Arran d'un poema de Ponç Pons que m'ha fet arribar una amiga, he decidit escriure aquest relat verídic, que no autobiogràfic.
"Cinc anys, quatre... tant és! Era a pàrvuls, amb Sor Meli. La dona feia anys que ensenyava als pàrvuls del poble; eren pocs els que anaven a les "nacionals". Tots, nens i nenes junts; uns de cara a la pissarra i els altres de cara a la porta; barrejats, mai.
Era l'explicació de consuetud, una vegada per curs ella s'esplaiava amb El fin del mundo:
- Y el cielo se oscurecerá y se producirá un gran terremoto. Y el cielo se partirá en dos y saldrá el Altísimo en un trono... Los ángeles tocarán las trompetas... Los buenos a mi derecha y los malos a mi izquierda...
Feia estremir, aquell dia tots anàvem amb el cap cot cap a casa, pensant en si això arribaria aviat o no. Que tardés, pensàvem: "Potser a mi no m'enganxarà!"
Jo vaig quedar preocupat, però ho vaig posar en quarentena esperant que la mare m'ho aclarís una mica més. A casa això no ho havien explicat mai i, essent tant important, la mare ho havia de saber i potser no seria tan terrible.
Era hivern, a les sis de la tarda ja era fosc i quan vaig arribar a casa vaig trobar la porta tancada. Em vaig asseure al brancalet de la porta a esperar, la mare no podia tardar massa.
Llavors al poble teníem pregoner; el tapís, n'hi dèiem, pel seu cognom Tapiz. La majoria de criatures teníem aquesta única paraula per a designar tant l'home del sac, com el pregoner i l'agutzil:
"Si no menges, cridaré el tapís" o bé "He sentit el tapís que pregonava que demà obren la premsa" o "Ha vingut el tapís a portar una carta de l'Ajuntament"...
Mentre estava assegudet davant la porta, passa el tapís amb la trompeta: "Mañanaaaaa, último díaaaaaa! Evidentment, ja no vaig escoltar més el pregó, no sé si era l'últim dia per pagar la contribució o per portar les olives a la cooperativa, però no vulgueu saber el meu patir fins que va arribar la mare, que només havia anat un moment a veure el tiet al mateix carrer, i m'ho va aclarir tot."
