Montserrat

Llegint Salvador Espriu.

L'any passat, per aquestes dates, visitàvem Montserrat amb uns amics que no coneixien aquestes roques altes; i feia un dia com el que fa avui: plujós, emboirat, amb els núvols tocant les muntanyes. I hi he pensat, amb els amics... He buscat el poema que fa pocs dies vaig descobrir i m'hi he sentit a gust. 

Si visitaves honestament Montserrat

I

No tots estimen
aquests cingles. De sobte,
des d'ells, les boires
amortallen la terra:
nostra, petita, pobra.

V

Llum, parats núvols,
desig de l'enganyosa
pau. Ales amples
d'ocells del vent atansen
lentituds de campana.

VII

És ben difícil
que tu siguis alhora
humil i lliure.
Si t'atreveixes,
des d'aquests cims demana
pels fills, pel poble.

Salvador Espriu

Que hable de mi Europa

"Mi Europa, desde Leningrado a la montaña con forma de montaña", podria resumir o titular el relat que acabo de llegir. Casualitats de la vida, la tardor passada vaig sortir un dia amb la càmera (m'he estrenat fa mig any a agafar-la!) a fer fotografies de la muntanya de Sant Pere, als peus de la qual descansa el meu poble. És bonica, no? De petits, quan ens demanaven un dibuix al capdavall d'un escrit, hi dibuixàvem aquesta muntanya; és l'estereotip perfecte, amb ermita blanca que la corona. 

M'ha fet feliç que l'autor del relat exterioritzi també la seva dèria per aquest perfil que compartim tanta gent des de petits.

I, parlant d'estereotips, recordo el que tenia jo d'una illa deserta. Com la del TBO, petita, amb palmera al mig i un nàufrag amb barba i roba esparracada. Quina no va ser la meva desil·lusió quan vaig saber que una illa habitada no tenia res a veure amb el dibuix en qüestió! Jo diria que ja no em vaig fer mai més cap imatge mental del que podia ser un paisatge que encara mai no havia vist. De manera que, sempre, quan visito un lloc nou mai no recordo com me'l devia haver imaginat, el disfruto directament com és, sense comparacions estèrils. Excepte a París. A l'escola teníem aquells llibres de "Langue et civilisation française"; sense haver anat a França mai de la vida, podíem recórrer moltes de les seves ciutats i saber-ne els costums. Així, jo em vaig fer un París a la meva mida, el nucli antic no massa gran, amb carrerons estrets al voltant de Nôtre Dame... Ai el primer dia que vaig baixar del cotxe al costat de la Tour Eiffel! Quina decepcio! Que n'eren d'amples els boulevards del Sena, no t'abastava la vista de cap a cap! i les avingudes! i els edificis! Vaig exclamar la frase tòpica al revés: "Oh, me l'imaginava més petita!" no tenia res a veure amb Madrid o Barcelona, úniques ciutats grans que havia vist fins llavors. M'hi he acostumat. És una meravella passejar-hi, com per moltes d'altres ciutats grans que he visitat després, amples, tranquil·les, amb gent que hi passeja asserenada, espais verds al bell mig... anant-hi de visita sembla que la vida hi és fàcil.

els ametllers florits

Trobo a faltar els ametllers florits. Enguany encara no treuen flor. Deu ser que ha fet molt de fred a l'hivern i encara estan adormits. Escric això de nit mentre penso que potser demà sortiré al carrer i veuré que ja hi ha flors a l'ametller del tros del davant de casa. Vaig massa atabalada, no me n'adono dels prodigis que es produeixen davant meu fins passats uns quants dies, i em sap greu no haver estat puntual a la cita.

Em deia el Xavier Amorós que a ell els ametllers florits li semblen un espectacle carnavalesc, una disfressa alegre i ufana que la naturalesa ens ofereix enmig d'un hivern trist i grisós. Amb el carnaval no fem res més que fer com els ametllers, canviar per uns quants dies, lluir, fingir, veure-ho tot bonic i tornar, en acabat, a la realitat.

Potser sí; jo que no sóc amant de carnavals ni de disfresses hi veig els primers senyals de què s'acaba l'hivern, que la vida vol tornar i ens avisa d'una manera cridanera i colorida; contrast de colors que dóna ànims a seguir, a sortir de la quietud de l'hivern, a començar amb més activitat. Els veig com una mostra d'optimisme, que et fa adonar que tot plegat l'hivern, aquest hivern de la vida que a vegades ens entristeix, no és tan llarg ni tan dur.

lluna plena de gener

Dilluns passat hi havia lluna plena i la claror a la nit era magnífica, brillant, en una atmòsfera del tot nítida. El més bonic era l'espectacle multicolor que oferien els llums de la refinadora, semblava que els tingués davant. Era un admirable contrast de clarors. Coincidia que aquests dies feien parada i hi havia el metxero engegat, que feia tanta claror com la lluna. I vaig sortir al carrer amb la càmera... i res, el que veien els meus ulls no vaig ser capaç de captar-ho en una fotografia; se n'ha de saber, només algunes vegades sona la flauta per casualitat. 

Malgrat el meu fracàs com a fotògrafa, em va servir per fer una associació d'idees i per recordar somnis de joventut. Em va venir al cap la cancó: "Nits de lluna plena, somnis d'envelat..."

Fixa't, i d'aquí, si t'ho agafes per la mala part: 

• La refinadora contamina i l'espectacle de dia és llastimós.
  
• Ni La Plaça del Diamant ni la Rodoreda, a hores d'ara, no m'apassionen.
  
• Aquest cantant no l'havia escoltat de quan tenia divuit anys.
  
• Sóc dolenta fent fotografies. De fet, només fa quatre dies que intento fer-ne.
  

Però... Sempre hi ha algun motiu per prendre-s'ho bé!

Les mans i les ungles

Mans boniques, de dona jove, que al meu parer estan deslluïdes per aquestes ungles.

Les mans que sempre he admirat. Les vaig conèixer quan jo tenia deu anys. Sempre he volgut que les meves s'hi assemblessin. Ara elles en tenen seixanta-tres i una mica d'artrosi, però continuo admirant-les.

Explicava a una coneguda que darrerament a Israel s'ha posat la moda  de portar ungles postisses, llargues i decorades; moltes dones en porten. D'ungles com les meves, tallades ben arran, sense pintar i netes, se'n veuen poques; i mira que jo m'hi fixo, les mans sempre han estat com una obssessió per a mi. Ella em va respondre: "És clar, aquests països són diferents, les dones tenen altres costums; països exòtics..." Em vaig haver d'escarrassar explicant-li que Israel és un país divers, com Catalunya, però que la gent és com nosaltres, que no és un país "exòtic"; la moda és la mateixa que aquí, amb la diferència que et sents més lliure d'anar vestit com vols a qualsevol lloc. 

Això ve a tomb perquè...  ve-t'ho a saber!

Lo pare ja ho deia...

"No em calen fotografies a mi del pare i la mare; sempre els tinc al cap; cada moment els recordo; mentre jo visqui ells seran vius."

I a mi això m'ha quedat inculcat. I un dia vaig llegir aquesta frase de Shakespeare:

“Conservar alguna cosa que

m’ajudés a recordar-te seria admetre que et puc oblidar.”

I vaig pensar: "Mira el pare, no l'ha llegit pas mai ell al Shakespeare! Però és que és l'escriptor de l'ànima humana, de les passions, dels patiments, dels sentiments, de les penes, dels somnis, dels determinis, dels odis i dels amors... del viure. I això, per molt que passin els segles, no varia."