Escriure

D'ell he après a llegir, en vaig aprendre entre els trenta i els quaranta. Les converses amb el Xavier Amorós m'agradaven perquè podia dir realment el que pensava sobre temes de la vida i de l'ànima humana, sense complexes; sense complexe d'inculta i poc "llegida". Sempre m'ha escoltat i m'ha fet sentir que no eren rucades el que expressava. Jo he procurat escoltar-lo a ell, collir del seu saber. Recordo una a una les converses mantingudes al llarg dels anys.

Els darrers mesos, tombant per l'hospital, l'he retrobat; tornem a conversar, i ell se'n fa creus de com m'han influït les seves ensenyances.

Un dia, fa anys, em va dir: "Això que m'expliques, escriu-ho!" He trigat anys a decidir-me. Aquest blog i d'altres m'han servit per perdre la por, i, discretament, ho vaig fent.

Anys i anys ensenyant com s'escriu! i jo, ni una ratlla! quina mestra era, que no havia provat de fer allò que demanava que fessin els meus alumnes! Llegir i llegir per saber com es fa per escriure, saber-ne la teoria, explicar-la, corregir escrits... i mai no aplicar-ho a un mateix, ratlla l'absurd. I ho dic per molts mestres. Demanem que els nostres alumnes facin "redaccions" i nosaltres no hem escrit mai una ratlla. Com quan la monja ens demanava la "redacción" de consuetud sobre La primavera o una descripció de Mi madre; mai no ens va explicar com ho havíem de fer, ho féiem i prou! El trist, en el meu cas, era que sempre obtenia la mateixa qualificació: Regular; una R vermella i grossa al capdavall de l'escrit. I jo, conformada; la monja ja havia dictat sentència: "No sirves para la literatura, lo tuyo son las matemáticas.", i com que a casa ens prohibia llegir res més que els llibres de text i jo era una nena, i més tard una adolescent, que creia i feia bondat, em va arribar tard el cuc de la lectura i de la literatura; més tard encara, la gosadia d'escriure quatre ratlles com les que aquí acabo. Salut hi hagi!

"[...] la realitat amb què opera Xavier Amorós no és la realitat mateixa, sinó un món poètic paral·lel a la realitat, però que s'hi reflecteix contínuament. I és que Xavier Amorós ha construït en aquest univers poètic un reflex de la realitat mateixa. Aquest és un joc que només els veritables poetes saben jugar. I, com va dir Rilke, no hi ha dos-cents poetes."

Xavier Amorós Corbella; tria i estudi dels "Poemes inèdits de Xavier Amorós 1940-1959" - Arola Editors

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
.
Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Joan Maragall

A la platja a l'estiu

S'acosten les vacances i enyoro la platja de Palmahim. Entre setmana, a l'estiu, és quasibé una platja deserta. Els caps de setmana diu que s'omple de gent. És la platja d'un kibutz i s'ha de pagar per anar-hi; però val la pena passar-hi el matí. A mi em sembla una platja diferent, em recorda l'escena de la pel·lícula

"Cast a Giant Shadow" que passa en aquest lloc. Una història semblant a la del camp de detenció d'Atlit: "Arriba un barco de deportats d'Europa i les tropes britàniques ja els esperen. Centenars de jueus residents a la vora surten a barrejar-se amb ells, obligant les tropes britàniques a retirar-se."

CAMP DE DETENCIÓ D'ATLIT: 

A uns 2 km al sud de Haifa, tocant a la platja, es troba el camp de detenció d'Atlit, construit pels britànics l'any 1938 durant el seu mandat a Palestina. Va servir com a camp de detenció i presó pels immigrants il·legals -Maapilim-, molts d'ells supervivents dels camps de la mort. Al camp, membres de la resistència armada van organitzar diverses fugues; la més important, la de l'octubre de 1945, quan membres del Palmah es van infiltrar com a professors d'hebreu, van desarmar els guàrdies i van lliberar 208 presoners que van ser portats a diversos kibutz de la vora. Allí, van ser sitiats pels britànics i, milers de residents jueus de Haifa, desarmats, van sortir a barrejar-se amb ells, obligant així les tropes britàniques a retirar-se.

Actualment, una part del camp està restaurada reproduint el seu aspecte original i es pot visitar, a la vegada que serveix a les escoles com a camp d'aprenentatge de la història d'Israel.

Lo pi de Formentor

(Si fós vora el mar, il·lustraria ben bé el poema de Miquel Costa i Llobera; però és a casa.)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

Arcàdia

Et in Arcadia ego. La meva versió; la que ajuda a suportar el pes del viure i del patiment. La que dóna pau i soledat quan és necessària. La que bull d'activitat i d'alegria quan cal. La que queda en l'enyor quan no hi ets. La que encisa en tot moment de l'any. L'alliberant presó.

Bolero para Gil de Biedma

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de éstos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.

José Agustín Goytisolo

A través del espejo

"In memoriam Gabriel Ferrater"



Como enanos y monos en la orla

de una tapicería en la que tú campabas

borracho, persiguiendo jovencitas...



O como fieles, asistentes

-mientras nos encantabas-

al santo sacrificio de la fama

de tu exceso de ser inteligente,

éramos todos para ti. Trabajos 

de seducción perdidos fue tu vida.



Y tus buenos poemas, añagazas

de fin de juerga, para retenernos.


(Jaime Gil de Biedma, Poemas póstumos)

Una colònia!

Decididament, hi ha una colònia d'eriçons al tros! La setmana passada en vam trobar un altre. Aqueix, segant l'herba. S'havia fet una boleta punxeguda. El vam agafar, cap a la capsa i l'endemà a deixar-lo prop de la bassa del poble; lluny de casa; on els hem anat deixant tots, que hem perdut el compte, però que ja en són vuit o deu. 

Ella

(foto arxiu meu)

Se'n van anar cap a Barcelona l'any 50, just casats. Ell hi va trobar una feina precària. Vivien rellogats; però millor que al poble anant a jornal de pagès. Tribulacions no en vulguis més fins que van trobar el pis on han viscut sempre; i ell, una feina en una fàbrica que li va permetre anar pagant el pis, pujar els dos fills que van començar a venir de seguida i arribar a la bonança dels anys 60 que els va concedir un bon respir.

El que vull comentar ara i aquí és el cas d'ella. No se li ha enganxat ni una paraula, ni una expressió, del parlar de Barcelona. El seu home en deixava anar alguna, però ella, ni parlar-ne. I això que els seus fills parlen totalment barceloní, tirant a xava.

Quan jo era petita anava a Barcelona a casa seva i m'hi estava quinze dies o un mes. A mi això de la capital em fascinava, sobretot el fet d'haver-se d'arreglar cada vegada que sorties al carrer. No podies fer-ho amb bata, davantal i espardenyes com al poble. Ella m'ho deia així: "A Barcelona les coses són diferents". L'única vegada que la vaig veure canviar una mica en el parlar va ser un dia al mercat; va demanar mongetes i patates. I jo, amb uns ulls oberts com a taronges, va i li pregunto: "Padrineta, què has demanat?" "Res, és que si dic bajoques i pataques se n'enriuen."  Devia ser això que em va animar a fer la meva primera incursió en aquella variant lingüística que parlaven els meus cosins i els seus amics i que tant m'embadocava. Un bon dia, ma cosina, davant de son germà i d'altres xiquets de l'escala, em pregunta on havia deixat no sé què; i jo que li responc: "Sobre la cadira". I ja tens mons cosins enrient-se'n de mi, i jo vermella com un tomacot. I així ha quedat la cosa; a mi mai no se m'ha enganxat el parlar barceloní, malgrat la TV3, els meus cosins, la polidesa i el que vulgueu... i és que diuen que m'hi assemblo tant amb ella!

El meu nebot

El meu nebot Xavier (carni-crack) corre la NISSAN TITAN DESERT, fent equip amb Mauri i Olano, mítics del ciclisme mundial. El Xavier és un xiquet senzill i no s'ho fa valdre. Ja anava veient jo que valia, però fins ara no me n'he adonat de la volada que té! 

Aquests dies, tota la família és un anar i venir de correus i de trucades per estar informats. Diu el tòpic que les desgràcies, a vegades, uneixen les famílies, però molt millor que sigui una alegria com aqueixa que ens mantingui units. 

Xavier, que et vagi molt bé i que puguis arribar al final. I si l'equip guanya, millor!

Una abraçada de ta tieta d'aquí estant, que està amb tu en tota mena de moments.

Curosa

L'ofici de boter

L'ofici de boter no s'ha perdut; de botes se'n fan moltes per a guardar els millors vins durant el temps que requereixi abans d'embotellar.  I per a d'altres licors, dic jo.

Encara he vist un boter que treballava com el de la fotografia. Va plegar i es va dedicar al negoci immobiliari --corredor de finques n'hi dèiem fa quaranta anys-- i fins que es va jubilar li va donar prou per a viure.

Això ve a tomb pel text que us poso a continuació de Rovira i Virgili; que amb el defecte que tinc d'aprendre'm de memòria el que llegeixo a la classe diverses vegades, de tant en tant el "recito" i ara,  ja se'l saben els de casa  i tot:

"Nosaltres sempre hem cregut que l'ennobliment dels oficis és indispensable per al millorament de la vida social. El desamor que molts treballadors senten per llur ofici fa més greu i tenebrós el problema obrer. No hem de donar als obrers tota la culpa d'aquest fenomen. Un gran nombre d'aristòcrates, de burgesos, d'intel·lectuals i de funcionaris senten menyspreu pels oficis manuals. Els elogis que sovint dediquen a aquests oficis són biudes bombolles de retoricisme dolent.

Aquest menyspreu s'ha encomanat als obrers. I els oficis manuals --llevat de l'ofici de manobe que no és verament ofici sinó simple feina-- degeneren de pressa quan els que hi treballen se'n senten avergonyits.

És un prejudici estúpid el de la inferioritat dels oficis de les mans. En aquests oficis, hi ha aspectes de tècnica i d'art que els posen pel damunt, espiritualment, de moltes professions i funcions exercides per gent que es dóna importància. Fer una bóta ben feta, amb les seves fustes ben corbades i els seus cèrcols ben cenyits, té més mèrit i més categoria que fer de subaltern en qualsevol oficina o despatx."

ANTONI ROVIRA I VIRGILI

Teatre de la ciutat

Col·lecció popular Barcino - Barcelona

I no s'acaba aquí la cosa; en èpoques en què a la feina ens agafava la dèria d'aprendre textos de memòria, aquest el dèiem a duo, com si parléssim, una companya i jo. Una frase l'una, una frase l'altra. I... qui no té feina el gat pentina!

I és així, si algú diu les paraules: Nosaltres sempre... a mi, mentalment o de paraula, se'm desencadena tot el text!

So... we need the eggs!

M'he picat!

M'he picat amb el Ramon i l'Elena, que sempre posen menjar als blocs. Jo no ho havia fet fins ara, però l'altre dia... el Ramon i la truita d'espàrrecs em va deixar amb ganes de fer-li la competència. Ves per on, va i em regalen un manat d'espàrrecs! i au, a fer la truita per competir! Fotogràficament parlant, sóc un desastre, i el telèfon no dóna per a més; però, Elena i Ramon -i tots els que passeu-, si haguéssiu assaborit la truita! Calentona, acabada de fer. Els espàrrecs bén triats i ben ciutets, res de llenya per la boca! toveta com un cervell. Tres ous, la mida justa pel verd que hi havia, no massa gruixuda; si no, sembla tot bullit. El gust... entre dolç i la punteta justa d'amargant que fa la combinació perfecta.  Tot un plaer gustatiu que només dóna una primavera com aqueixa a les nostres latituds.  

La finestra

Aqueix és el paisatge que veig per la finestra mentre treballo. Així mateix, res més. El pati interior d'un bloc de pisos, amb un arbre atapeït de fulles durant tot l'any. Poca gent hi passa,  per sota la finestra; només la canalla, quan arriba el bon temps, s'ensenyoreix del racó per tirar pedres als vidres o bé petardos i trons pels volts de sant Joan. 

El primer Stabat del dia

Les sis del matí i comencem a pujar. Al primer pendent fort, ja ens aturem per girar-nos enrere i disfrutar de la primera llum del dia amb els llums del Camp encara encesos. Un espectacle seductor, acaparador. Seguim amunt, la pujada és forta i fa l'ascensió més curta, però dura. Ens anem aturant per comentar i tafanejar amb les darreres noves, i per complaure'ns en la bellesa esquerpa d'aquest paisatge nostre que no ens cansem d'enaltir. Amunt! Ja arriba el darrer tomb i ara ja caminem amb més parsimònia; el destí és a prop, uns minutets i ja serem dalt. 

L'alliberant plana als nostres peus, de llevant fins a ponent; el mar davant i la rodona del sol que es va aixecant. I com n'és de clar que el sol es mou i la terra està quieta, en una sortida de sol com aqueixa! (No hi ha res tan encegador com la llum del sol per un rat penat.) Tot roman immòbil. Se senten llunyans els primeres sons de la trompeta a baix al poble, seguits del replic del timbal. El Divendres sant ha començat! Ara ja, arriben a les nostres iniciades orelles les primeres notes de la música i dels cantors. Baixem depresset per anar veient com puja la llarga corrua de gent cap al turó del Calvari; ens espavilem per ser a primera fila a la Verònica. Sentirem el primer Stabat del dia i cap a casa a esmorzar.

Això era l'any passat, enguany hi havia boira. Hem pujat tot el camí a les fosques i només vèiem el que teníem als peus. A l'arribar a dalt, res de res, només el soroll llunyà del timbal i els armats. Boira a un pam del nas. A la baixada, el sol ha trencat una mica els plúmbics núvols i ens ha ofert un bell espectacle de la plana verda, tal com està en aquests dies de tanta pluja. El port i el cap de Salou també es veien amb nitidesa. La gent al calvari arraulits al voltant de les paraules parsimonioses del senyor rector.

El camí de pujada

La baixada. Abans que el sol fes un tímid intent de deixar-se veure

Pugeu aquí dalt!

Un convilatà resident a Barcelona cap a finals del segle XIX o començaments del XX anava per la ciutat amb aspecte d'home de poble. En una farmàcia on anava a comprar llet del Païdó per a la canalla (Paido Milk, avui en dia), un li va dir:

- Què avi, a Barcelona a veure si Colom abaixa el dit?

I ell li va respondre això:

"Poc podia jo pensar-me
ara fa quatre-cents anys
els xascos i desenganys
que tenien de causar-me.

Baixa, em deien,
que et coronarem el front de roses,
baixa, que veuràs les coses
que en memòria teva fem.

Vaig creure'ls, que animal!
Fós ara, que en lloc de baixar els diria:
Pugeu aquí dalt!"

(Devia ser amb motiu de la celebració dels 400 anys del descobriment d'Amèrica.)

l'home de la sang

Quan anava a pàrvuls, una vegada a l'any, més o menys, passava pel poble l'home de la sang. Anava dalt d'un cotxe amb vidres fumats i agafava la canalla per treure'ls la sang. Si veies algú sospitós pel carrer, ja podies arrencar a córrer.

Era de les coses que em tenia més aterrida. Els dies que durava el rumor, no m'entretenia pas pel carrer. Sortint de col·legi, ràpid cap a casa! Un dia el vaig veure claríssim: un home al mig del carrer, sol i que ens observava en el camí de casa. Cametes ajudeu-me corrents com a esperitada! Sempre m'ha quedat la imatge gravada d'aquell pobre home al mig del carrer que jo em vaig empatollar que era l'home de la sang.

Ja de gran, comentant-ho amb un amic d'Alcover, em va dir que per allí també hi passava i que ell l'havia vist per vora el riu. 

Aquest amic em va explicar que la llegenda de l'home de la sang està relacionada amb el fantasma que persegueix els Borbons sobre l'hemofília. Des de Felip V, corria per Catalunya el rumor de la malaltia i s'escampava la brama que els Borbons feien anar uns homes amb carruatges pel país a buscar criatures per treure'ls la sang que feia falta a la família reial.

Bon dia!

I avui ja no fa vent. Fa un dia resplendent i serè. El vent s'ha emportat tota la malastrugança. Convenen els canvis de temps. Ha fet de tot durant la setmana i no me'n recordo; però avui el sol lluu i el ponent m'espera per endinsar-m'hi. A la tarda, a primera hora, sortirem en direcció a la muntanya, per caminar una bona estona. Cal que el sol doni color a la meva cara esllanguida i blanquinosa. Ha estat un hivern d'interior. Així com el paisatge es va vestint de colors i de vida, cal que els nostres cossos entumits surtin de la letàrgia i els donem energia.

Quin dia!

Així estava el  poble a les quatre de la tarda, com jo.

Envellida, enfeinada i sense ganes de fer massa cosa. Potser el dia que fa avui dóna per estar així. He donat un tomb per alguns blocs i no tothom vessa alegria pels quatre cantons. Gris, plujós, ni fred ni calor, que és el pitjor. Sense ganes de sortir ni d'estar-me a casa. Dubtant de tot per acabar no fent res. I de feina per fer, n'hi ha; mai sigui anar a fer una caminadeta d'una hora que és bo pels ossos i pel cap (vull dir la ment, l'ànima, l'esperit... o com se n'hi digui). El cas és que si surto no tinc ganes de trobar ningú ni de donar conversa. I he de sortir a fer quatre coses que comporten estar alegre i xerrar del que sigui. I sortiré i m'animaré, i m'obligaré a anar a veure alguna amiga amb qui la conversa no se'm faci costa amunt, i així arribaré al vespre amb ganes de recomençar i tirar endavant, que la vida val la pena!

massa sucre

"Totes les masses fan mal, encara que siguin de sucre."

Diuen. I a Vilanova n'hi ha massa de sucre, i fa mal. Els caramels els tiren com a pedres, amb força. El càlcul ràpid és que es llancen a la brossa uns 250.000 kilos de calamels -sucre de colors embolicada. Una ínfima part, se'ls emporta la gent cap a casa; i jo diria que, de menjar-ne... ni un! almenys jo. Un! me'l vaig trobar a la butxaca de tornada cap a casa i vaig pensar: "Menja-te'l, de record."

M'ho havien explicat mil-i-una vegades i no m'ho podia imaginar. S'ha de veure. Tot Vilanova queda ple de caramels. Durant el matí, les comparses passegen pel poble ballant al so d'una xaranga i tirant caramels. Al migdia, dues hores entrant gent per grups a la plaça de la Vila per fer les Batalles de caramels. Milers de parelles. Els homes amb els mocadors de fer farcells plens de caramels -uns deu kilos. Les dones amb els mantons de manil·la per tapar-se de la pedregada endolcida. I cada batalla, la brigada municipal neteja la plaça per tornar a començar. Tot sempre ballant al so del Turuta.

I l'any que ve, més!

Triar als restaurants

(Mite-les elles, com a senyores triant!)

De cada vegada em costa més triar el que vull menjar en un restaurant. I no sóc sola. Dijous passat vaig anar a dinar amb un grupet d'amics i tots quatre vam coincidir: Ens feia peresa triar. N'hi va haver un que va triar i els altres ens hi vam avenir i llest en dos minuts! Vam començar a comentar per què deu ser que ens fa tanta mandra. Potser la lletra és petita i no portem les ulleres. Potser sí! Potser ens agrada que ens sorprenguin i moltes vegades així li ho diem al cambrer. No dic que no! Potser ja som a l'edat en què ens agrada tot. I tant! Porser anàvem per la xerrameca i el comentari, i la manduca estava en segon terme. També pot ser!

El dinar va estar bé, però la companyia més. Recuperar amistats que fa molts anys que no has vist és molt grat. La Carme feia quasi vint anys que no l'havia vista. Està igual, i n'ha passades de tots colors; és de l'edat de la mare i no ho sembla. En un moment de la conversa em va dir: "Em va fer tanta il·lusió que et recordessis de mi!" Caram! Vaig quedar tocada. Sí que me'n recordo de tots els amics que tinc, encara que no hi mantingui contacte,  i de les persones amb qui he compartit moments de la meva vida.  Sé que hi són i que quan ens trobem podrem dir: "Com dèiem ahir..."

I tornem a la memòria: "La marmanyera, la mentidera!" ens fa males passades però jo diria que la controlem, potser inconscientment. Dijous passat va ser un dia per recordar i per al record. Em sembla que no se m'esborrarà de la memòria. Potser el que vam menjar, sí!