No s'ho diu Maria, però així l'anomena el seu maridet. I a ella li agrada aquesta cançó eivissenca que acostuma a recitar quan ens trobem tots junts. I jo la vaig apuntar:
I miro d'aprendre-la de memòria:
Enque la mar tornàs tinta,
i que el cel de paper fos,
fossin els homens notaris
i cadun d'ells en fos dos,
no hi hauria per escriure,
vida mia, nostros amors.
Es que hem viscuts finses ara
i es que vindran seran millors.Bona nit blanca roseta,
plena de bones olors;
no hi ha al cel tantes estrelles
com vegades pens amb vós.
