Tarda de Nadal a casa, tots tres. Ells dos dormen al sofà mentre la tele branda sola. De cop i volta ja no la sento. Silenci total. El pare i la mare ja han marxat cap a casa seva; el pare estava cansat, no està bé enlloc, defalleix. Aquí jo hi tinc el meu refugi, no estic sola, em sento acompanyada per la màquina i pels milions de persones que hi ha que en aquest moment teclegen, llegeixen, miren... Puc fer i refer, mirar i remirar, passar a veure què diuen els habituals i dir bones festes a algú que encara em queda o algú que no sap ni qui sóc i li envio un bon desig. No tinc son ni ganes de veure històries dels altres per la televisió. Truco a algú i passo l'estona? No. En aquestes hores tothom està entaulat i amb les galtes rosades del menjar, del vi i del cava; xerren, criden, canten... molestaria. Sort que em sento tranquil·la i no desitjo res més que el que tinc. De fet és una tarda plàcida, el cel és serè i el sol encara il·lumina el capdamunt dels arbres; a fora fa fred, diu que demà pot ploure. Però avui m'aniria bé una tarda ennuvolada i amb el terra enfarinat, acabaria de fer el conjunt que em cal.
