Un tió i prou
El tió és la màgia del Nadal. La nit de Nadal, a casa nostra, era una nit en família, a la vora del foc, i un tió ben llarg i gros perquè aguantés fins entrada la matinada. El pare el portava del tros dues setmanes abans, i les criatures li donaven menjar i el treien a passejar, a veure si cagava fort la nit de Nadal. El tió cagava els torrons i els dolços del dinar de l'endemà i quatre llepolies per a la canalla. Això era el miracle, un tió que cagava! i només una nit a l'any; sempre i quan l'haguessis alimentat bé, ben posat al foc i emborratxat amb vi de la bóta mentre anava cremant i es cantava la cançó donant-li cops. "El dia de Nadal, posarem el porc en sal... caga tió...!"
Els tions que venen avui en dia, tions urbans, tenen cap, cara, un nas gros, quatre potes, i porten barretina. Animalons... i és ben normal que els animalons caguin! El que no és normal és que facin cagarades tan grosses com les d'ara, van peixats: bicicletes, ordinadors, cases de nines i no sé quantes coses més; no fos cas que no tinguessin temps de jugar durant les vacances els nostres pobres nens. I no caguen només una vegada: el darrer dia d'escola (que no es perdin les tradicions!), la nit de Nadal a casa, el dia de Nadal a cals avis, el dia de Sant Esteve a cals altres avis... Diarrea, tocant la dissenteria. Desapareix la màgia del Nadal.
