Per al Ramon Aladern, que avui fa anys

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

El primer somni

http://static.cosmicknot.com/folio/

Aquesta que veieu aquí damunt és la tècnica feta servir a la imatge del primer somni que recordo. També els colors són molt semblants: Traços fins i arrodonits, de diferents tons, que anaven, en el meu cas, del groc al vermell, passant per tota mena de marronosos i ocres. Gargots controlats que configuraven el conjunt. El meu somni era un paisatge urbà; el que veia cada dia al sortir de col·legi: Un pedrís llarg, de rajola vermella, que feia baixada, a la meva dreta. A l'altra banda del pedrís hi havia un esbalç. Les xiquetes més atrevides hi passaven pel damunt. Això era quan anàvem als pàrvuls. Jo no hi vaig passar mai. Les que no hi passàvem ens miràvem les altres tot entonant la cantarella: "Això es dirà a sor Meli!", insistint-hi diverses vegades.

Tenia set anys que es va morir la padrina Teresa. Aquella nit vaig somiar aquesta imatge. Damunt del pedrís, ajaguda, hi havia la padrina morta.

Aquests dies, remenant imatges per la xarxa, he trobat aquesta que encapçala el relat i m'ha recordat el somni. Sempre he procurat retenir-lo, per poder-lo fer realitat damunt del paper algun dia, amb els colors i els traços tal i com han quedat gravats a la meva ment. Avui, al cap dels anys, aquesta troballa m'ha esperonat a escriure-ho. Esperem el dia del dibuix!

aniversaris

Aquí encara no havia començat a comptar estius, jo.  No faltava massa.

Un altre estiu. Suposem que comptés els anys per estius. L'estiu, i més concretament el mes d'agost, eren dies de festa a casa. Hi havia els de Barcelona, sortíem a les nits al carrer a la fresca i, per la Mare de Déu d'agost, dinar de família: el sant de la padrina Maria i, pocs dies després, sant Bernat i el meu aniversari. Fins l'any passat ho vam celebrar. Enguany, ja està tot "ribotat". L'any passat va ser el darrer i així ho he decidit. 

L'oblit i la memòria (4)

MENYS LLUM

El que he oblidat minut a minut des del meu naixement,
el que s’extingeix per sempre,
el que no he entès, el que encara no sé de mi,
pot tot això viure en les ombres
que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades?
Fluir a través dels meus fills? Els meus néts?
Trobar-se en persones casuals? En fragments
d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?

Com més m’apropo a la mort
menys clarament em sento a mi mateix,
perdo les meves petjades.
Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes,
alienes pupil·les veuen imatges difuminades:
un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu
a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca.
En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara
i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell
i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós
i cobert de boscos.
Amb vapor després d’haver plogut?
Esgrogueït en el sol d’octubre?

Aspiro profund als pulmons l’olor aspra dels avets
i de la fullaraca florida.
Vaig al nord i al sud, a l’oest i a l’est.
Per les petjades d’una ombra aliena.

Jan Polkowski

Publicat a: abcd xavier farré

Ara farà un any

Aviat farà un any que vam tallar l'abre. Com han canviat les coses d'un any cap aquí! Malauradament, han canviat per bé. Quines maneres de dir, no? Contradicció que no puc evitar. Miro aquesta fotografia i els meus ulls, millor dit, el meu cap, no processa el mateix que fa un any. He tingut un ensurt quan l'he mirada de nou, detingudament. Quants anys tenia aquí el pare? Molts de viscuts, i jo no vaig saber mai com. Tan transparent que em semblava i tantes coses que he après d'ell.

PARCA

Jo, només, i les hores,

i els meus morts que s'allunyen

a poc a poc per llargues

rengleres de silenci.

Temo al mirall un rostre

excessiu i sobtades

nits amb veus, la profunda

certitud de les coses.

Tot és en va. Vells ecos

de respostes buidaven

de sentit la ferida

que sóc, tan sols un home.

On, per què? No sabria

dir-m'ho mai, però sento

com aquells dits em filen,

enllà de mars, d'escuma

d'estranys somnis, un únic

camí sense fugida.

Salvador Espriu

Sofisticat, no?

Al meu poble encara no hem arribat a un nivell tan elevat de sofisticació. Som discrets. No és que no en fem d'intents, ja n'hi ha de casos per analitzar. Ara bé, aquesta conjunció entre arquitectura i natura és difícil de trobar. Anys!, es tarda en fer una consrucció d'aquest nivell. Vaja, que les criatures que hi havien de jugar, a hores d'ara ja deuen estar a punt de casar.

Quinze anys farà enguany que hi treballo al costat. Ja ho anava veient, encara que no hi parava massa atenció, però la magnitud del projecte no l'havia albirada fins fa uns quants dies. Veieu la cúpula? S'ha de veure ara, a l'hivern, l'esquelet; perquè a l'estiu el fullam tapa l'estructura.

I, és que en el fons tots tenim un desig o altre incomplert. En aquesta casa hi havia un arquitecte en potència que no es va poder realitzar fins que li va arribar el seu moment de glòria i... Heus-lo aquí! Vaja, que li ha quedat una obra neogaudiniana sense saber-ho ni ell mateix.

Ja ho deia Gògol: "Hom no sap quins originals amaguen les nostres províncies."

Comença l'espectacle!

Van Gogh - Ametller florit

Ana del Campo - Almendros en flor

Toni Cassany - "Empordà infinit amb ametllers"

Ignasi Reventós - "Ametllers amb terra bruna"

XI

Ametllers

neutrals davant del caos

ignoren els conflictes

de la Creació

i esdevenen els arbres sublims

d'aquells rebels

que fracassaren.

Francesc Valls-Calçada

Els meus ciclams

Fa un any que els vaig plantar, just davant de la porta de casa. Em calien colors vius en un hivern que em semblava desert i malesperitat. Esperava amb deler la primavera i me la vaig fabricar a peu de carrer. Me la mirava a cada moment. Ordenats, arrodonits i amb tots els tons dels roses i dels vermells.
Els ciclams aguanten; resisteixen el freds i els temps intempestuosos. Quan ve el bon temps, els oblides, ells s'amaguen, se n'adonen que ja no et fan cap falta; la natura al teu voltant és ufana tota ella. Però queden, reneixen per fer-te recordar l'hivern passat, i ara requereixen que sigui curosa amb ells, que no se'm mustiïn i així em facin el plaer de l'hivern.

Elogi d'una mala opinió d'un mateix

L'esparver no té res que s'hagi de retraure.
Els escrúpols són estranys a la pantera negra.
No dubten de la justesa dels seus actes les piranyes.
L'escurçó sense reserves aprova el seu caràcter.

En tot el món no trobareu un xacal autocrític.
La llagosta, l'al·ligàtor, la triquina i el tàvec
viuen com viuen i n'estan prou satisfets.

Cent quilos pesa el cor de la balena assassina,
però des d'un altre punt de vista resulta prou lleuger.

No hi ha res més animal
que una consciència ben neta
al tercer planeta del sistema solar.

Wisława Szymborska
(traduït per Josep M. de Sagarra)

http://xamfra.blogspot.com/2009/12/elogi-duna-mala-opinio-dun-mateix.html

El moixó de Sibèria

Hi havia una vegada a la Sibèria, un moixó que no volia emigrar amb els altres cap a les terres càlides; se li feia massa pesat cada any el mateix. Aquell any, va decidir quedar-se i aguantar el cru hivern siberià. Quan va arribar l'hivern, se li anava refredant la sang fins que ja estava a punt de morir gelat. De cop i volta, arribà una vaca i se li cagà al damunt; un cagarot gros!

Això va ser bo pel moixó; va anar trobant-se millor i va començar a cantar.

Al sentir els cants, una guineu va anar cap allí i li va anar traient la merda del damunt.

Quan el va tenir netet, se'l va menjar.

D'aquest conte en podem treure tres ensenyances:

1. Si algú se't caga damunt, no sempre ha de ser per mal.

2. Si algú et vol treure la merda del damunt, no necessàriament ho fa amb bones intencions.

3. I, el més important de tot: Si estàs amb la merda fins al coll, no cantis!

El meu poble...

El meu poble té una plaça
plena d'arbres i de sol,
s'hi passeja el senyor alcalde
i també tothom qui vol.

El meu poble té una escola,
una ermita i un mercat,
tot de cases rialleres
amb flors blanques al terrat.

Bofill, F; Puig, A; Segarra, F