PARCA

Jo, només, i les hores,

i els meus morts que s'allunyen

a poc a poc per llargues

rengleres de silenci.

Temo al mirall un rostre

excessiu i sobtades

nits amb veus, la profunda

certitud de les coses.

Tot és en va. Vells ecos

de respostes buidaven

de sentit la ferida

que sóc, tan sols un home.

On, per què? No sabria

dir-m'ho mai, però sento

com aquells dits em filen,

enllà de mars, d'escuma

d'estranys somnis, un únic

camí sense fugida.

Salvador Espriu

Sofisticat, no?

Al meu poble encara no hem arribat a un nivell tan elevat de sofisticació. Som discrets. No és que no en fem d'intents, ja n'hi ha de casos per analitzar. Ara bé, aquesta conjunció entre arquitectura i natura és difícil de trobar. Anys!, es tarda en fer una consrucció d'aquest nivell. Vaja, que les criatures que hi havien de jugar, a hores d'ara ja deuen estar a punt de casar.

Quinze anys farà enguany que hi treballo al costat. Ja ho anava veient, encara que no hi parava massa atenció, però la magnitud del projecte no l'havia albirada fins fa uns quants dies. Veieu la cúpula? S'ha de veure ara, a l'hivern, l'esquelet; perquè a l'estiu el fullam tapa l'estructura.

I, és que en el fons tots tenim un desig o altre incomplert. En aquesta casa hi havia un arquitecte en potència que no es va poder realitzar fins que li va arribar el seu moment de glòria i... Heus-lo aquí! Vaja, que li ha quedat una obra neogaudiniana sense saber-ho ni ell mateix.

Ja ho deia Gògol: "Hom no sap quins originals amaguen les nostres províncies."

Comença l'espectacle!

Van Gogh - Ametller florit

Ana del Campo - Almendros en flor

Toni Cassany - "Empordà infinit amb ametllers"

Ignasi Reventós - "Ametllers amb terra bruna"

XI

Ametllers

neutrals davant del caos

ignoren els conflictes

de la Creació

i esdevenen els arbres sublims

d'aquells rebels

que fracassaren.

Francesc Valls-Calçada

Els meus ciclams

Fa un any que els vaig plantar, just davant de la porta de casa. Em calien colors vius en un hivern que em semblava desert i malesperitat. Esperava amb deler la primavera i me la vaig fabricar a peu de carrer. Me la mirava a cada moment. Ordenats, arrodonits i amb tots els tons dels roses i dels vermells.
Els ciclams aguanten; resisteixen el freds i els temps intempestuosos. Quan ve el bon temps, els oblides, ells s'amaguen, se n'adonen que ja no et fan cap falta; la natura al teu voltant és ufana tota ella. Però queden, reneixen per fer-te recordar l'hivern passat, i ara requereixen que sigui curosa amb ells, que no se'm mustiïn i així em facin el plaer de l'hivern.

Elogi d'una mala opinió d'un mateix

L'esparver no té res que s'hagi de retraure.
Els escrúpols són estranys a la pantera negra.
No dubten de la justesa dels seus actes les piranyes.
L'escurçó sense reserves aprova el seu caràcter.

En tot el món no trobareu un xacal autocrític.
La llagosta, l'al·ligàtor, la triquina i el tàvec
viuen com viuen i n'estan prou satisfets.

Cent quilos pesa el cor de la balena assassina,
però des d'un altre punt de vista resulta prou lleuger.

No hi ha res més animal
que una consciència ben neta
al tercer planeta del sistema solar.

Wisława Szymborska
(traduït per Josep M. de Sagarra)

http://xamfra.blogspot.com/2009/12/elogi-duna-mala-opinio-dun-mateix.html

El moixó de Sibèria

Hi havia una vegada a la Sibèria, un moixó que no volia emigrar amb els altres cap a les terres càlides; se li feia massa pesat cada any el mateix. Aquell any, va decidir quedar-se i aguantar el cru hivern siberià. Quan va arribar l'hivern, se li anava refredant la sang fins que ja estava a punt de morir gelat. De cop i volta, arribà una vaca i se li cagà al damunt; un cagarot gros!

Això va ser bo pel moixó; va anar trobant-se millor i va començar a cantar.

Al sentir els cants, una guineu va anar cap allí i li va anar traient la merda del damunt.

Quan el va tenir netet, se'l va menjar.

D'aquest conte en podem treure tres ensenyances:

1. Si algú se't caga damunt, no sempre ha de ser per mal.

2. Si algú et vol treure la merda del damunt, no necessàriament ho fa amb bones intencions.

3. I, el més important de tot: Si estàs amb la merda fins al coll, no cantis!

El meu poble...

El meu poble té una plaça
plena d'arbres i de sol,
s'hi passeja el senyor alcalde
i també tothom qui vol.

El meu poble té una escola,
una ermita i un mercat,
tot de cases rialleres
amb flors blanques al terrat.

Bofill, F; Puig, A; Segarra, F

L’hoste de Nadal (fragment)

“Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

Davant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retrorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

S’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, inconmovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

JOAN PUIG I FERRETER

L’hoste de Nadal (fragment)

–Història amb aire de balada-

EL NOM

UUna princesa de nom Clementina0

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu
I sempre es va dir igual, no es va fer cap embolic amb el nom com jo m'he fet.

El matrimoni Curie

Els divendres a la tarda, els mestres de l'escola de primària del meu poble, l'ex-escola de ma filla, van a prendre cafè tots junts. Alguna tarda m'hi apunto; una amiga meva hi treballa. Ahir em van convidar a assistir a una conferència; la impartia un inspector del Departament d'Educació, famós al nostre territori per innovador, provocador i alliçonador, a qui jo tenia ganes de conèixer i sentir perquè és de la meva edat i conegut de joventut d'amigues meves (m'estalvio l'opinió que en tenen).

La conferència era "Fer escola al segle XXI". La cosa anava del terme modern de les "competències bàsiques". Va complir les expectatives: innovador, provocador, excèntric, ben organitzat en la forma (Power Point, punter electrònic, comandament a distància...) però justet en l'ús del llenguatge; recurs fàcil de l'acudidet per mantenir l'atenció... i, sobretot: POLÍTICAMENT CORRECTE. Pujarà aquest xicot. Al Departament li interessa. És al lloc adequat en el moment adequat.

Ara bé... en un moment donat, va posar com a exemple del treball amb "competències bàsiques" els Premis Nobel. Surten a la pantalla una imatge del matrimoni Curie i una altra de l'Obama; i ell explicava com a partir d'aquí es podia dedicar un dia sencer treballant competències bàsiques. Molt bé! ALLIÇONADOR! Però... "El matrimoni Curie, que els van donar el premi Nobel pel descobriment de la penicilina"; aquí ja no em va fer passar bou per bèstia grossa; ningú no va dir res. No sé si algú més se'n va adonar.

Per molt que aquella escola del pissarrí de la que ell se'n fotia fos una escola de qualitat pèssima, dubto que sortís cap inspector sense saber quins premis Nobel van obtenir el matrimoni Curie.

(Em quedarà sempre el dubte de si ho va fer per provocar.)

El carrer on jo m'estic

Aquesta poesia és de les de tradició oral, del meu record; del padrí Andreu a la mare i de la mare a mi. Jo he hestat una mica deixada en això, sigui perquè no vivim en cap carrer, sigui perquè la filla no és d'aprendre's cantarelles de memòria i a mi no m'han tornat al cap fins ara... sigui pel que sigui, ho deixo aquí de record.

El meu carrer, el carrer Gentil i Vellet, era exactament així. I que ho veia clar, jo! Era el carrer més bonic del poble. Ja tombava, ja, de petita per tots els altres carrers per veure com eren; però cap altre, com el meu. Per ordre, seguia el de mes cosines, el carrer de Castella, una mica més costerut però tan clar i assolellat com el meu. Per exemple, el que m'agradava menys era el carrer dels Ollers, al capdavall del poble, a l'altra banda del carrer Major. El trobava fosc, enfonsat, humit... Segur que si un dia ens trobem amb la Maneleta, que hi vivia, hi haurà diversitat de parers; vaja, que no hi haurà acord possible.

Aclariment: Jo diria que aquesta poesia era al primer llibre de text que va tenir la mare a col·legi, cap allà a l'any trenta-cinc o trenta-sis.

Quan bufa el Serè

Aquesta fotografia no reflexa el que veuen els teus ullls quan bufa el Serè;
però, si més no, s'hi acosta

El vent, el Serè, molestós, sorollós, destrossador. Sobretot, desafiador. A mi em provoca, em fa cridar i llençar blasfèmies contra no res i ningú. Em cansa. És pesat caminar contra el vent, conduir contra el vent. Aixeca polseguera, resseca les narius i mucoses totes. S'escola per les escletxes de les portes i les finestres xiulant com un condemnat per dins de casa. Tot bat. Fa patir. Els patidors de mena patim per tot (patim, patam, patum!), i el vent ens causa un patiment inútil, estèril.

Ara bé... Atreveix-te! Surt de casa amb el vent i puja dalt d'un tossal on puguis veure tot el Camp. L'espectacle no té preu. El paisatge és del tot nítid; el Serè s'ho emporta tot. Els colors són intensos: verds, blaus, grocs... Aquesta visió només es produeix a la tardor. A la tarda, quan el sol comença a deixar d'escalfar. Mira cap al mar, deix anar la vista i la ment, i veuràs com les distàncies s'apropen. El cap de Salou és a tocar. La llenca de mar platejada i il·luminada pel sol de ponent diu: "Toca'm, agafa'm!" Ves-te'n cap a casa i el patiment s'haurà acabat!

Bon dia!

Fotografia, maig del 2009

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa

Salvador Espriu

Flors d'un estiu (plagi)

Anem ribotant els anys. Volem conservar records agradables a la memòria enmig de tribulacions i de decisions preses reflexivament i amb dolor. Anys per oblidar i per fer-ne un munt d'encenalls, però que la marmanyera memòria retindrà. I el drapaire mut de l'oblit en farà caliu d'inquietud.

Castanyera

De bo de bo que la padrina Maria era castanyera. Només hi penso en aquestes dates, quan veig les parades de castanyes pel carrer. Jo no ho vaig veure mai; m'ho explicaven el padrí i la mare. Ella no ho deia, no li agradava explicar històries. Era quan era fadrina; devia ser molt joveneta, perquè es va casar als dinou amb el baliga-balaga del padrí Andreu que era d'una casa més bona que ella. Es posava al carrer Major i tots els xics, deia el padrí, li anaven a comprar les castanyes perquè era més guapa, neta i simpàtica que l'altra que hi havia.

De casa bona

Que ben arregladetes ens van posar les mares, no? Com si fóssim de casa bona. És que vam anar a Barcelona, a la Comunió de la Mariadelsàngels de ca la tieta Angeleta de l'Agrària. I van fer el convit en un restaurant. És que els parents de Barcelona anven més folgants que els del poble. Tot era com a més avançat i mudat a Barcelona. De totes maneres, els del poble, cada setmana els enviàvem un paner de verdura i fruita del temps amb el recader. Cinc o sis anys devia tenir jo aquí. Aquell estiu, un mes m'hi vaig estar a la capital, a ca la padrineta, poc abans de morir la padrina. La mare em va venir a veure a mig mes. Just baixar del tren, m'abraça i, emocionada, em diu: "Que no m'enyores?" I jo, freda, li dic: "No".

Encara ara me'n recordo i em sap greu, però... jo hi estava bé a Barcelona. Ja ho tenia clar que la mare m'estimava i que no la perdria.

Set, catorze, vint-i-u

La padrineta quan va fer la primera comunió. Pots comptar que, pel que expliquen tots els germans, de fer festa, ni parlar-ne. Molta gana, després de la guerra.

M'ha fet riure, avui, la padrineta. I ens convenia a totes dues. No sé ben bé què li he explicat jo; però la cosa anava d'estalviar; ah, sí! Resulta que a casa tinc uns convidats que són vegetarians i li ho relatava. I ella va i em diu: "Mira, tot això que t'estalvies, nena. Set, catorze, vint-i-u!"

-Sí, dona, -li responc- però a què ve a tomb això del "Set, catorze, vint-i-u"?

Mentrestant, jo vinga a furgar per dins el cap expressions, frases fetes, sentits figurats que puguessin tenir relació amb les dues coses.

- No t'ho he explicat mai?

- No.

- Mira, quan la canalla van fer la comunió vam fer festa i vau venir tots a Barcelona. I el tiet i jo vinga a fer comptes per poder pagar el dinar que vam fer al restaurant. 35 pessetes per cobert ens va costar. Una calerada, llavors. La mare també va voler convidar els "Panxetes", el matrimoni i el fill capellà, que no eren família però que ens hi relacionàvem molt. Pocs dies abans del dia de la comunió truquen a ca la Mariàngela, la veïna que com tu ja saps tenia telèfon i naltros hi anàvem a trucar. Era la Dulores "Panxeta" que trucava per dir que no podien venir. Quin disgust! -jo que li dic a la Mariàngela. I ella, sense pensar-s'ho ni una mica, em respon: "Mira, Teresa, desenganya't, tres menys: set, catorze, vint-i-u!". I a partir d'aquell dia, és una expressió que fem servir sempre en ocasions semblants. No t'ho havia explicat mai?

- No, padrineta.

Ens hem fet un tip de riure. Ens ha estat un bàlsam!

Desenganya't

Anar a barcelona, pels que som de poble, és cansat. Acabes la jornada baldada, cruixida. Vols matar tot el que és gras en una tarda i, quan passes dels cinquanta, ja et comencen a fer mal els peus, els genolls... El cap va per un cantó i el cos per un altre.

Arribada a la Diagonal a les dues del migdia, més o menys. Jo em pensava que era aprop de la Rambla Catalunya, però camina que caminaràs i no arribava. Rambla Catalunya avall i jo que creia que era com el carrer major del poble i vinga travessar carrers i la Plaça de Catalunya que no la veia enlloc.

Ràpid, perquè apretava, aturada tècnica a la plaça Catalunya (coses de l'edat) que m'ha costat vint cèntims. Sense seure, he antat fent temps fins a les tres amb una calor angoixant, mirant botigues, posant-me perfums en una perfumeria d'aquelles que semblen un poble sencer... Trobo la Nuri, que havíem quedat al Zurich, i... això sí! una horeta per dinar un menú per allí apropet i xerra que xerraràs. Després de dinar, torna a caminar Rambla avall fins a l'alçada del Liceu on havia de visitar un amic a les oficines on treballa. Mitja horeta de res, per dir quatre coses, ara bé... un plaer guaitar al balcó i veure la Rambla i el Liceu davant dels ulls. El meu amic treballa en un lloc privilegiat.

Rambla amunt una altra vegada per trobar-me amb la ninona de casa a la Plaça Universitat. Allí sí, ha valgut la pena mirar l'aparador d'una botiga de roba interior d'aquelles d'ans: calçotets complerts, calces sòbries, blanques... samarretes imperi, pijames folgantons i endreçadets... m'ha recordat una botiga de Roma on venien roba per a monges i capellans, tota mena de roba, de dins a fora; em va fer il·lusió veure-ho, tota la vida pensant en què deuen portar aquesta gent sota els hàbits! Els peus començaven a fer figa... la calor, les sabates de taló...

Cap a la Rambla de Catalunya fins a l'alçada del carrer València per comprar llençols que li feien falta a la xiqueta. ¿No els podíem comprar a ca la Salomé, al poble, que també en té i estan bé? doncs no! Després cap al Corte Inglés a buscar-ne d'altres. Sort que hi ha hagut parada tècnica per fer el talladet en una bona pastisseria. Els peus ja defallien.

Ja eren prop de les vuit i la meva ànima només demanava un seient al tren i la dormideta fins a Reus.

Ara, quan escric això, ja em fa mal el genoll, que no me n'havia fet mai! quines coses té l'edat, no?

El rector

M'ho va recitar una alumna, l'Amèlia. Són aquelles coses de la litaratura popular de tradició oral que si no s'escriuen es perden:

El rector

Mentre collia l’últim brancó,

de la rosada surt un rector,

roig com un bitxo, gros com un porc,

Al veure amb ella, salta del ruc.

- Sobre tes culpes tiraré un vel

i quan et moris niràs al cel,

Prò sense cap més remissió,

m’has de fer una abraçada

i un gros petó.

- Jo d’abraçades prou n’hi faria

i de petons, deu mil també,

però el meu pare que mai fa tard,

si ens hi atrapa, Déu nos en guard.

Pugi a l’arbre, senyor rector,

que veurà el pare si ve o si no.

Si fent estelles el veu distret,

compti des d’ara que això està fet.

Puja a l’arbre el rector feixuc.

I ella d’un brinco n’és dalt del ruc.

I es queda el pobre senyor rector,

sense abraçada, ruc ni petó.

SÉ

Sé com somrius, com sents;
sé el que has de dir-me
després de cada cosa.
Et sé. T'he vist tantes vegades!
I encara més vegades,
que en guardar-te
jugo a multiplicar la imatge teva.
Has perdut el secret. No et queda
ni el més subtil rastre d'enigma.

Misèrrim l'amor nostre?
No has d'inquietar-te.

Com un aquàrium
de parets transparents
que es confonen amb l'aire,
així tenim tu i jo
el nostre món claríssim.
Servant alegrement en la pupil·la
la imatge l'un de l'altre,
enduts pel mateix ritme,
hem destruït el temps,
hem oblidat els límits.

Xavier Amorós, 1958

Poemes inèdits