Trobo a faltar els ametllers florits. Enguany encara no treuen flor. Deu ser que ha fet molt de fred a l'hivern i encara estan adormits. Escric això de nit mentre penso que potser demà sortiré al carrer i veuré que ja hi ha flors a l'ametller del tros del davant de casa. Vaig massa atabalada, no me n'adono dels prodigis que es produeixen davant meu fins passats uns quants dies, i em sap greu no haver estat puntual a la cita. Em deia el Xavier Amorós que a ell els ametllers florits li semblen un espectacle carnavalesc, una disfressa alegre i ufana que la naturalesa ens ofereix enmig d'un hivern trist i grisós. Amb el carnaval no fem res més que fer com els ametllers, canviar per uns quants dies, lluir, fingir, veure-ho tot bonic i tornar, en acabat, a la realitat.
Potser sí; jo que no sóc amant de carnavals ni de disfresses hi veig els primers senyals de què s'acaba l'hivern, que la vida vol tornar i ens avisa d'una manera cridanera i colorida; contrast de colors que dóna ànims a seguir, a sortir de la quietud de l'hivern, a començar amb més activitat. Els veig com una mostra d'optimisme, que et fa adonar que tot plegat l'hivern, aquest hivern de la vida que a vegades ens entristeix, no és tan llarg ni tan dur.
