Mascabrers, al terme de l'Aleixar, ahir a la tarda
A la muntanya de Prades, si hi havia dos hostals.
Nou portes tenen obertes, totes nou al camí ral:
Mas Cabrés dalt de la serra, Mas del Frare a baix del pla.
La verge de Siurana aidi al pobre vianant,
que la negra nit l’atrapa, per aquells foscos topants.
Si als quatre camins arriba, no gaire més lluny irà;
les mules se li deturen, amb el cap esperitat.
Dalt del coll de la batalla, un tió encès ha brandat:
les mules se li deturen, amb el cap esperitat.
Veuen una manta negra, amb dos punyals encreuats.
La verge de Siurana aidi al pobre vianant,
que la negra nit l’atrapa, per aquells foscos topants.
Si no hi deixava les unces, prou hi deixava la sang:
li fan dir una missa negra, si s’escau ser capellà,
si n’era una donzella, l’honra havia de deixar.
La verge de Siurana no vulgui mai perdonar
el vell Cabrés i el del Frare que a l’infern deuen cremar.
Tots els crims que els dos vells feien el pou els ha d’ocultar.
Era un pou en sense sola: Déu ho sap on deu donar.
Quan aquells dos vells morien, la Verge els va castigar:
que s’hi senten nit i dia, com hi criden malaurats,
i aquell pou que no es sabia, on devia anar a parar,
ara és ple d’una aigua morta, tèrbola i roja de sang.
Per morta i fonda que sigui, s’hi aviva un cop cada any.
La diada assenyalada, la diada de Tots Sants,
munta l’aigua a flor de terra, tèrbola i roja de sang
i s’hi senten nit i dia com hi criden malaurats,
el vell Cabrés i el del frare que a l’infern deuen cremar.
Per tot el comtat de Prades, la veu s’ha anat escampant.
La casa ha quedat deserta, Mas Cabrés abandonat.
Ai del qui gosi tornar-hi! Ni la Verge li valdrà.
Serà condemnat en vida, que és la pena de més dany.
La verge de Siurana no vulgui mai perdonar
el vell Cabrés i el del Frare que a l’infern deuen cremar.
Nou portes tenen obertes, totes nou al camí ral:
Mas Cabrés dalt de la serra, Mas del Frare a baix del pla.
La verge de Siurana aidi al pobre vianant,
que la negra nit l’atrapa, per aquells foscos topants.
Si als quatre camins arriba, no gaire més lluny irà;
les mules se li deturen, amb el cap esperitat.
Dalt del coll de la batalla, un tió encès ha brandat:
les mules se li deturen, amb el cap esperitat.
Veuen una manta negra, amb dos punyals encreuats.
La verge de Siurana aidi al pobre vianant,
que la negra nit l’atrapa, per aquells foscos topants.
Si no hi deixava les unces, prou hi deixava la sang:
li fan dir una missa negra, si s’escau ser capellà,
si n’era una donzella, l’honra havia de deixar.
La verge de Siurana no vulgui mai perdonar
el vell Cabrés i el del Frare que a l’infern deuen cremar.
Tots els crims que els dos vells feien el pou els ha d’ocultar.
Era un pou en sense sola: Déu ho sap on deu donar.
Quan aquells dos vells morien, la Verge els va castigar:
que s’hi senten nit i dia, com hi criden malaurats,
i aquell pou que no es sabia, on devia anar a parar,
ara és ple d’una aigua morta, tèrbola i roja de sang.
Per morta i fonda que sigui, s’hi aviva un cop cada any.
La diada assenyalada, la diada de Tots Sants,
munta l’aigua a flor de terra, tèrbola i roja de sang
i s’hi senten nit i dia com hi criden malaurats,
el vell Cabrés i el del frare que a l’infern deuen cremar.
Per tot el comtat de Prades, la veu s’ha anat escampant.
La casa ha quedat deserta, Mas Cabrés abandonat.
Ai del qui gosi tornar-hi! Ni la Verge li valdrà.
Serà condemnat en vida, que és la pena de més dany.
La verge de Siurana no vulgui mai perdonar
el vell Cabrés i el del Frare que a l’infern deuen cremar.
________________
Mascabrers, agregat de l'Aleixar, avui en ruïnes. Fou abandonat definitivament a principis de segle, encara que durant molts anys algunes famílies hi vivien durant l'època d'arreplegar les collites. Hi havia un sol carrer i una placeta, amb un pou amb llegenda. El poeta Ventura Gassol s'inspirà en aquest indret per escriure la peça teatral "La cançó del Vell Cabrés", (Barcelona, 1924).
______________
La cançó del Vell Cabrés és l’escenificació d’una llegenda popular. És una obra típica, en moltes literatures, de vells odis que eren superats per l’amor.
La cançó del Vell Cabrés és l’escenificació d’una llegenda popular. És una obra típica, en moltes literatures, de vells odis que eren superats per l’amor.
