massa sucre

"Totes les masses fan mal, encara que siguin de sucre."

Diuen. I a Vilanova n'hi ha massa de sucre, i fa mal. Els caramels els tiren com a pedres, amb força. El càlcul ràpid és que es llancen a la brossa uns 250.000 kilos de calamels -sucre de colors embolicada. Una ínfima part, se'ls emporta la gent cap a casa; i jo diria que, de menjar-ne... ni un! almenys jo. Un! me'l vaig trobar a la butxaca de tornada cap a casa i vaig pensar: "Menja-te'l, de record."

M'ho havien explicat mil-i-una vegades i no m'ho podia imaginar. S'ha de veure. Tot Vilanova queda ple de caramels. Durant el matí, les comparses passegen pel poble ballant al so d'una xaranga i tirant caramels. Al migdia, dues hores entrant gent per grups a la plaça de la Vila per fer les Batalles de caramels. Milers de parelles. Els homes amb els mocadors de fer farcells plens de caramels -uns deu kilos. Les dones amb els mantons de manil·la per tapar-se de la pedregada endolcida. I cada batalla, la brigada municipal neteja la plaça per tornar a començar. Tot sempre ballant al so del Turuta.

I l'any que ve, més!

Triar als restaurants

(Mite-les elles, com a senyores triant!)

De cada vegada em costa més triar el que vull menjar en un restaurant. I no sóc sola. Dijous passat vaig anar a dinar amb un grupet d'amics i tots quatre vam coincidir: Ens feia peresa triar. N'hi va haver un que va triar i els altres ens hi vam avenir i llest en dos minuts! Vam començar a comentar per què deu ser que ens fa tanta mandra. Potser la lletra és petita i no portem les ulleres. Potser sí! Potser ens agrada que ens sorprenguin i moltes vegades així li ho diem al cambrer. No dic que no! Potser ja som a l'edat en què ens agrada tot. I tant! Porser anàvem per la xerrameca i el comentari, i la manduca estava en segon terme. També pot ser!

El dinar va estar bé, però la companyia més. Recuperar amistats que fa molts anys que no has vist és molt grat. La Carme feia quasi vint anys que no l'havia vista. Està igual, i n'ha passades de tots colors; és de l'edat de la mare i no ho sembla. En un moment de la conversa em va dir: "Em va fer tanta il·lusió que et recordessis de mi!" Caram! Vaig quedar tocada. Sí que me'n recordo de tots els amics que tinc, encara que no hi mantingui contacte,  i de les persones amb qui he compartit moments de la meva vida.  Sé que hi són i que quan ens trobem podrem dir: "Com dèiem ahir..."

I tornem a la memòria: "La marmanyera, la mentidera!" ens fa males passades però jo diria que la controlem, potser inconscientment. Dijous passat va ser un dia per recordar i per al record. Em sembla que no se m'esborrarà de la memòria. Potser el que vam menjar, sí!

Tots els tòpics a la sala de vetlles

Un promig d'una vegada al més, passo per la sala de vetlles del poble. Ens hi trobem tots els de la mateixa edat, anys amunt, anys avall: "Anem enterrant els pares; és llei de vida!"

Ahir a la tarda m'hi vaig trobar amb la Marta i anàvem analitzant tots els tòpics que dèiem les que érem al rotllo; no tenia pèrdua. De fet, un vocabulari i unes maneres de dir que la majoria dels nostres fills ja han perdut, que la nostra generació serà la darrera de preservar. En vindran d'altres, que nosaltres ja no dominarem i no hi serem per aprendre-ho; i el món no s'enfonsarà.

La conversa a la sala de vetlles anava així:

- Noia, ja s'hi tornem a trobar!

- Oh, d'ara en envant no esperis res més de bo.

- Quants anys tenia?

- Noranta-u.

- Tant de bé li ha fet Déu!

- Sí, els darrers anys ja no era ningú. 

- Sí, ves, ara ja som a la primera fila!

(Encara recordo la primera vegada en què ho vaig sentir dir a un de la generació del pare, i ho vaig veure lluny!)

N'arriba una altra de la mateixa edat i se'ns acosta:

- Xiques!... No res... Un dia o altre havia d'arribar i ja hi som.

- Feina feta no hi ha destorb. I, mira, com més aviat millor. 

- I si no ha de fer patir els de la vora, millor.

De cop i volta una diu:

- Aquí està molt esvalotat el galliner!

- És que quen és la vetlla d'una persona gran i ja se sap.

- És clar, encara recordo la vetlla de la filla de (...) no se sentia ni una ànima!

- Ai! Sí que és gros enterrar un fill!

- Nenes, prou de desgràcies!

La Marta i jo ens mirem i ens posem a riure del cúmul de tòpics que anem dient:

- Ai que n'estem d'aigualides!

Jo que trec la llibreta i els vaig apuntant i li dic: 

- Demà trobaràs una entrada al meu bloc!

Acaben de trucar deu fer una hora a la meva filla dient-li que s'ha mort l'avi d'una amiga seva. A mi m'ha sortit de l'ànima:

- No... si és llei de vida! 

He somrigut per dintre meu i els de casa m'han mirat amb ulls de pensar:

- Ja és fa gran!

Els signes de puntuació

L'escriptura serveix per fixar les paraules en l'espai i en el temps. Els signes de puntuació van néixer per apropar la llengua escrita a la llengua parlada. L'entonació, les pauses, els silencis, la modulació de la veu... no podien ser reflexats només amb les lletres. Si un hom pretén escriure bé, cal que domini els signes de puntuació, és clar; no parlem dels entesos que escriuen sense signes de puntuació; aquests tenen un domini tal de la llengua que la manera com lliguen les paraules ja fa que, al llegir-les, l'entonació i les pauses siguin les adequades; art difícil de dominar!

No vull donar cap lliçó de signes de puntuació, ans al contrari. Cadascú s'espavila com pot per col·locar-los en l'escriptura. La introducció ve al cas només per parlar de les cometes. Signe de puntuació que  serveix  per marcar les paraules que apareixen en un text amb un sentit altre que l’habitual o un matís particular -sovint d’ironia o èmfasi- entre molts d'altres usos.

Darrerament s'ha produit un fenomen estrany i nou. Els signes de puntuació han passat a la llengua parlada. No tots, evidentment, parlo del punt i de les cometes. De fa anys, hi ha qui quan parla i vol donar un tema per acabat i que no se'n parli més diu: "I punt!". Però, el cas que més clama al cel és el de les cometes. I és que no només han passat a la llengua parlada, sinó que s'han ensenyorit de la gesticulació de molts parlants. Aquest fenomen no distingeix edats ni nivells socials o culturals, ni té fronteres lingüístiques. Pots veure arreu gent aixecant el dit índex i el del cor de cada mà i fent-los anar amunt i avall en un moviment continu, mentre diuen: "Això, entre cometes." També hi ha qui, sense dir-ho, quan pronuncia alguna paraula que vol dir amb ironia o èmfasi, fa el gest en qüestió. I així, per la televisió, en converses de carrer, en explicacions de criatures... contínuament veus algú que va aixecant els dits com si imités els moixonets que volen. Pobresa de vocabulari? Què si no? La llengua té maneres de dir prou abundants i diverses per expressar els dobles sentits, la ironia, el sarcasme, la metàfora, el sentit de l'humor... sense abusar de moviments kinèsicament immadurs.

Píndola de memòria

Lo padrí Andreu s'asseia al brancal de la porta, al pedrís, i tota la canalla del carrer venien perquè els expliqués contes, els recités poemes i els cantés cançons. Això era abans que aribés la primera televisió al carrer. "Deu mil" en sabia, que la mare encara explica, recita i canta idènticament igual a com ho feia ell. Jo ja he perdut més i se m'escapen paraules i l'entonació no és la mateixa. Se li feia la boca aigua quan explicava, literalment, disfrutava de debò. Aquesta que recordo avui és una cantarella que... és clar, no podeu sentir, ni sé si està recollida en algun compendi de literatura popular de tradició oral. (De fet, sí. Poses al Google el primer vers i trobes cantarelles semblants)

Lo pare i la mare
(mira ací mira allà mira en terra)
Lo pare i la mare
no em tenen sinó a mi,
no em tenen sinó a mi.

I em fan anar a l'escola(mira ací mira allà mira en terra)
I em fan anar a l'escola
a aprendre de llegir,
a aprendre de llegir.

Lo mestre que m'ensenya(mira ací mira allà mira en terra)
Lo mestre que m'ensenya
s'ha enimorat de mi,
s'ha enimorat de mi.

Sóc massa petiteta(mira ací mira allà mira en terra)
Sóc massa petiteta
i no us podré servir,
i no us podré servir.

Sols me’n paris la taula(mira ací mira allà mira en terra)
Sols me’n paris la taula
i em donguis el pa i vi,
i em donguis el pa i vi.

La Brisa

La Brisa és el gos de casa. Ja deu fer 9 anys que la vam portar; s'havia mort l'Eina de vella i en vam anar a buscar una altra. La Brisa es diu oficialment Passy, però no hi havia manera de pronunciar-ho i li vam dir Brisa. Ara ja és vella també i no és tan juganera com de jove i no se't tira pel damunt quan la vas a treure del tancat a la nit. Al matí, la crides i ve tranquil·lament cap al tancat, ja s'ho ha après, no dóna feina. De vigilar, no vigila molt, se li colen totes, però és una gossa fidel. Ella nota quan algú de casa és fora i aquella nit no es mou de la porta. Jo no li faig gaire cas, però un dia que era sola a casa i tenia por que no s'escapés en sortir un cotxe li vaig dir: "Brisa, avui sóc sola, no t'escapis i no et moguis del meu costat". I va creure, no me'n sabia avenir. El dia que es mori la trobaré a faltar. Més que res, si ve un cadell nou i entremaliat que ho fa anar tot en orris i em treu de polleguera.

L'ametller del tros dels veïns ja ha florit

Eren les dotze del migdia i feia aquesta claror. No n'hi ha com per cantar victòria, però ja s'albira un canvi en l'humor del temps. I demà és la Candelera i plorarà, i l'hivern serà ja fora. Ho diu la dita. L'home del temps qui sap què dirà. Fins la primavera queden dies, que passin a poc a poc, com haurien de passar tots els que ens queden per viure. No hi ha pressa per acabar.