és el que dóna prestigi (i jo sense tatgetes!).
Política
Amb això, res de res, no m’han volgut donar mai cap càrrec; però jo com el mussol, sempre m'hi he fixat molt.

Aquí i avui de l'any 2008

7.2.08

Las meninas (tela de juicio)

Ja està tot dit sobre Las meninas. No m'inventaré pas res de nou ara jo. El que voldria és mirar d'explicar una sensació.

Jo, de Las meninas no sabia altra cosa sinó que les havia pintades Velázquez; i també les havia vistes als llibres de text.
Un dia, cap allà a l'any 1987, més o menys, passejava jo sola pel museu del Prado. No hi havia gent, era un dia entre setmana. M'agradava mirar Velázquez i em posava darrera els grups amb guia per escoltar. Veig una sala molt ben il·luminada i hi entro. La sala era a la penombra, la il·luminació anava dirigida a Las Meninas. Jo que em miro el quadre i començo a tirar envant i enrere i les figures es movien, i si volia, podia entrar al quadre...
Més tard vaig saber que estaven exposades soles en una sala perquè acabaven de netejar-les i les lluïen. Ja mai més no les he vistes com aquell dia.
Vaig començar a llegir sobre el quadre i el que més em va cridar l'atenció és que Felipe IV les tenia en una habitació no massa gran i el millor elogi que se'ls ha fet va ser quan va entrar a l'habitació Théophile Gautier i va preguntar: ¿Dónde está el cuadro? al·ludint a l'aparença de vida que té.
Fa pocs anys (el 2000) ALFAGUARA va publicar una novel·la de Pedro Jesús Fernández que es diu TELA DE JUICIO i és una meravella:
entres virtualment dins del quadre amb les darreres tècniques de simulació informàtica!