Els de casa, de fa temps, tenim la dèria de visitar els cementiris dels llocs on anem. Són llocs plàcids. Alguns els visitem perquè hi ha algú enterrat a qui volem recordar; d'altres perquè són indrets bonics, agradables, asossegats i que inviten al recolliment i a la tranquil·litat.
Jo diria que això ens ve de l'època en què visitàvem sovint el cementiri del poble, per veure'n les obres d'ampliació, els nous ajardinaments... una estela funerària que hi havien trobat... Era un lloc més del poble que millorava i, de mica en mica, esdevenia un indret còmode i serè per a passejar-hi. I així, quan vèiem els cementiris d'altres pobles, anàvem comparant. El del poble del costat, per exemple, és tan diferent del nostre! Aquell el definiria com un cementiri urbà, sense jardins, tot són nínxols i tombes, no hi ha espai buit. El nostre és agradable, hi ha arbres, flors, espais sense res, passejos, escales... llocs pel sol i per l'ombra; clar, ben pintat i endreçat.
N'hem vistos de tota mena. El cementiri de Deià, a Mallorca; el de Santa Eulària, a Eivissa; el d'Arenys, que dóna al mar; per anomenar els de casa nostra; són dels que més bon record en tinc: parlar fluixet, passejar, mirar, pensar i esperar que comenci a fer-se fosc per assaborir la bonança i la calma.
Aquí deixo dues fotografies diferents, les dues d'especial encant per a mi.
Entranyable record en tinc d'un de Safed. Un dia a la nit. Als cementiris jueus no hi ha flors per als morts, se'ls deix una pedra damunt la tomba.
Cementiri de Santa Eulària, al Puig de Missa, a Eivissa
Cementiri de Safed, a Israel
