la Zeuzera pyrina i la Lluna

Els nostres avellaners, a èpoques, estan afectats per la Zeuzera pyrina, dit vulgarment cuc barrinador. Per extensió, quan algú està afectat d'aguna obssessió o quimera, li diem que té el cuc barrinador.

Avellaners a l'hivern. És un arbust trist, no? Ara, de cuc barrinador ja no n'hi ha, els tracten contra la malura.

Tenim uns amics que estaven subscrits a això del Canal Plus i es veu que estaven afectats del cuc barrinador del Grup PRISA. Un dia, sopant a casa seva tota una colla, va començar la broma de si l'home havia anat o no a la Lluna, de si això era una enganyifa, que ja n'havien fet pel·lícules, que molts reportatges al Canal Plus ho desmentien i ho provaven, que si això, que si allò. Jo em pensava que era cosa de veure qui la diu més grossa i més absurda després d'un bon àpat ben regadet; i jo dient disbarats; però no, la cosa anava seriosament; van començar a posar cara de persones assenyades (els vapors etílics es devien haver anat evaporant) i no els treies d'aquí, que això d'anar a la Lluna era un invent dels americans per no sé ben bé què. Jo vaig anar callant i escoltant; devíem canviar de conversa i com si res. Arriba l'hora del marxar i el meu home i jo, dalt del cotxe, ens mirem i diem: "Te n'has adonat?" "Què hi podem tenir en comú en endavant?" "De què hem de parlar?". No és que s'hagi acabat l'amistat, no. Ens trobem pel carrer i ens saludem efusivament, preguntem per les respectives famílies, ens felicitem les Festes i l'Any Nou... diem: "Un dia d'aquests hauríem de fer un sopar!" "Sí, sí, adéu... 

Tot es va esvair en un moment, hi va haver un abans i un després...

Tarda de Nadal

Tarda de Nadal a casa, tots tres. Ells dos dormen al sofà mentre la tele branda sola. De cop i volta ja no la sento. Silenci total. El pare i la mare ja han marxat cap a casa seva; el pare estava cansat, no està bé enlloc, defalleix. Aquí jo hi tinc el meu refugi, no estic sola, em sento acompanyada per la màquina i pels milions de persones que hi ha que en aquest moment teclegen, llegeixen, miren... Puc fer i refer, mirar i remirar, passar a veure què diuen els habituals i dir bones festes a algú que encara em queda o algú que no sap ni qui sóc i li envio un bon desig. No tinc son ni ganes de veure històries dels altres per la televisió. Truco a algú i passo l'estona? No. En aquestes hores tothom està entaulat i amb les galtes rosades del menjar, del vi i del cava; xerren, criden, canten... molestaria. Sort que em sento tranquil·la i no desitjo res més que el que tinc. De fet és una tarda plàcida, el cel és serè i el sol encara il·lumina el capdamunt dels arbres; a fora fa fred, diu que demà pot ploure. Però avui m'aniria bé una tarda ennuvolada i amb el terra enfarinat, acabaria de fer el conjunt que em cal.

Yes, Virginia...

“Dear Virginia,

Merry Christmas and thank you.”

David

".../... Hay un velo que cubre un mundo jamás visto y que no podrían correr ni el hombre más poderoso ni la fuerza unida de todos los hombres más fuertes. Solo la fe, la poesía y el amor pueden hacerlo, para así poder ver la divina belleza y la gloria que allí se esconde. .../..."

Yes Virginia, there is a Santa Claus (New York 1897)

Prou tions amb cap i potes i barretina!

Un tió i prou

El tió és la màgia del Nadal. La nit de Nadal, a casa nostra, era una nit en família, a la vora del foc, i un tió ben llarg i gros perquè aguantés fins entrada la matinada. El pare el portava del tros dues setmanes abans, i les criatures li donaven menjar i el treien a passejar, a veure si cagava fort la nit de Nadal. El tió cagava els torrons i els dolços del dinar de l'endemà i quatre llepolies per a la canalla. Això era el miracle, un tió que cagava! i només una nit a l'any; sempre i quan l'haguessis alimentat bé, ben posat al foc i emborratxat amb vi de la bóta mentre anava cremant i es cantava la cançó donant-li cops. "El dia de Nadal, posarem el porc en sal... caga tió...!"

Els tions que venen avui en dia, tions urbans, tenen cap, cara, un nas gros, quatre potes, i porten barretina. Animalons... i és ben normal que els animalons caguin! El que no és normal és que facin cagarades tan grosses com les d'ara, van peixats: bicicletes, ordinadors, cases de nines i no sé quantes coses més; no fos cas que no tinguessin temps de jugar durant les vacances els nostres pobres nens. I no caguen només una vegada: el darrer dia d'escola (que no es perdin les tradicions!), la nit de Nadal a casa, el dia de Nadal a cals avis, el dia de Sant Esteve a cals altres avis... Diarrea, tocant la dissenteria. Desapareix la màgia del Nadal.

La fi del món

Arran d'un poema de Ponç Pons que m'ha fet arribar una amiga, he decidit escriure aquest relat verídic, que no autobiogràfic.

"Cinc anys, quatre... tant és! Era a pàrvuls, amb Sor Meli. La dona feia anys que ensenyava als pàrvuls del poble; eren pocs els que anaven a les "nacionals". Tots, nens i nenes junts; uns de cara a la pissarra i els altres de cara a la porta; barrejats, mai.

Era l'explicació de consuetud, una vegada per curs ella s'esplaiava amb El fin del mundo:

- Y el cielo se oscurecerá y se producirá un gran terremoto. Y el cielo se partirá en dos y saldrá el Altísimo en un trono... Los ángeles tocarán las trompetas... Los buenos a mi derecha y los malos a mi izquierda... 

Feia estremir, aquell dia tots anàvem amb el cap cot cap a casa, pensant en si això arribaria aviat o no. Que tardés, pensàvem: "Potser a mi no m'enganxarà!"

Jo vaig quedar preocupat, però ho vaig posar en quarentena esperant que la mare m'ho aclarís una mica més. A casa això no ho havien explicat mai i, essent tant important, la mare ho havia de saber i potser no seria tan terrible.

Era hivern, a les sis de la tarda ja era fosc i quan vaig arribar a casa vaig trobar la porta tancada. Em vaig asseure al brancalet de la porta a esperar, la mare no podia tardar massa.

Llavors al poble teníem pregoner; el tapís, n'hi dèiem, pel seu cognom Tapiz. La majoria de criatures teníem aquesta única paraula per a designar tant l'home del sac, com el pregoner i l'agutzil:

"Si no menges, cridaré el tapís" o bé "He sentit el tapís que pregonava que demà obren la premsa" o "Ha vingut el tapís a portar una carta de l'Ajuntament"...

Mentre estava assegudet davant la porta, passa el tapís amb la trompeta: "Mañanaaaaa, último díaaaaaa! Evidentment, ja no vaig escoltar més el pregó, no sé si era l'últim dia per pagar la contribució o per portar les olives a la cooperativa, però no vulgueu saber el meu patir fins que va arribar la mare, que només havia anat un moment a veure el tiet al mateix carrer, i m'ho va aclarir tot."

Filla meva,

Ho diu el nou Codi Civil Català; ja no sóc ta mare, sóc un dels dos progenitors que tens. Ho he sentit ben clar aquest migdia quan la consellera Tura ho explicava als mitjans de comunicació. Ni per un moment se li han escapat les paraules pare i mare. Ella és sempre perfecta en les formes.

I el que em va costar a mi fer de mare! Recordo en especial un dia en què em vas fer difícil la feina. No sé quin tema era, però em demanaves consell i volies la resposta ràpida (ets així tu)  i jo et deia que m'ho havia de pensar, que no ho tenia clar i que potser ho comentaria amb ton pare; i tu vas respondre ràpid: "Fes de mare!"; jo et vaig afegir que n'anava aprenent, que era la primera vegada que ho feia i que no era una feina fàcil. Tenia l'experiència del pare i la mare i bevia d'aquella font, però els temps canvien i les situacions són difernts; no n'hi ha d'escoles ni d'estudis de en aquesta matèria. Ara que ja fa tants ays que ho faig i que me'n vaig sortint (et sembla que sí?), amb això dels progenitors  em sento rebaixada de categoria humana, no hi puc fer més.